Pepe Beúnza: “L’amenaça d’Espanya s’acaba si no tenim por d’anar a la presó”

El primer objector polític de l’Estat defensa en relació al procés que cal passar a la fase de no-cooperació i de desobediència civil per “descol·locar” l’Estat

Se’l coneix com el primer objector de consciència de l’Estat, però ell prefereix identificar-se com el primer objector polític. Nascut a Andalusia, criat a València i català des de fa tres dècades, Pepe Beúnza va ser el primer ciutadà a negar-se a fer el servei militar al final de la dictadura franquista. Va passar dos anys a la presó i quinze mesos destinat a un batalló de càstig al Sàhara. Ha participat a la xerrada Què és la desobediència civil?, en el marc de les jornades sobre la desobediència civil organitzades per Òmnium Cultural al Born Centre de Cultura i Memòria. Convençut que es pot assolir la República per la via de la no-violència, creu que les condemnes que imposi el Suprem als presos polítics seran “un pas més” en el camí cap a l’autodeterminació no violenta de Catalunya.

 

En quin moment vostè decideix que no vol fer la mili, quan encara Espanya està sotmesa a la dictadura franquista?

Jo vivia a València i el 1970 estudiava a la universitat, des d’on m’incorporo a l’ambient de la lluita política amb manifestacions. La policia em va detenir un parell de vegades i ja anava tenint una experiència en aquest sentit. En un dels viatges a França que fèiem els joves per respirar llibertat vaig anar a parar a la comunitat El Arca, fundada per Lanza del Vasto, una persona que havia estat amb Gandhi a la Índia i que tenia la missió d’explicar la no-violència a Europa. Per a mi va ser una revelació, venia de la lluita política però una mica desorientat, i allà trobo una gent que feia ioga, agricultura ecològica i treballava amb els mans per igualar-se als esclaus. Eren vegetarians, objectors de consciència i practicaven la no-violència. En tornar de França vaig crear un grup d’amics de ‘El Arca’, i com que em tocava fer la mili vaig decidir que no la faria. Faríem una campanya contra el servei militar obligatori.

Era conscient que fer objecció de consciència el portaria a la presó?

I tant! Em vaig estar preparant dos anys per anar a la presó, dels 21 als 23 anys, viatjant per Europa i parlant amb gent que havia estat empresonada, llegint molts llibres i preparant grups de suport per quan entrés a la presó. Vaig tenir uns mestres fantàstics, que van ser els objectors insubmisos francesos a la guerra d’Algèria, una guerra d’una crueltat extrema. Ells van anar a la presó i es van jugar la vida, eren gent d’una qualitat humana brutal. Vaig pensar que si ells s’havien jugat la vida, a Espanya també ho podíem fer, amb més raó encara perquè hi havia una dictadura.

Quin suport va tenir quan va entrar a la presó?

Hi havia ja grups de suport a l’objecció a Espanya a Suïssa, França, Itàlia, Holanda i Bèlgica, i en el moment en què m’empresonen comença una campanya molt potent a nivell internacional. Vaig estar dos anys a la presó i quinze mesos al Sàhara en un batalló disciplinari.

El van enviar a la presó de Jaén, per a presos polítics. Aleshores vostè es considerava un pres polític o un objector de consciència i prou?

Jo em considerava un objector de consciència, però em van portar a la presó de Jaén amb els presos polítics, membres d’ETA i de la lluita antifranquista. Jo era com un ovni, no sabien què fer amb mi. Però en realitat jo vaig fer una objecció molt política i lluitava pels drets humans, per tant, sí, em vaig considerar un pres polític també. Quan arribo a la presó de Jaén hi havia membres d’ETA, anarquistes que posaven bombes, gent del Partit Comunista... i jo arribo allà dient que era objector i ningú no entenia massa bé què hi feia jo allà. Discutíem molt sobre això amb els presos, ideològicament no m’entenien gens.

 

Beúnza fa una crida a campanyes de no-cooperació i desobediència civil. JORDI BORRÀS

Beúnza fa una crida a la no-cooperació i la desobediència civil. JORDI BORRÀS

Va tenir suport internacional, però no dels partits antifranquistes. Ni tan sols del PCE. Al contrari, propugnaven la necessitat d’acudir a l’exèrcit.

Al PCE estaven per la lluita armada, deien que havíem d’anar a la mili per aprendre a fer servir les armes i estar preparats per si algun dia havíem d’agafar les armes per defensar la democràcia.

Gairebé cinquanta anys després, a l’Estat espanyol hi ha presos polítics?

On donen el certificat de pres polític? És una reivindicació que fa la persona que està empresonada per motius polítics, i en aquest sentit evidentment que ho són. Però és una discussió que no val la pena tenir amb ningú, perquè el que cal discutir és per què són a la presó.

Segons les acusacions, són la presó per haver exercit la violència contra la unitat d’Espanya en posar les urnes l’1-O i haver instigat la població a cometre actes violents.

L’Estat mai no admetrà que la injustícia la comet el poder, el tirà sempre fa creure que lluita contra el dolent. Hem de denunciar la violència del sistema, però si nosaltres també som violents, ho tenim molt difícil per guanyar. Pensem que la no-violència és una força més eficaç i més intel·ligent.

Amb llaços grocs, urnes i manifestacions pacífiques, nou persones són a la presó i cinc més a l’exili. A més, desenes de persones són investigades acusades de delictes d’odi i fins i tot de terroristes. Com argumenta aquesta eficàcia?

És lògic que ens posin a la presó perquè aquest Estat només es defensa amb la repressió. Tots sabríem com atacar una comissaria de policia amb còctels molotov, però com immobilitzar una comissaria amb lluita no violenta? L’avantatge és que l’Estat no sap com reprimir la no-violència i per això fan el ridícul inventant-se violència allà on no n’hi ha, inventar-se delictes, fer que la policia arrenqui llaços grocs... Per tant, tenim un avantatge important, i és que Espanya no sap reprimir la no-violència.

DSCF0553

L'activista remarca que l'avantatge dels catalans és que l'Estat no sap reprimir la no-violència. JORDI BORRÀS

Catalunya està en el camí de la via no violenta, però no fa pas la sensació que s’estigui avançant gaire en l’objectiu d’assolir el dret polític d’autodeterminació. És més una cursa de fons?

La lluita no violenta és una estratègia amb diverses fases que s’han d’anar superant una a una. Només n’hem fet dues, la del diàleg i la de la denúncia.

Quin és el següent pas que al seu entendre ha de donar l’independentisme català?

Hem d’entrar a fons en la no cooperació i la desobediència civil. La desobediència civil comporta un risc, el dia que hi hagi 10.000 catalans a la presó podrem dir que estem practicant la no-violència, però fins a aquest moment no. És com dir que ets partidari de la lluita armada però et quedes a casa mirant la tele. Ens hem d’arriscar si volem que la gent surti de la presó, i la no-violència és una força molt potent però que comporta riscos i hem d’estar preparats, com a mínim uns milers de persones.

O sigui, que cal omplir les presons de gent pacífica?

 

Aquesta és la denúncia, no estem davant d’un Estat democràtic, és una democràcia empeltada de franquisme. Alguns diuen que hem despertat el franquisme, no, ens hem despertat nosaltres!

L’Estat espanyol té una trajectòria violenta, fins i tot durant la Transició. Enfrontar-s’hi de forma exclusivament pacífica requereix anys. És una inversió per a la següent generació?

És un camí molt llarg, sí, i quan s’aconsegueixi una república, el camí continuarà, perquè és la lluita constant allò que ens fa ser democràtics i dignes. Qui pensava que el dia 1 d’octubre s’aconseguiria fer un referèndum? Es va veure la força repressiva de l’Estat, però també la força dels catalans.

Segons els passos de la lluita no violenta, ara caldria iniciar la fase de no-cooperació. En què consisteix?

Aquí cal la implicació del carrer i de la classe política. Per exemple, quines empreses estan sostenint el franquisme i els atacs a Catalunya? Doncs es fa una bona campanya de boicot. No hem d’anar a cremar res, però sí no consumir. La no-violència és una lluita que ataca a la consciència de la gent. On és la consciència del capitalista? A la seva butxaca, si ataquem la seva cartera aprendrà que anem forts, que no ens pot estar esclafant i alhora nosaltres donant-los més guanys a les seves empreses. La no-cooperació i la desobediència civil descol·locarien l’Estat espanyol. Només a tall d’exemple, van processar un mecànic de Reus per un delicte d’odi, quan simplement va dir que no volia arreglar-li el cotxe a un policia que havia colpejat els seus veïns. La impotència de l’Estat és enorme davant de la no-violència.

DSCF0573

La desobediència civil, fase següent a la no-cooperació, també necessita la coordinació de dirigents polítics i el carrer?

Sí, aquestes estratègies tenen força quan són unitàries, i aleshores són invencibles. La desobediència civil és un moment en què tu t’enfrontes a la força i la tirania de l’Estat.

Com es fa aquesta desobediència?

És escollir un objectiu clar i començar a practicar-lo. Es tracta d’omplir les presons. Per exemple, amb l’autoinculpació. Declarar-nos culpables dels mateixos delictes que els presos polítics i els exiliats. Una cosa és condemnar nou persones i una altra fer-ho amb 20.000, queden descol·locats. Ocupar les presons, desobeir una llei i enfrontar-nos al sistema de manera persistent. Ara els jutges són tan valents perquè pensen que si condemnen els presos la gent s’acollonirà. Però si la condemna és un estímul per mantenir la lluita i enfortir-la, les condemnes exemplars no tenen cap funció. En el moment en què tinguem molta gent a la presó, serem més forts que l’Estat. Si molta gent està disposada a anar a la presó, s’acaba l’amenaça. Ho vam practicar amb la insubmissió i va ser molt eficaç.

Quan el Suprem dicti sentència contra els presos polítics, quina hauria de ser la reacció, al seu parer?

En Jordi Cuixart ho ha dit molt clar: el meu objectiu no és sortir de la presó sinó avançar cap a una república justa, inclusiva i un model de convivència. Cap aprofitar la sentència per seguir fent pressió, les condemnes seran un pas més en la construcció de la República.

 

Comentaris