“Ens pressionen per tot arreu, tenim sumaris oberts, l’Estat ens ataca, hem hagut de canviar de seu i de sigles, el nostre líder no vol anar a les eleccions… I l’enquesta de La Vanguardia encara ens dóna 23 diputats“, diu un veterà que coneix molt bé els engranatges tant de l’antiga Convergència com de l’actual PDeCAT. I, com deia Zapatero l’any 2000 i Laporta vuit anys més tard, afirma, contundent: “no estamos tan mal!“. Una base sòlida, però amb una manca de lideratge electoral que és, en general, la principal dificultat que assenyalen tots els personatges consultats per aquest diari a un any de la fundació, en un congrés convuls, del nou PDeCAT.
Els arguments que van impulsar l’antiga direcció convergent a la immolació de les sigles avui dia són poc discutits. Segons Artur Mas, “el PDeCAT neix, bàsicament, per dues raons. Una, que hem de construir un partit per transitar de l’autonomia al sobiranisme, amb tot el que això implica. I la segona, que no podem donar excusa als atacs contra CDC per actuacions dubtoses del passat que han fet que Convergència sigui permanentment culpabilitzada. Cal tancar una etapa i tot ha de ser perfectament ortodox“. En aquest sentit, l’anterior direcció va córrer riscos. “No va ser un part plàcid“, afirma, avui, Artur Mas, “va ser un naixement amb fòrceps. Es va desfermar tota la tensió acumulada ja el primer dia en la votació del nom, però també és cert que el congrés es va acabar d’una forma molt convergent, amb seny i ordre“.
El juliol de 2016, per tant, són Artur Mas i el seu entorn els que planifiquen la transformació, però essent conscients que es tracta d’un congrés obert i, en certa manera, imprevisible. En un partit acostumat a la verticalitat -amb lideratges políticoinstitucionals de l’envergadura de Jordi Pujol o el propi Artur Mas- la nova situació genera un escenari confús, amb sectors en conflicte i un futur incert. Uns dies abans, i contra pronòstic, el candidat oficialista, Jordi Turull, abandona la cursa i Germà Gordó -líder d’un sector limitat, però influent per la seva proximitat a Artur Mas- tampoc no se’n surt. És en aquell moment que irrompen, com a tàndem, Marta Pascal i David Bonvehí, coordinadors i responsables executius del nou PDeCAT. Cridats des de dalt, però aliens als pinyols successius.
La nova direcció executiva és vista amb desconfiança, d’entrada, per gairebé totes les famílies del partit. Quan no amb menyspreu, per la seva joventut. Són gent molt poc connectada amb l’antic nucli pujolista. “Potser vaig coincidir vuit o nou mesos com a diputada amb Oriol Pujol“, explica Marta Pascal, “i quan governava Jordi Pujol jo encara estava a la JNC“. La coordinadora general del PDeCAT comença el mandat “intentant cosir ferides, realineant famílies“, però amb dues idees clares: “La filosofia de partit és la del PNB, un partit fort i cohesionat ideològicament, al marge de si governa o no, amb quadres actius i vertebrat al territori“. L’obsessió -sovint criticada, des de dins i des de fora- de la nova direcció és marcar perfil polític i per això en ocasions voten diferent dels seus socis d’ERC al Parlament: “Ho fem en les qüestions més ideològiques“, explica Pascal, “per definir el nostre perímetre“.
“Jo estic per a ajudar, no per empipar la nova direcció executiva“, diu Artur Mas. “Mas no em va demanar que mantinguéssim Germà Gordó“, explica Pascal, més explícita. Però el cert és que ja abans del 2 de juny de 2017, dia en què reclamen a Gordó que abandoni l’escó, havien esclatat les tensions entre la nova i la vella guàrdia, que feia temps que començava a veure’s desplaçada. En aquell moment, la pressió sobre Pascal i Bonvehí és tremenda i fins i tot hi ha rumors d’un cop de força intern, que no s’arriba a concretar. “Van estar a punt, però no se’n van sortir“, apunta una font discreta del partit, que explica que “hi va haver una tempesta de trucades i d’indignació de molta gent que se sentia menystinguda, però també és cert que part de la vella direcció va col·laborar a apagar l’incendi“. “Entenc que en alguns casos, com el de Gordó, hi ha una càrrega personal que jo no tinc, però que pesa molt en determinada gent“, concedeix Pascal. La coordinadora també va decidir -sense consultar- el nom del substitut de Quico Homs a Madrid, cosa que va molestar en alguns àmbits, Homs inclòs. La torna, quan va defensar el conseller Baiget poques hores abans que fos cessat pel president Puigdemont. El partit encara té poca ascendència sobre el Govern, tot i que Artur Mas és taxatiu: “Jo tampoc no consultava els canvis de Govern al partit“. El cert és que la relació entre Puigdemont i la direcció del partit és, com a mínim, distant.
“Els convergents dels anys setanta es van omplir les mans de cola enganxant cartells, no? Doncs ara passa el mateix. Cal fer un partit més petit, però més eficient, sostenible i que informi dels diners que gasta“, diu Pascal. No és aquesta la tradició. CDC no ha estat condemnada mai (encara), però tothom accepta en privat -com, de fet, passava en l’altre gran partit institucional: El PSC- que es finançava de forma opaca. Pascal i Bonvehí eviten, escrupolosament, connectar amb aquells mètodes. Tres per cent, connais pas. Males llengües diuen que es van negar a assistir a una celebració dins de la seu perquè s’hi homenatjava Daniel Osàcar, l’extresorer del Cas Palau. Es tracta de ser honrat, però encara més de semblar-ho. “Hem perdut la batalla del relat per culpa de la corrupció. Per això em satisfà tant quan David Bonvehí fa l’informe econòmic a cada pressupost davant del Consell Nacional“, explica un veterà, que afegeix: “També va ser un error el discurs de les retallades del 2011, allà vam perdre l’accés a les classes més populars de la Catalunya metropolitana“.
Un any més tard, les sigles del PDeCAT comencen a ser estimades pels seus simpatitzants. Però també és cert que la sensació general és que el nou partit no ha atret sectors socials nous, ni s’hi han compromès independents socialment rellevants. El nou Govern reforça Carles Puigdemont, però no el partit. “El PDeCAT no ha de demanar perdó per res“, és una frase coincident. Però hi ha ferides. “És més difícil sortir bé de la política que no pas entrar-hi“, afirma, amb un punt de malenconia, Artur Mas. Però per afegir-hi, tot seguit, que “aquest partit és qui té el millor projecte de país“. República enllà.
