Defensor del diàleg i crític amb les càrregues de l’1-O, el nou president del Consell Europeu, Charles Michel (Namur, 1975), ha estat l’únic líder europeu que ha plantejat l’opció de la mediació internacional per resoldre la crisi catalana. Aleshores primer ministre belga del partit liberal való Moviment Reformador, Michel ha fet reiterades crides al diàleg entre el govern català i espanyol després de l’1-O. Al capdavant del Consell Europeu substitueix un dels líders que va mantenir un discurs més conciliador durant els tensos dies posteriors a l’1-O. Membre del Partit Popular Europeu i a partir d’ara també el seu líder, Donald Tusk (Gdansk, 1957), va ser l’encarregat tant de demanar al llavors president espanyol, Mariano Rajoy, que trobés “una solució al problema sense l’ús de la força”, com de reclamar calma a la Generalitat.
Liberal való i fill d’un destacat polític belga, Michel ha liderat un govern amb tres socis de govern flamencs, entre ells els nacionalistes de l’N-VA. Després d’afirmar l’1-O que “la violència mai pot ser la resposta”, Michel va obrir la porta a una “mediació internacional i europea” si es constatava el “fracàs definitiu” del diàleg entre governs. Davant una posició de la Comissió Europea que ha restat inamovible situant l’afer català com un “afer intern” d’Espanya, l’exprimer ministre belga ha defensat que es tracta d’una “crisi” que “posa a prova” la Unió Europea perquè hi ha en joc “qüestions fonamentals com l’expressió del vot, d’opinió o l’ús de la força”.
La posició de Michel sobre Catalunya va crear “desconcert” en el govern espanyol, segons van publicar alguns diaris belgues, però l’aleshores primer ministre va negar que hi hagués “cap crisi” amb Espanya. La polèmica va resorgir amb l’advertència del govern espanyol a Bèlgica de prendre “decisions” si no extradeix Puigdemont. En resposta, Michel, ja com a exprimer ministre, va recordar que el sistema d’euroordres té unes “normes” basades “en el principi de la separació de poders” i que no hi pot “intervenir”.
Les declaracions dels socis de govern de l’N-VA també van generar discrepàncies dins del mateix govern belga. Michel va haver de demanar al secretari d’estat d’Asil i Migració, Theo Francken, que “no tirés llenya al foc” després que plantegés la possibilitat d’oferir asil polític a Puigdemont.
De la mateixa manera, el ministre d’Exteriors del govern de Michel, Didier Reynders, també va criticar que els socis de govern parlessin sobre la situació a Catalunya perquè “no és el seu paper”. “És un assumpte que afecta, abans de tot, a Espanya”, va dir Reynders, del partit de Michel i ara eurocomissari de Justícia.
En un discurs al comitè de les Regions abans de l’inici d’un debat sobre Catalunya, Tusk, es va dirigir directament al llavors president, Carles Puigdemont, per reclamar-li que no anunciés una declaració d’independència que fes “el diàleg impossible”. Tusk va assegurar que ell, com a polonès i “membre d’una minoria ètnica i regionalista”, és algú que sap “què se sent a l’haver estat colpejat per la porra d’un policia” i “entén els arguments i les emocions de totes les parts”. Tot i això, va demanar a Puigdemont que respectés “l’ordre constitucional”.
“Li parlo, no només com a president del Consell Europeu, sinó també com a ferm creient del lema de la UE ‘Units en la Diversitat’, com a membre d’una minoria ètnica i un regionalista, com un home que sap què se sent al ser colpejat per una porra de la policia. Com a exprimer ministre d’un gran estat europeu. En resum, com algú que entén i sent els arguments de totes les parts”, li va dir Tusk a Puigdemont just abans que aquest comparegués al Parlament.
