La Universitat Catalana d’Estiu, que se celebra a Prada (El Conflent), aviat haurà de fer un spin-off amb una mena de facultat de Dret. Els cursos de dret que coordina la doctora en dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, guanyen adeptes i els darrers anys -arran del procés sobiranista- és un dels que genera, i de tros, més debat en el marc dels estudiants.
Aquest dimarts n’ha estat un exemple, en un curs impartit per l’exrector de la UPF, el catedràtic de Filosofia del Dret, Joan Josep Moreso, titulat On el dret i la política s’entrecreuen que s’ha rematat en una taula rodona amb el vicepresident primer del Parlament, i també jurista, Josep Costa, i un advocat de la defensa de Carme Forcadell, Raimon Tomàs. L’auditori de la Universitat ha bullit.
El gruix del debat l’ha encetat Moreso en partir de la divisa que “no és legítim iniciar un procés de ruptura en un marc democràtic”. Aquesta tesi inclou que el “marc democràtic ofereix mecanismes per resoldre coses, altres vies que no són la ruptura per resoldre els conflictes”. “Hi ha espais oberts, no és legítima la via unilateral”, conclou Moreso. A més, inclou en aquest apartat la figura del dubte del “demos”, és a dir, “qui decideix els que han decidir”, és a dir, qui té la sobirania.
La reflexió de Moreso l’ha basada en el fet que en la “primacia del dret no hi ha dreceres” com al seu parer ho van ser les lleis del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica que es van saltar l’Estatut i la Constitució”. De fet, considera que el “mandat democràtic no et dóna dret a saltar-te la Llei”. “No tot es pot fer perquè hi ha un mandat democràtic”, ha reblat. Al capdavall, considera que Catalunya no es pot acollir al dret a l’autodeterminació.
L’exemple primordial que utilitza Moreso és la sentència del Tribunal Federal del Quebec que advertia que no hi ha una via unilateral, era nconstitucional i no democràtica, però en canvi establia al govern federal l’obligació de negociar de bona fe amb el Quebec. D’aquí el referèndum i el pacte de respectar el resultat.
Per això, Moreso veu més factible una reforma constitucional que es podria dur a terme de tres maneres: o la reforma exprés proposada per Herrero de Miñón -que preveia una disposició addiccional amb un reconeixement de Catalunya, la millora del finançament i la protecció de la llengua i ensenyament; la via de l’aprofundiment de l’asimetria constitucional i la via de la reforma federal. En qualsevol cas, Moreso proposa “temps” i insistència en el benentès que és una qüestió d’anys que s’assoleixi l’objectiu polític amb un percentatge de ciutadans de Catalunya que apostin per la independència molt superior al 50%.
Una tesi que no ha estat compartida per Costa que ha posat en qüestió la divisa amb què Moreso construeix el seu discurs. Si bé comparteix que el mandat democràtic no és una patent de cors per fer el que et doni la gana sí que té una intenció. “El mandat democràtic és allò que t’obliga a modificar la llei no a saltar-te-la però a fer que la voluntat popular es pugui fer realitat”. Un posicionament reforçat en un Estat, com l’espanyol, on no hi ha “previsibilitat jurídica”, un element clau de les democràcies liberals. “En no haver previsibilitat, com hem vist en les resolucions dels presos polítics i les mesures judicials contra el procés, l’Estat espanyol no és un Estat de dret”.
