El discurs de Felip VI el 3 d’octubre del 2017 en què justificava la violència policial l’1-O i deixava desemparats els catalans que havien anat pacíficament a votar a les urnes, va marcar un punt de no retorn en la relació de Catalunya amb la monarquia espanyola. Una relació ja deteriorada des del moment en què el sobiranisme manifestava obertament la seva aspiració democràtica de bastir una república catalana. Enrere quedaven molts anys de suport més o menys explícit a la monarquia i al règim del 78 amb pactes a Madrid i a Catalunya per part del sobiranisme, com també molts anys de rebudes prou entusiastes per part de les institucions catalanes als Borbons. Anys en què els premis de la Fundació Princesa de Girona eren una bassa d’oli, i en què les visites de la família reial al saló nàutic de la Fira de Barcelona o al Mobile World Congress eren un gran acte de vassallatge institucional. I amb una contestació absolutament residual al carrer.
Ara, amb el prestigi de la institució de la monarquia en les seves hores més baixes, però alhora amb una sobreprotecció obscena per part dels partits i els poders econòmics i judicials del règim del 78, Felip VI ha tornat a aterrar a Catalunya aquests dies. En un format de viatge més reduït per la pandèmia, que ha fet que es quedés només al Monestir de Poblet, s’ha evitat manifestacions a Barcelona. Blindat per la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, el Borbó ha intentat vendre normalitat a Catalunya i normalitat en una institució que el seu pare ha degradat fins a les cotes més altes.
Però la degradació de la monarquia espanyola no és només cosa dels Borbons. El clima de complicitat dels partits que viuen del règim del 78, sumat al coixí que dóna la Constitució espanyola i el Codi Penal, han perfilat durant dècades una monarquia bombolla, que ha tingut com a efecte directe una ciutadania súbdita, amb drets fonamentals coartats en nom de la protecció d’aquesta institució sense legitimitat democràtica.
Joan Carles I, protegit per la legislació espanyola en tots els flancs
La clau de volta d’aquesta bombolla és l’apartat 3 de l’article 56 de la Constitució, que estableix que “la persona de Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Un concepte que no s’ha delimitat i que dona marge per a una interpretació molt laxa, que a parer del catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós “pràcticament porten a dir que no només no pot ser objecte de crítica, amb la qual cosa limita innecessàriament el dret fonamental a la llibertat d’expressió, sinó que també pot vulnerar el dret a la tutela judicial efectiva del ciutadà”. Arbós remarca que el fet que el cap d’Estat sigui inviolable “no és cap extravagància si ho comparem, per exemple, amb la república francesa, on l’article 69 de la seva constitució estableix que les acusacions i els procediments judicials contra el president de la república s’aturen mentre ostenti el càrrec, però es reprenen un cop abandona la responsabilitat. Per tant, aquesta inviolabilitat, a diferència d’Espanya, té data de caducitat, i per tant, acota millor la funció que teòricament té, que és protegir un representant d’una institució que pot veure’s obligat a portar el timó del país”.
És aquesta interpretació més àmplia de la inviolabilitat la que, per exemple, va fer que els lletrats del Congrés defensessin que el rei emèrit no podia ser investigat en seu parlamentària, com demanaven alguns partits arran dels escàndols financers coneguts. “És inquietant, perquè s’està portant la idea de la inviolabilitat fins a la ininvestigabilitat”, avisa Arbós.
Aquest constitucionalista adverteix d’un altre perill, que ja es fa real: “El fet que no existeixi una definició constitucional d’inviolabilitat ni tampoc una versió consensuada de la inviolabilitat i de la interpretació dels delictes contra la corona que sigui completament acceptada, deixa tant de marge que fa ineficaços drets fonamentals de la Constitució com la llibertat d’expressió i el dret a la tutela judicial efectiva”. I posa un exemple clar: “Si el rei condueix un cotxe, derrapa i destrossa un quiosc, el propietari ja no pot presentar una demanda civil per reclamar els danys, o si, com ja ha passat, algú vol una prova de paternitat perquè assegura que és fill de Joan Carles, el jutjat tampoc no l’autoritza”.
Una crema d’objectes en contra de Felip VI provoca una avaria a l’AVE Figueres-Girona
I què diuen els tribunals? Novament, Espanya diu una cosa i Europa en diu una de molt diferent. El Tribunal Constitucional va dictar que el Parlament de Catalunya no podia investigar la monarquia i anul·lava una comissió d’investigació aprovada pels grups parlamentaris. La sentència assegura que “la inviolabilitat preserva a el rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes”.
Només un any abans, el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar la raó als dos joves gironins que havien cremat una foto del rei i es trobaven perseguits per la justícia espanyola. El TEDH va picar el crostó a Espanya remarcant que el cap d’Estat no podia tenir un blindatge tan fort com perquè els ciutadans no poguessin expressar la seva critica, considerant que el rei és també una figura política.
Finalment, Xavier Arbós considera que sí que cal protegir en certa manera la monarquia, per “mantenir la funcionalitat de la institució, que és tenir una influència positiva supra-partits per al funcionament eficaç de les institucions”. Però aquesta protecció, matisa, “no pot lesionar la llibertat d’expressió dels ciutadans i el dret a la tutela judicial efectiva, i que pugui arribar a permetre la investigació de fets que es considerin delictius. Per a Arbòs, “la pressió social havia de servir perquè Joan Carles I guardés les formes, tenint en compte que la institució està mancada de legitimitat democràtica” però “desgraciadament no va servir, i a més, les actituds de sobreprotecció contribueixen més al desprestigi d’una institució que està baixant a les enquestes. Volent-la protegir li estan fent un flac favor”, sentencia.
