Melero: “Tinc exactament la mateixa confiança en Europa que en el Suprem”

Entrevista a l’advocat de Quim Forn

Javier Melero (Barcelona, 1958). Advocat. Penalista. Ha portat casos mediàtics, complexes però els ha asserenat amb el seu posat de Colombo. El judici del procés l’ha fet arribar al gran públic. Soci d’una altra fera de les estrades, Judit Gené, era el defensor de Quim Forn davant del Tribunal Suprem. Irònic, seductor i amb una picardia fora sèrie explica la seva vivència al llibre “El Encargo” (Planeta, 2019). Un llibre entretingut, ràpid i que configura un punt de vista personalíssim dels dies que hem viscut perillosament.

 

-N’ha fet escrit un libre, vol dir què és el judici de la seva vida?

Home, tant com això… És un dels judicis més importants de la meva vida, però no et podria donar la dimensió aquesta d’un abans i un després. Però sí és cert, és un judici que ha tingut unes característiques irrepetibles.

 

-I la raó de fer una novel·la?

Això de novel·la ho diu vostè

 

-Vaja, entremig de novel·la, assaig, memòria personal, deixem-ho en relat

Va ser un encàrrec de l’editorial. No va ser de motu propi. Me’l plantegen, li dono voltes. Al capdavall, jo aviso a l’editor. El que és secret, és secret. I el que es pot dir ja s’ha dit tampoc té cap interés. Ara bé, és la meva visió personalíssima, del que veig i el que penso.

 

-El llibre comença el 17A, un punt de partida que determina molt

Sí. Però intento transmetre l’emoció d’aquells dies. Es viu un final d’agost amb l’entronització del major Josep Lluís Trapero i els enfrontaments i desqualificacions entre policies, i la contesta als carrers per la presència d’autoritats de l’Estat en la manifestació d’homenatge a les víctimes. En aquest punt situo el germen dels problemes greus que es van posant de manifest. Sobretot en la guerra de gorres.

 

-Si em permet, la seva defensa del conseller Joaquim Forn i Meritxell Borràs, juntament amb Judit Gené, va acreditar el desastre policial del Primer d’Octubre

Efectivament, va ser un fiasco, una actuació policial d’una mala traça extraordinària dels cossos estatals i d’una desconfiança entre els cossos, uns mecanismes de coordinació viciats sense voluntat…. Tot això s’ha provat. Per això el Tribunal no ha volgut ni entrar, la deixa de banda. De fet, el grapat de comandaments mitjos i baixos que van anar al judici van assegurar que mai els havien parlat de coordinar-se amb Mossos. Deien cap allà i ells cap allà. Per això parlo de la mentida fundacional de Diego Pérez de los Cobos -el coordinador de l’actuació policial del Primer d’Octubre-, el nucli de la creació de la narració.

 

-Una narració que ens ha portat on ens ha portat, considera que és un judici històric  però vostè es resisteix a titllar-lo de judici polític

Dir que és un judici polític entra en el terreny de conjectura. Hauria de pensar que els operadors jurídics com fiscals o jutges s’han bellugat com a conseqüència d’interessos polítics i han resolt a favor d’aquests interessos polítics. Això ho puc suposar un rerefons polític, però no en tinc cap evidència. Tampoc em cal. Per carregar-me la sentència amb arguments tècnics en tinc prou, no em cal entrar a la desqualificació política que no controlo.

 

-La resposta de la Fiscalia als incidents de nul·litat són molt forts què li…

M’importen ben poc. Me’ls he mirat per sobre. És un tràmit que ens permetrà obrir les portes del Tribunal Constitucional. Al capdavall és un tràmit força superflu.

 

-No és un judici polític, però és un judici just?

Penso el mateix que Amnistia Internacional. Exactament el mateix. És un judici homologable als estàndars processals europeus, pots tenir divergències sobre com s’ha articulat alguna prova… però no és transcendent. Precisament aquest caràcter regular del judici és el que permet palesar de manera més evident  la injustícia de la sentència. Hem vist la prova i la conclusió lògica de la prova era una altra.

 

-Té confiança en Europa?

Tinc tanta confiança en Europa com tenia en el Tribunal Suprem espanyol. Tinc confiança tècnica, però no sóc capaç de fer cap conjectura política encara que sigui un òrgan també de designació polític que defensa la lògica i coherència dels seus Estats membres i són juristes de categoria. Només cal recordar la seva resolució sobre el plenari del 6 i 7 de setembre, va reduir molt espai.

 

-Un, llegint el llibre, té la sensació que hi ha hagut més soroll que reflexió

 

A Espanya, i a Catalunya, hi ha instal·lada una actitud de crits, d’insult permanent i de desqualificació. Es dóna per descomptat que això forma part d’un discurs públic que no hauria de condicionar per arribar a acords. I això no és veritat, al final aquest discurs públic tan agressiu acaba contaminant les possibilitats d’arribar a posicions d’acord. Això és un drama.

Xavier Melero al seu despatx durant l'entrevista

Xavier Melero al seu despatx durant l'entrevista Jordi Borràs

-Alguna cosa que hagi après del judici?

M’ha refermat en una cosa: les divergències ideològiques tenen una importància mínima. Em sento proper sentimentalment i emotiva amb moltes persones de l’independentisme amb els que no comparteixo la seva visió de la política i del món. Per mi és més important les afinitats que tinc amb en Quim Forn, Jordi Turull o Josep Rull que no pas la configuració territorial de l’Estat.

 

-Sembla que als advocats els hi demanem una adscripció ideològica, com ha afectat aquesta en l’estratègia de defensa?

L’adscripció ideològica no ha afectat, han fet molt bé la seva feina, no els ha perturbat professionalment. Ara bé, hauran patit més -més que jo- perquè estaven més implicats emotivament amb el que passava al judici.

 

-Però en el llibre què hi trobarà el lector?

Una personalíssima visió del que he viscut en aquells dies. Probablement no hauria escrit aquest llibre si hagués sabut que altres persones n’escrivien un. Miri, vaig llegir les galedares del llibre d’en Quim Forn, i em va fer gràcia que l’única divergència que vam tenir -l’ús sobre la darrera paraula- diem el mateix, l’expliquem igual! Ell explica que jo tenia reticències i que n’estava en contra i jo també, que finalment, el vaig entendre i que un polític havia de tenir un discurs polític. Tot el que explico són coses certes.

 

-D’acord que és una visió personalíssima, però una visió d’algú que tot i que havia tingut certa exposició mediàtica, amb el judici ha tingut una amplificació de la seva figura i el seu estil

Aquesta exposició mediàtica comporta, involuntàriament, a la creació d’un personatge. I aquest personatge està composat en gran mesura pels trets que els mitjans han reflectit amb més interès són els més caricaturescos, més pintorescos… No vaig per Madrid bevent Dry Martini, escoltant jazz i parlant de boxa… En tot cas, molta gent em coneix pel carrer i no m’ha donat cap problema, mai. El meu amic Arcadi Espada em va donar la referència de tot plegat i posava com exemple Francisco Camps. Un home que no ha tingut política de comunicació i la gent considera que està condemnat per coses que al final, ha estat absolt. Sí he utilitzat el meu personatge per transmetre simpatia del meu client, sobretot a l’entorn espanyol. L’ha humanitzat.

2

Melero al seu despatx, durant l'entrevista Jordi Borràs

 

 

Comentaris