Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) és actualment el delegat del Govern a Madrid, però li queda ben poc, ja que s’ha incorporat com a número 4 a la llista de Junts per Catalunya a Barcelona de cara a les eleccions municipals del proper 26 de maig. Ens trobem amb ell al bar del Círculo de Bellas Artes de Madrid, just al davant del Centre Cultural Blanquerna, i ens explica que part d’aquests dies de Setmana Santa els està dedicant a deixar el pis on vivia i a acomiadar-se dels amics i coneguts que ha fet durant aquests tres anys a la capital espanyola. En plena campanya de les eleccions espanyoles, Mascarell avisa que “l’Estat és contrari a tots i cadascun dels interessos dels catalans”, i interpel·la el PSOE: “Han de decidir si volen ser un apèndix de la dreta o definir un projecte per a Espanya”.
Vostè va ser cessat per l’aplicació de l’article 155. Com va rebre aquella notícia?
Per una banda em va sorprendre, perquè no m’esperava que fossin tan obtusos, però per l’altre era esperable, perquè sé com és el poder de Madrid. No hi havia cap motiu formal per cessar-me, perquè jo no havia participat en cap votació. Però el poder polític madrileny és molt excloent i com que jo aquí sempre he parlat en els mateixos termes que parlava a Barcelona i, per tant, deia coses sobre l’Estat que no agradaven, no em va sorprendre en excés. Tenen una mirada sobre l’Estat absolutament privatitzada, i tothom que discrepa ha de ser exclòs. Això ho he posat en mans dels advocats, perquè no crec que sigui correcte que ningú que no sigui el president de la Generalitat em pugui cessar.
Tot i el seu cessament, les úniques delegacions que no van tancar van ser la de Madrid i la de Brussel·les. Per quin motiu creu que van prendre aquesta decisió?
Van treure els delegats i no van tancar les delegacions de Madrid i Brussel·les perquè tenen una significació massa propera. A Brussel·les i a Madrid tothom sap quin paper han fet les delegacions. La gran majoria de les coses que m’han dit aquí mentre he estat de delegat han estat positives. Aquí hem fet diàleg de veritat. Al Centre Cultural Blanquerna sempre hem posat polítics i intel·lectuals catalans davant d’espanyols. I sempre s’ha produït un debat molt constructiu i positiu. Hi ha gent de Madrid que ha vingut a la delegació que m’ha dit que l’únic lloc de Madrid on es discuteix de debò sobre els problemes d’Espanya és a Blanquerna. L’exemple de Catalunya servirà per veure com s’han de construir estats al segle XXI, i també per veure l’arrel absolutament autoritària i excloent de l’Estat espanyol.
Ha canviat en alguna cosa la feina que fa la delegació del Govern a Madrid des del seu segon nomenament, després que fos cessat pel 155?
No. Però sí és veritat que després de l’aplicació del 155 ens trobem en una fase en què l’Estat s’ha crescut sobre la seva pròpia capacitat. El que ha fet és adaptar i manipular la Constitució en funció dels seus interessos. I això fa tres anys no era així, ni tenien tal convicció sobre sí mateixos ni es veien amb la capacitat que es veuen ara tots els aparells de l’Estat per manipular la Constitució en funció de la seva autodefensa.
I creu que aquest comportament tindrà conseqüències?
Sí. Un estat que se salta la seva pròpia constitució tard o d’hora peta. L’Estat espanyol haurà de canviar profundament, crec que sense els catalans dins, però és la seva missió saber si ens volen dins i fer les polítiques que convingui per mantenir-nos. Però penso que han perdut el tren de la història.
Però això ve de lluny. La sentència de l’Estatut, el 9-N,…
Sí. De fet, l’any 2016 pensaven que podrien acabar amb l’independentisme, i ho volien fer aconseguint que el nucli dur es radicalitzés, és a dir, judicialitzant-lo. Perquè si es radicalitzava el perímetre del sobiranisme, aquest es reduiria. Això ho pensaven al PP i al PSOE. I va ser conseqüència del 9-N, perquè no s’esperaven una votació tan massiva. L’1-O l’Estat tenia dossiers amb diferents escenaris de resposta. El que els va sorprendre va ser l’envergadura, que davant la seva actitud repressiva la gent respongués massivament. El 3-O es van espantar, van pensar que els desbordaríem i és en aquest moment quan l’Estat accentua les seves dinàmiques per intentar guanyar per la via de la repressió.
Això té una part important de lluita de relats. Des de l’Estat s’intenta imposar el de la violència, el nacionalisme excloent, etc.
Sí, i tot el procés de judicialització que estem vivint és la voluntat de plasmar una victòria amb un relat que és fictici però crec que, en termes generals, no els hi compren. Ells tenen consciència que aquest relat no va enlloc, però que l’han de sostenir tot el temps que puguin perquè tots hi tenen interessos. El seu relat no es pot imposar perquè és fals i no el pot comprar ningú. Evidentment segur que no el compraran els catalans que, a més, sempre hem vist l’Estat com una entitat distant que com més lluny millor. L’Estat espanyol no ha actuat més que negativament durant els dos últims segles a Catalunya, i d’aquesta manera els catalans han acabat identificant l’Estat com una realitat negativa.
Per tant, creu que s’acabarà imposant el relat de l’independentisme?
Sí, però penso que hi ha conceptes que hauríem d’activar per guanyar la lluita del relat. Són els de democràcia, llibertat i sobiranisme. El debat de la dreta i l’esquerra espanyolista gira a l’entorn d’aquestes paraules. La democràcia pretenen fer-nos creure que són ells, que ells defensen la llibertat, i que els nacionalistes som nosaltres. El relat sobre l’1-O no el guanyaran, però on està el combat és sobre aquestes tres paraules. En tres anys no he sentit a Madrid ni un sol debat sobre com crear ocupació, o sobre quin sistema productiu ha de tenir Espanya.
Però d’això també es queixen els espanyolistes dels independentistes. Diuen que només parlen del procés…
Sí, diuen que tot el dia parlem de nosaltres sense tenir en compte que ells parlen tot el dia d’això. Han convertit el debat de la independència de Catalunya en el seu debat cohesionador. L’Estat és contrari a tots i cadascun dels interessos dels catalans, siguin independentistes o no ho siguin. L’Estat espanyol només té un projecte: Madrid.
En aquestes eleccions espanyoles el que està en joc, en relació a Catalunya, és la possibilitat de diàleg o més repressió. N’està d’acord?
El diàleg no vindrà pel fet de reclamar-lo. El PSOE fa servir aquesta paraula de manera molt hàbil. Però el diàleg només funciona per correlació de força, és a dir, quan l’imposes. Mai funciona quan és l’altre que ha de ser generós. Qui no ha sigut mai generós no ho serà ara amb Catalunya, per molt que utilitzin la paraula diàleg. El diàleg funciona quan et veus obligat a reconèixer a l’altre. Només hi ha dues possibilitats, en relació a què sortirà de tot el procés judicial i la mobilització conseqüent: el reconeixement definitiu d’aquests dos milions i mig de persones, o l’arraconament d’aquesta gent que cal ignorar.
Però sigui com sigui, els catalans sempre seran minoria a l’Estat espanyol…
Sí, però si tens una majoria dins de la teva minoria és diferent. És a dir, si el sobiranisme és una majoria sòlida dins de la minoria que són els catalans, ho tens guanyat. Tots els ambaixadors m’han dit el mateix aquests darrers anys: el referèndum és imprescindible per solucionar aquest problema. I algun m’ha arribat a dir que si teníem una gran majoria també guanyaríem sense referèndum. Però cal aquesta gran majoria. Per tant, l’estratègia que hem de seguir dins de Catalunya és construir una gran majoria.
Això que diu sona a “eixamplar la base”.
M’és igual, això ho vaig deixar escrit en el meu llibre “Dos estats”, i és previ a tot això. Se li pot dir de moltes maneres: eixamplar la base o construir la majoria. Ja vaig dir que són bàsics els principis democràtics, la mobilització permanent, construir la majoria i definir bé el sentit que té la república per cada ciutadà.
I com es construeix aquesta majoria?
Perseverant. D’aquest primer envit que va ser l’1-O l’Estat pensava que el moviment quedaria desarticulat. I ningú dels que van votar l’1-O ha deixat de votar. Les coses s’han de mirar amb una certa perspectiva històrica, i crec que l’1-O vam fer una gran cosa. No l’hem rematat, però no vol dir que fos temps perdut. En la història no hi ha victòries d’un dia per l’altre, i menys en la història dels nostres temps. La revolta dels catalans va començar l’any 2010 i encara no ha acabat. Tenim uns contrincants que davant de la revolta hi han posat jutges, i tenim uns ciutadans que davant de la repressió continuen convençuts que no hi ha cap altra solució. De fet, quan més actua repressivament l’Estat, més convicció tenim que aquest Estat no té solució. La proposta de l’Estat, de repressió i diàleg infructuós, té molt poc recorregut.
Amb un nou govern de Pedro Sánchez, veu possible vostè una solució política al conflicte català?
A Pedro Sánchez cal observar-lo tenint en compte dos paràmetres. El primer, el que diu. El segon, el que pensa ell, i alguns dels que l’envolten. No diuen res que pugui afectar els seus resultats electorals. Vol guanyar les eleccions i sap que qualsevol coratge polític favorable a Catalunya li costarà vots. Però després hi ha el què pensen. Saben que la solució d’eliminar-nos del mapa és impossible. També saben que tard o d’hora hauran de pactar. El món polític, malauradament, funciona en aquests dos nivells: el que es diu en funció del que es vol obtenir a curt termini, i en funció del que es vol o creu que passarà a mig termini. I en aquest joc crec que es troba Pedro Sánchez i alguns dels seus.
JxCat, a través d’una carta dels seus presos, es va oferir a facilitar un govern de Pedro Sánchez. Vostè n’està d’acord?
Soc partidari que Catalunya aprengui a fer política amb sentit d’Estat. És a dir, que no ensenyi les cartes abans d’hora.
I això vol dir que ara vostè no es mullarà.
Vol dir entendre que Madrid té sentit d’Estat, perquè ho han après. I saben que atacar Catalunya és el que els dona vots, i que entre ells es poden triturar però que a l’últim moment hi ha una cosa que és la raó d’Estat que és la que apliquen si convé. I crec que a Catalunya n’hauríem d’aprendre una mica d’això. Hem de deixar que es barallin entre ells, i que es belluguin com considerin, i nosaltres cal que actuem quan sigui necessari amb la màxima unitat possible. Hem de donar respostes unitàries a les situacions límit sense haver ensenyat les cartes abans d’hora. Que ens vinguin a buscar, si volen. L’Estat espanyol està molt tocat, en totes les seves vessants: la monarquia està profundament tocada, el sistema territorial està ensorrat, com ho està el sistema judicial, o el policial, però això no vol dir que estigui a punt de caure tot.
I si acaba arribant el ‘trifachito’ al poder, quines serien les conseqüències per a Catalunya i per a Espanya?
Per Catalunya serien molt negatives, perquè suposaria l’aprofundiment del patiment repressiu. A més, per al ‘trifachito’, Catalunya és només una excusa per proveir de rendes les seves polítiques, bàsicament les que beneficien al centre. Però el problema de fons és que l’Estat espanyol no ha fet el canvi que tots esperàvem que es produiria en el període democràtic. Jo soc dels que van creure molt que una Espanya amb institucions democràtiques integrada a Europa i amb una certa prosperitat econòmica, democratitzaria la societat fins al punt d’acceptar la pluralitat i la diversitat, i a partir d’aquí el reconeixement de l’altre i la possibilitat de dialogar. Però quan Aznar arriba al poder s’accentua l’Estat intransigent. Espanya no ha fet la transició real. Va fer una transició a institucions polítiques democràtiques però no va transitar a una societat empeltada de democràcia. El PSOE haurà de decidir algun dia si vol seguir sent un apèndix de la dreta populista i feixista espanyola o si vol definir un projecte democràtic per a Espanya, que tal i com van les coses serà sense Catalunya dins.
Però el PSOE parla d’un projecte federalista…
Sí, però ningú sap quin és, no existeix.
Canviant d’eleccions… L’Eurocambra ha dit que la immunitat de Puigdemont no està garantida si surt escollit eurodiputat.
Això està molt poc clar. Crec que el document dels juristes que hem llegit està fet a demanda del president del Parlament Europeu, però jo no el donaria per bo. Les coses que diu el document són molt febles i tinc la impressió que hi haurà molt de debat sobre això.
I deixi’m fer-li una pregunta una mica més personal. S’ha cansat de Madrid, i per això torna a Barcelona, com a membre de la llista de JxCat a l’Ajuntament?
No, a mi Madrid m’ha agradat molt com a ciutat i he conegut gent molt interessant. Però crec que Barcelona és la primera possibilitat de construir república a Catalunya. La República es fa de dues maneres: dient que la vols fer i omplint-la de contingut. A Madrid he descobert que Barcelona és una ciutat lluitada per la gent, i Madrid és una ciutat regalada per l’Estat. Les grans decisions sobre Madrid formen part d’una idea que l’Estat té sobre Espanya. Però Barcelona és una ciutat lluitada per la seva gent que ha entrat, en els últims anys, en una dinàmica de falta de projecte. Una ciutat funciona si té un projecte propi i si té un estat que li fa costat. Barcelona ha viscut aquests darrers anys sense projecte i sense estat. Per això, per a mi les eleccions municipals són un referèndum sobre dues coses: quin tipus de ciutat volem i com des de la ciutat guanyada pel sobiranisme es funda la idea de república real. La ciutat és el primer pols real per reconstruir el projecte de sobirania.
