Martí Marín: “El franquisme a Catalunya va ser un fracàs absolut”

Entrevista amb l’autor d’un dels estudis imprescindibles per entendre la dictadura “Ha Llegado España” (Eumo, 2019)

Martí Marín (Sabadell, 1965). Aquest doctor en Història Contemporània per la UAB on dirigeix el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies és l’autor d’una nova joia de l’editorial EUMO. Aquest segell, que sorprèn amb publicacions agosarades i fora el mainstream habitual, li edita “¡HA LLEGADO ESPAÑA! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Marin fa un acuradíssim estudi, amb una densa historiografia, amb què trenca tòpics, aclareix boires i facilita arguments de reflexió. Sí, aporta idees pel procés que viu Catalunya, però no és, ni de lluny, la seva intenció. Ans al contrari, el treball gairebé quirúrgic, entenidor i que hem d’agraïr de Marin és la història de la dictadura a Catalunya i no pas, la història de Catalunya durant la dictadura.   

 

 

-Canvi de paradigma amb aquest llibre…

 

No sé si és tant com un canvi de paradigma però sí que vaig trobar que calia ajuntar moltes petites coses que feia una dècada molts historiadors anaven esporgant i que oferia una radiografia diferent. Especialment dels darrers 20 anys del règim. Era més coneguda la postguerra que la “fase del desarrollo”. Ho hem posat negre sobre blanc.

 

-El llibre trenca un dels tòpics més habituals: que a Catalunya es va aplicar la dictadura de manera diferent a la resta de l’Estat, al marge de les qüestions de llengua i cultura

 

A Catalunya es coneixien les polítiques del franquisme que s’havien aplicat aquí perquè s’havien estudiat aquí i se n’ha anat fent recerca. A Logronyo, fins que no hi hagut una Universitat de la Rioja que s’hi posés. A Palència van haver d’esperar a què un funcionari fes una tesi doctoral per la UNED. De fet, jo en vaig ser president del Tribunal i recordo que el titular és que encara hi havien militants vius del Partit Conservador de Cànovas que eren regidors de l’Ajuntament de Palència i tots dos van ser purgats en ser considerats “liberals”.

 

-Trenca la línia d’igualtat de la repressió la cultura catalana llavors?

 

En diuen La Nova Espanya. El nacionalisme català és la seva competència. El nacionalisme espanyol absolutament excloent que no permet mitges tintes. Per tant, qualsevol altre projecte polític ha de ser descartat. El nacionalisme català se centra en alguns aspectes culturals, no tots, i aquests són els que s’han de purgar sense contemplacions. Altres aspectes culturals que no estan mobilitzats políticament, com per exemple, la cuina, no es toquen. Allò d’Espanya diversa els sembla bé, però ma non troppo. També trobem una gradació de gent més intel·ligent, que sap quan i com ha d’aplicar els temps per no perdre el consens dels sectors que poden ser fidels a la dictadura però que els incomoda que es facin certes coses. Aquests se’ls ha de donar un tracte diferent. I aquí és on hi ha franquistes que ho entenen i altres que sí. A franquistes més simples, més soroll.

 

-En aquesta línia, també esberla un dels altres mites del sistema franquista, el paper de l’exèrcit. Vostè sostè que no tenia tan protagonisme

 

Exèrcit no era la peça més essencial. De fet, Exèrcit i Falange estan, com a mínim, en pla d’igualtat. Fins i tot, des del meu parer -per tant, discutible- Falange més que l’Exèrcit. Sobretot pels espais polítics que controlava el partit. També cal dir, que l’Exèrcit no és una sola cosa. Els membres del Cos Jurídic de l’Exèrcit han anat a la Universitat i han fet oposicions per entrar-hi. Per una banda això, i de l’altre els xusqueros reenganxats o els que han anat a Infanteria i s’han estat molts anys a l’Acadèmia sense cap formació elemental. Al final, quan un es mira els alts càrrecs, la majoria provè del Cos Jurídic Militar i marca una imatge de distinció davant el militar casernari. Alguns entren al Cos Jurídic després de la guerra.

 

  • Hi va haver cert suport, complicitat o connivència de les elits catalanes amb el franquisme?

 

Hi ha una mica de tot. En alguns casos, alguna cosa més que connivència. Quan un accedeix a una direcció general o a una secretaria és alguna cosa més que connivència, és identificació, encara que sigui una identificació cínica. Les persones que estan a la llista de càrrecs ministerials que hi ha al llibre, en algun moment de la seva vida es van identificar amb el règim. Els que no van tenir càrrecs, la connivència es basava en què bé pel negoci, que bé que ara no hi ha sindicats… mil coses que siguis adicte a la dictadura per agraïment, perquè vetlla pels teus interessos. Trobar falangistes abans de la guerra costa molt. Aquí i a tota arreu, perquè aleshores era un grupuscle.

 

-Vostè, en el llibre,  és força crític amb els que, des del presentisme, critiquen i treuen valor al pacte del 78. Per què?

 

En el fons és una qüestió del pas del temps. Al 78 es deixen moltes coses lligades. Es fa una Constitució, que no obliga a poc, tot i que hi ha constitucions que s’han reformat als dos anys d’existència. De fet, hi ha intents de reforma, per part de la dreta, des del 78 perquè anava massa lluny. I sortint del que és estrictament la Constitució, qui pot evitar que s’anul·li la llei d’amnistia si la majoria parlamentària ho permet? 40 anys no passen en và, la gent que procedeix del franquisme o de l’antifranquisme o d’altres llocs perquè s’han d’omplir llistes amb preses. Si t’hi passes 10 o 15 anys i no tens cap responsabilitat del present i no només a la gent que fa 40 anys hi eren. Així, des de “no és el moment de reformar la Constitució” dels socialistes o “l’ara no toca” amb l’Estatut de Jordi Pujol. A més, hi ha una responsabilitat social. La gent que ha governat durant aquests anys els han votat i amb majories absolutes. Alguna responsabilitat hi haurà no?

 

-A tot això, com resumiria la història del franquisme a Catalunya?

 

La història del franquisme a Catalunya és un fracàs absolut, perquè entra en les millors condicions possibles per a una dictadura. Per exemple, amb 60.000 persones que marxen a l’exili i no tornen, -a part dels que marxen i tornen- una quantitat de pèrdua de massa social crítica en tots els àmbits des dels excursionistes a grups de festes majors. Una descapitalització brutal a la que cal afegir la por, molta por. Malgrat aquest escenari tan pla, la dictadura és incapaç d’imposar els seus valors. Vint anys després de la guerra, desfilar a Barcelona amb correatges i camisa blava era una excentricitat. No ho feien ni els falangistes. A d’altres bandes de l’Estat et podies passejar amb camisa blava i correatges al 74 i ningú no ho veia estrany ni passava res. Aquí això fracassa, sobretot a les àrees urbanes. Als pobles no se sap què passa.

 

-Així les àrees urbanes són la clau de volta?

 

És on s’hi concentra més del 60% de la població. Els espais urbans tenen un protagonisme molt més gran. Si passa a Barcelona es multiplica per quatre. Si passa a Moià no es multiplica tant. El gran fracàs de la dictadura és el control de  les àrees urbanes on fan, fan i fan i no hi ha manera, i per exemple, li tornen a sortir els sindicats com Comissions Obreres.

 

-I la cultura?

 

També un dels altres fracassos és la política destructiva de l’aparell cultural de la llengua i literatura catalana. L’entramat cultural es refà en les pitjors condicions possibles. La gent torna a comprar llibres o torna a fer cursos… és un enorme fracàs per la dictadura ara. Anar a la clatellada era contraproduent. Les dictadures feixistes, i especialment l’espanyola, volen consens, volen que les estimin o almenys que les temin.

 

-D’acord amb els fracassos, però i els èxits?

 

L’èxit és que acaba incorporant a bona part de les classes socioeconòmicament dirigents catalanes que arriba un punt que als anys 70 es desconcerten. “Ara que tenim portes obertes al ministeris o tenim en Fabià Estapé als plans de desenvolupament i ara se’ns acaba”, pensaven. Aquest és un èxit. Abans de la guerra als anys, dreta i esquerra a Catalunya eren nacionalistes catalans, amb més o menys, però era un panorama polític que no s’ha tornat a repetir. Els dos grans partits, que arreplegaven el 70% dels vots, no tenien referència espanyola. És que ni el tercer, ni la Unió Socialista tenia referent espanyol. Ara el PSC o els Comuns tenen un referent espanyol.

 

-El blanqueig o la higienització de la imatge de personatges com Joan Antoni Samaranch és bo pel país?

 

No. Samaranch no es va penedir mai. Fins a morir va repetir que Franco havia estat positiu i que la història el jutjaria. Samaranch és l’esport, i també la Caixa, i això vol dir, Olimpiades i, de retruc, les rondes. De Samaranch, afortunadament, n’hi ha pocs, és de primer nivell. Altres cauen, com en Santiago Udina Martorell, o José Maria Porcioles, que ja l’agafa gran o Marcel·lí Moreta que es passa a UCD i a les seves memòries assegura que és catalanista de tota la vida. Sinó se’n salven més és perquè el poder està a Madrid i no Barcelona, les menjadores estaven a la capital de l’Estat.

 

 

-Però hi ha llocs on el franquisme està més blanquejat. Per exemple, hi ha partits a Catalunya que no tenen cap alcaldia i els costa condemnar el franquisme, cosa que algun lloc d’Espanya no….

 

Mentre no ho fem com una dicotomia Catalunya i Espanya el concepte funciona. Posaré un exemple, els boys scouts o els minyons escoltes existien des de feia molts anys. En canvi, hi ha llocs on el primer centre excursionista el munta La Falange o les seccions femenines a àrees rurals que porten activitats que no s’havien fet mai. En canvi, a Sevilla això no ho trobes. La capital andalusa pots veure coses que poden fer olor de ranci -conservador, clàssic i catòlic- i als llocs on toca el turisme, tampoc. Algun governador civil demana que si us plau no desfilin.

 

-Tampoc a totes les zones rurals, del seu llibre es desprèn que els propietaris rurals no van sortir gaire ben parats del franquisme

 

N’hi ha que no. També perquè en bona mesura el franquisme presideix l’última etapa de glòria de la gran propietat agrària. Una de les originalitats catalanes és Unió de Pagesos que recorda, amb distància, l’Unió de Rabassaires.

 

-El pes dels fracassos pesa més que el dels èxits?

 

Clarament. L’expressió és l’extensió que arriba a tenir l’antifranquisme, amb Franco viu i en l’any i escaig posterior a la seva mort. Tot era un delicte, però la gent ho fa. No ho fan centenars de milers, sinó desenes de milers ja n’hi ha prou.

 

 

-Fins i tot capellans?

 

Molts capellans que són estovats davant la Via Laietana, s’exclaustren. Potser ells no eren conscient que tampoc no es podien manifestar.

 

-Va ser una lluita llarga contra el franquisme

 

La història comparada ho deixa clar. Els que es van lliurar del nazisme, del feixisme, o de Vichy ho van fer amb les tropes aliades a sobre, nord-americanes, soviètiques o totes dues. Aquí es va fer a pulmó. Els nord-americans eren aliats del dictador. Té mèrit fer-ho a pulmó. Això implicava que qualsevol procés per tombar la dictadura s’allarga i s’allarga.

 

-Un exemple per l’actual procés?

 

Si alguna cosa era escèptic és que en dos o tres anys tot ja estava llest.

IMG 3886

Martí Marín, en un moment de l'entrevista al seu despatx Jordi Borràs

-Els historiadors ho apuntàveu tots… pràcticament

 

Els grans canvis necessiten d’una gran majoria social que encara no hi és. No vull dir que no sigui una majoria ara, però no és 80%. Es tracta d’anar fent.

 

-Es pot dir que el franquisme no hi és ja?

 

Si. Com a sistema polític no hi és. Una altra cosa és que hi hagi individus nostàlgics del franquisme o del que s’imaginen que és el franquisme. Hi ha fatxes. I en algunes professions més que altres perquè responen a tradicions familiars. No hi havia advocats de l’Estat catalans o jutge o fiscal. Ara, el sistema és un sistema democràtic similar a la resta d’Europa.

 

-Però franquisme sociològic?

 

Sí. Sobretot en gent amb més de 60 anys. I s’hi refereixen amb por. En feia.

IMG 3769

Les mans de Martí Marín en un moment d'asseveració de la seva tesi Jordi Borràs

 

 

Comentaris (4)
Es pot dir que el franquisme no hi és ja? Fa 2 mesos
Si. Com a sistema polític no hi és.
Revisi la historia d’america del nord i veurà Fa 2 mesos
que la majoria del 80% no hi ha sigut mai. Pero aixó no va parar el canvi en 5-7 anys.
Portuguez Fa 2 mesos
Falta aqui o essencial: do esmagar franquista para pela força bruta unificar aniquilando todas as nações hespanholas, uniformemente castelhanizadas a bem ou a mal; ao actual neofranquismo, dividindo infinitamente de forma artificial Castella para equiparar as suas províncias ãs nações subjugadas e também artificialmente divididas, crendo que a imposição do castelhano terminará a anexação cultural e nacionalista a Castella. O controlo pelo R78 de todos os meios de comunicação asfix
Pitxolí Fa 2 mesos
«...desfilar a Barcelona amb correatges i camisa blava...»: «... desfilar amb CORRETJAM (S)i...»