La diputada d’ERC Marta Rovira ha enviat una carta als militants del seu partit on els anuncia que aquest divendres no es presentarà a la citació d’aquest divendres al Tribunal Suprem i que ha decidit marxar a l’exili. Una decisió que ahir guardaven en silenci els dos marmessors de la formació que explicaven l’estratègia als consellers nacionals reunits d’urgència ahir al vespre, Isaac Peraire i Pere Aragonès. “Ens preparàvem pel pitjor”, asseguraven.
En una carta pública difosa pel mateix partit, la secretària general d’ERC, ha anunciat la decisió. “No puc amagar la profunda tristor que sento d’allunyar-me de tanta gent que m’estimo -i que m’estimo molt”, indica la carta.
“Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen -descaradament- criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna”, assegura Rovira en la carta.
“L’exili serà un camí dur, però és l’única forma que tinc de recuperar la meva veu política”, remarca Rovira. De fet, defineix l’exili com “l’única forma” per “alçar-se en contra del Govern del PP, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l’establert”.
En l’àmbit més personal, Rovira recorda que té una filla i que l’exili em permetrà fer-li de mare. També demana a la militància evitar la “rancúnia”. “Només des del respecte i de l’amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds. Només des del treball conjunt aconseguirem una República per a tots”, conclou. I s’acomiada amb paraules d’Oriol Junqueras, empresonat. En tot cas, Rovira mantindrà el càrrec de secretària general tot i l’exili.
La carta:
Avui emprenc un camí dur, un camí que, malauradament, tants d’altres que ens precedeixen han hagut d’agafar. El camí de l’exili.
No puc amagar la profunda tristor que sento d’allunyar-me de tanta gent que m’estimo -i que m’estimo molt. De tantes lluites compartides durant tants anys amb persones que els mou un únic objectiu: canviar la societat on viuen. Fer-la més justa. Persones dignes. Deixar de veure els paisatges que m’envolten des de la infantesa, de passejar per les ciutats on he viscut…
Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen -descaradament- criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.
L’exili serà un camí dur, però és l’única forma que tinc de recuperar la meva veu política. És l’única forma que tinc d’alçar-me en contra del Govern del PP, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l’establert. Un Govern que està disposat a saltar-se l’estat de dret i les llibertats civils per aconseguir els seus fins polítics.
Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.
Us vull dir una última cosa. No deixeu que la rancúnia s’apoderi de vosaltres. L’anàlisi d’una realitat anti-democràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i de l’amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds. Només des del treball conjunt aconseguirem una República per a tots.
Tal com diu l’Oriol, “En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia, en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo”. I això és el que farem, Oriol.
Us escric, ara sí, amb sinceritat i llibertat. I és tal com ho podré fer des d’ara com a secretària general d’ERC, un partit que estimo, que ha donat tant al país i que encara ha de donar molt més.
Visca la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat. Visca una República catalana per a tothom!
