Marta Rovira (Vic, 1977), secretària general d’ERC i exiliada a Suïssa des de fa tres anys, està en plena activitat política malgrat la distància, i fent mans i mànigues per mantenir el tàndem amb Oriol Junqueras, president del partit i empresonat per la sentència del Procés. Han escrit a quatre mans, “amb moltes dificultats” logístiques per raons òbvies, el llibre Tornarem a vèncer (I com ho farem), editat per Ara Llibres. És una anàlisi de la situació del projecte independentista i una proposta sobre com continuar-lo que posen “a disposició de tot el moviment” per discutir-lo. Parlem amb la líder republicana per videoconferència l’endemà de la nova operació policial contra l’independentisme, i demana respostes al govern espanyol.
Aquest dimecres hi va haver una nova operació policial contra l’independentisme. Quina lectura en fan del fet que passi això ara, amb un nou govern espanyol que no és el de fa tres anys i amb una taula de diàleg?
Aquesta operació em provoca unes sensacions que em recorden molt clarament el 20 de setembre del 2017. És el mateix sistema. De matinada, famílies que es troben amb una operació de la Guàrdia Civil a casa. Després saps que qui la dirigeix és la mateixa persona que va dirigir el 20-S, Daniel Baena, Tácito. No se sap exactament quina relació tenen els investigats, que són moltes persones, entre ells. La informació circula a través de determinats mitjans de comunicació, que tenen més dades que els afectats, i al final l’única cosa que tenen en comú totes aquestes persones és un compromís des de fa molt temps amb el projecte republicà. Una altra causa política dins de la causa general.
Dificulta encara més la interlocució amb l’actual govern espanyol?
Nosaltres volem saber què pensa dir i què pensa fer el govern espanyol respecte d’aquesta operació. Com justificaran una altra vegada operacions policials clarament repressives, amb un relat polític molt determinat al darrere? Són ells que han d’assumir la responsabilitat d’aquesta situació, si és que no hi estan al darrere. I no tenim cap relació amb el govern espanyol per ser el govern espanyol. El que va fer ERC va ser forçar-lo a seure en una mesa de negociació del conflicte polític. Nosaltres fomentarem sempre la generació de les condicions per a una resolució democràtica del conflicte sense renunciar a cap de les nostres aspiracions polítiques, que ens sembla que són molt majoritàries a la nostra societat, començant per l’amnistia com a estratègia antirepressiva i el referèndum d’autodeterminació. Tenim molt clar quin és el nostre paper, generar les condicions per al diàleg sense cometre la ingenuïtat de perdre de vista qui hi ha a l’altra banda. El que va passar ahir els interpel·la a ells, com a part d’aquesta negociació en el conflicte polític, i ens han de dir què en pensen, si hi són al darrere, si aquesta és una operació per maximitzar la seva posició de força en la negociació, si això se’ls ha escapat de les mans, si hi ha altres interessos. És del govern espanyol que n’esperem una resposta.
I no tenen cap missatge?
És que no tenim una relació directa amb el govern espanyol. Aprofito per fer-los una interpel·lació pública. Què en pensa el govern espanyol d’aquesta nova operació policial i judicial, que obre una nova causa i que és un altre embat contra un moviment pacífic i democràtic que és l’independentisme i el republicanisme.
En referència a la sensació de 20-S, en el llibre que ha publicat conjuntament amb Oriol Junqueras, ‘Tornarem a vèncer (i com ho farem)’, diuen que el 20-S va ser l’impuls definitiu per a l’1-O. Després de la sentència també hi va haver una resposta forta. Ara ja no.
Ara mateix hi ha una restricció majúscula a l’hora de convocar grans mobilitzacions, per la pandèmia. Per això aquest dimecres es va actuar amb responsabilitat. La mobilització popular hi continua sent i és una de les fortaleses del moviment independentista. El que passa és que s’expressa d’altres maneres, per exemple a l’hora de recollir fons per pagar fiances milionàries, omplint la caixa de solidaritat. Però és cert que hi ha una qüestió que fa que es mostri tota la força del moviment independentista, i és que hi hagi consens estratègic i un objectiu comú entre totes les forces polítiques i socials del moviment independentista. Quan això passa, quan actuem amb una estratègia unitària, aconseguim la màxima visibilització d’aquesta mobilització popular. Actualment encara no hem trobat aquell propòsit, aquell objectiu, aquell consens estratègic que ens permeti marcar els passos i mobilitzar-nos en un camí conjunt. Espero i desitjo que en els propers dies, setmanes o quan toqui ho tinguem llest, perquè en el llibre ho identifiquem clarament com una de les fortaleses de l’1-O. L’1-O guanyem. L’embat era fer el referèndum i el vam fer, i la gent va respondre. Hi havia un objectiu molt clar, hi ha direcció política, vertebració i organització al territori, consens estratègic, comunió entre el que és la direcció política i la mobilització popular. Però després del 3-O perdem capacitat de lideratge i d’iniciativa política, i un dels motius és que no teníem tan acordat l’escenari de després. No vam aconseguir refer el consens estratègic. Era molt difícil, per l’ofensiva de l’Estat, que ens amenaça de ruïna econòmica i d’utilitzar la força una altra vegada, ens amenacen els jutjats, els fiscals, per totes bandes. I a nivell internacional ens falta molta feina per fer.
El consens estratègic que espera i desitja implica algun tipus d’acord previ a les eleccions?
No em vull posar fites ni soc ningú per marcar el que seria òptim. Si ho faig, crec que fins i tot puc provocar dificultats en aquest espai on anem generant confiança i reconstruint ponts. Anem superant el que ens ha comportat la repressió, que ha sigut molt bèstia i tenia intencions molt clares, que era dificultar els nostres debats polítics, generar rumors entre nosaltres, dificultar la comunicació més bàsica, com les complicacions que hem tingut Oriol Junqueras i jo per escriure el llibre a quatre mans, que hem necessitat persones que ens anessin passant els documents. Hi ha molta gent que ens està ajudant a refer aquest espai estratègic i crec que ens en sortirem. Però no seria honest dir que anem malament si no hi ha un acord abans de les eleccions. Seria òptim, a mi m’agradaria molt, perquè ja és hora de donar un objectiu concret, ja és hora que estratègicament expliquem tots plegats, no amb aportacions individuals, quina entenem que és la millor estratègia. M’agradaria molt i treballo perquè sigui així. Però no vull posar objectius que puguin fer trontollar aquest marc d’entesa que anem reconstruint.
La seva interl·locuió freqüent amb Carles Puigdemont és una de les claus?
Per a mi és imprescindible. Sempre he intentat parlar amb tothom, i sobretot quan les persones amb qui parles les sents com a còmplices dels objectius. Perquè compartim els mateixos objectius. Potser tenim estratègies diferents, percepcions diferents de com s’hi arriba, de com s’ha de treballar, però és asseure’s, discutir-ho i arribar a punts d’acord. Evidentment parlo amb Carles Puigdemont, amb el president, tantes vegades com calgui per intentar rebaixar tensions, per debatre estratègies, per entendre on som, i ho faig amb tantíssima gent del món independentista.
Una de les coses que s’esperava aquesta setmana era veure la proposta de pressupostos de l’Estat que preparava el govern espanyol. Ja s’ha presentat i la inversió a Catalunya prevista torna a quedar per sota del que li correspondria pel PIB. I a més a més, l’Estat deixa clar que els fons europeus de reactivació econòmica no es podran gestionar íntegrament des de Catalunya, com ha denunciat Pere Aragonès.
La nostra premissa és que estem en una situació d’emergència i que nosaltres som aquí, fent política, per ajudar la gent. Per això hem d’utilitzar tots els instruments. Tant de bo els fons europeus fossin un instrument al qual Catalunya pogués accedir i negociar de forma directa. Però ara mateix no és així. Si volem rebre aquests ajuts d’acord amb les necessitats de la ciutadania, haurem de parlar amb el govern espanyol, no tenim alternativa. El que apunta el vicepresident Aragonès em sembla encertat, hem de tenir capacitat de gestió directa d’aquests fons i hem de poder criticar el que s’atribueix a Catalunya, hem d’anar a discutir això. Estem disposats a discutir aquests pressupostos de l’Estat perquè els veiem com un instrument per sortir de l’emergència, però això no vol dir que acceptem qualsevol pressupost. El que volem fer és seure, rebre la proposta, que se’ns expliqui i veure quines són les millors propostes de correcció per a aquests pressupostos que avui no estan a l’altura de les necessitats de la ciutadania de Catalunya, de l’esforç fiscal que fan els ciutadans. I recordem la manca d’execució dels pressupostos de l’Estat cada vegada a Catalunya. Seurem i negociarem, de forma pública i transparent, i si ens en sortim i tenim un instrument que realment ajuda a sortir de l’emergència intentarem assumir la realitat del moment. Si no, segurament perdrem tots plegats una oportunitat.
Simultàniament, hi ha sempre, en el rerefons, la negociació de l’àmbit de la taula de diàleg, la negociació fins i tot per convocar-la. No interfereixen l’una amb l’altra?
Si realment existeix una taula de diàleg, una mesa de negociació del conflicte polític, i tothom l’entén igual, hauria de quedar preservada de les qüestions més conjunturals. ERC va forçar el govern espanyol a entrar en aquesta dinàmica. Negociació del conflicte polític, politització del conflicte en lloc de judicialització. I això ha d’existir al marge de qüestions conjunturals. Si tothom entengués la mesa des d’aquest punt de vista, segurament tindria noves sessions, estaria treballant i intentaria estar per sobre de processos electorals i pressupostos. Veurem què passa amb la mesa. Qui ha de donar una resposta a l’operació policial d’ahir és el govern espanyol, ho ha de fer en clau de negociació del conflicte polític, ens ha d’explicar exactament què vol dir l’operació, perquè per a nosaltres agreuja la situació de conflicte polític. Per tant, tot plegat dona més sentit encara a la mesa. Com més conflicte hi hagi, més sentit té que hi hagi una mesa. El diàleg no és el nostre problema, és la nostra bandera. El nostre problema amb la mesa és l’altra part que s’hi asseu, la part del govern espanyol. És si aquest govern està disposat a assumir amb responsabilitat que està en un conflicte polític, si l’entén com a tal.
S’hauria d’intentar convocar almenys una sessió abans de les eleccions catalanes o és millor deixar-ho per a quan hi hagi un nou Govern i un president?
Una sessió per que n’hi hagi una més no té cap sentit. S’hi ha d’arribar havent treballat prèviament, i havent treballat també entre nosaltres, la part catalana. És evident que quan estàvem en condicions d’una segona sessió, la inhabilitació del líder de la part catalana, del president Torra, hi va treure tot el sentit. S’ha de treballar per veure com garantim que les persones que s’hi asseuen estan en igualtat de condicions que l’altra banda, que és una sensació que ara no tenim.
Des de Madrid d’està posant molt el focus en els indults i la remodelació del Codi Penal per reformar el delicte de sedició, tot i que des de l’independentisme s’ha dit moltes vegades que això no va en la direcció de resoldre el conflicte i que, a més, deixa fora els exiliats, com és el seu cas.
Quan fan gestos i declaracions, perquè de moment no hi ha cap resultat, en el camí que ells creuen que és el de la resolució del conflicte polític i expliquen internacionalment que estan fent això per resoldre’l, nosaltres hi sortim perdent, perquè són les seves propostes. I ha de quedar clar que això no resol el conflicte polític. De fet, no resol ni la repressió, perquè els presos podrien sortir però quedarien condemnats igualment, amb antecedents penals i amb inhabilitació política. Evidentment, nosaltres estem per l’amnistia.
I què ha de passar perquè el govern espanyol entri en la negociació de l’amnistia? Perquè estan molt lluny de fer-ho…
És normal que s’hi neguin. Però nosaltres no sortirem de l’amnistia, que és l’únic que posaria fi a la causa general. De moment ells tampoc es mouran. El que hem de fer és el que estem fent, recollir suports socials, intentar que hi hagi un consens estratègic entorn de l’amnistia. Treballem en l’àmbit internacional, en l’àmbit social, estem recollint moltes signatures per al dret de petició, estem treballant l’àmbit jurídic perquè quedi clar que no és anticonstitucional, mirem antecedents d’amnisties en altres països, i estem buscant suports polítics més enllà del moviment independentista. A veure qui està disposat a donar suport a una amnistia que el que vol és preservar drets fonamentals, com ara la llibertat d’expressió i el dret a manifestació pacífica. Hi ha molta gent, a més dels independentistes, disposada a assumir l’amnistia com a solució per preservar drets humans i fonamentals.
Hi ha hagut recentment un parell d’escletxes dins del mateix sistema judicial espanyol, l’absolució de Trapero i la confirmació del tercer grau en un jutjat de vigilància penitenciària, tot i que encara el pot recórrer la fiscalia, per a Carme Forcadell i Dolors Bassa. Són indicis que no tothom en l’aparell de l’estat accepta el nivell de repressió actual?
La repressió política, si la volen estendre a molts àmbits professionals, trobarà limitacions, perquè no crec que tots els professionals de la fiscalia i la judicatura estiguin disposats a aquesta utilització. I hem d’agafar aquestes escletxes i contradiccions de cara a la justícia internacional, on ja anem guanyant recursos.
De cara a les eleccions, s’han fet algunes reflexions sobre la necessitat de fer després un govern el més ampli possible dins de l’espectre independentista. Torra i Aragonès han parlat d’un govern d’ERC, JxCat i la CUP. El veu factible?
Pot semblar complicat, però ja va ser difícil l’1-O, tampoc hem d’idealitzar les coses. Ja teníem discussions sobre l’estratègia, sobre si és millor anar junts o separats, sobre com aconseguim atraure més gent, si sent més uniformes o que cadascú aprofitant el seu perfil. Si l’objectiu és el mateix, és evident que només podem governar amb una determinada coalició i caurà pel seu propi pes. És evident que no podem governar amb altres forces polítiques que no tenen al programa electoral construir la República o avançar cap a la República. Si abans de les eleccions no hem assolit un acord, passades les eleccions ens haurem d’asseure i tenir alguns debats i fer-los amb responsabilitat, perquè hi ha una emergència social per la pandèmia que s’ha d’atendre. És quan el republicanisme governa i serveix la ciutadania que expliquem de la millor manera possible el nostre projecte. Per tant, si hi ho tenim clar, la coalició sortirà.
Inclosa la CUP?
Jo crec que hem de convidar tothom que tingui el mateix objectiu. Hem de tenir interlocució amb tothom. I quan dic tothom, miro també cap un àmbit del sobiranisme que cada vegada més està veient que l’única sortida viable és caminar cap a la República.
En aquest àmbit hi ha els Comuns, que han arribat a dir, en paraules de Jéssica Albiach, que en privat ERC no descarta cap govern, ni el tripartit amb el PSC, tot i que han dit, fins i tot per escrit, que això no passarà.
Això és estratègia electoral. I refugiar-se en suposades converses privades em sembla un argument nefast. Intentar generar una ombra de dubte sobre una cosa que ERC ha dit per terra, mar i aire. I que no és només que ho hàgim dit clar, és que forma part de la nostra estratègia des de fa anys. Per això té ja resultats. Per això som la força política que pot guanyar els socialistes, com ha passat en les eleccions estatals i en grans ajuntaments, com Lleida i Tarragona. I seria el cas de Barcelona si no hi hagués hagut el pacte que va propiciar el PSC en contra d’ERC. El PSC i els Comuns estan fent exactament el contrari del que estem fent nosaltres quan parlem d’estratègia i de pactes. ERC té una estratègia claríssima de ser una alternativa al PSC. Però per no ser com el PSC. Som una esquerra realment reformadora, amb capacitat de transformació de la realitat i que no depenem de cap partit espanyol, ni estem vinculats amb les elits oligopòliques de l’Estat. Per això perseguim allò que necessitem per fer una veritable política d’esquerres i socialdemòcrata, que és més instruments, més competències, més recursos, en definitiva construir la República. El PSC porta 40 anys governant a l’Hospitalet, i això no és bo democràticament, cal un canvi per higiene democràtica. Hi tenim un gran repte. Hi treballem molt des de la base però hauríem de treballar-ho des de les institucions. Aquesta és la nostra estratègia, i en molts llocs ja ha funcionat. Això és el que responc a Jéssica Albiach, que ERC en privat i en públic té la mateixa estratègia.
Creuen que poden treure’ls del que se’n diu la seva equidistància?
És que ens hem cregut que és equidistància? Per a mi és estratègia política. Només s’ha de veure el que va passar a l’Ajuntament de Barcelona. Saben el que vol i el que està treballant ERC. I sabien perfectament que respectar els resultats electorals permetia consolidar l’estratègia d’ERC. I van fer una coalició per actuar en contra d’això. Per això no entenem que des de determinats àmbits de l’independentisme s’aboni aquesta estratègia en llocs tan importants com la Diputació de Barcelona. El PSC i els Comuns ens aparten dels llocs on hem guanyat les eleccions.
Per tant, no compten amb ells per a després del 14-F?
Són ells els que han de decidir si es volen sumar a un govern que treballarà per posar fonaments per a la República, per sortir de l’emergència social i econòmica, per teixir una aliança a favor dels drets humans i es drets fonamentals.
De cara a les eleccions es parla insistentment de la possibilitat i la necessitat de l’independentisme de superar el 50% dels vots. Però l’últim CEO no ho preveu. Què passarà si no se supera aquesta barrera?
L’objectiu continua sent el mateix. Quan diem que hem de superar el 50% és perquè no ha passat mai i és una manera d’explicar que hem de ser molts més. Si no ho assolim haurem de continuar treballant. No ens queda alternativa perquè sabem que necessitem una majoria imbatible. Tot i que no serà suficient, perquè l’Estat no canviarà de cop i volta, però és absolutament necessari. Amb tot, no només hem de ser més a les urnes, també hem de ser més al carrer, a les zones més poblades del país, al món empresarial, al sindical, al tercer sector, als mitjans de comunicació que es consumeixen a Catalunya i a l’opinió pública internacional.
I si se supera el 50%, què se n’ha de fer, com s’ha d’utilitzar?
Aquesta és una pregunta que no ens hem de fer. Hem après d’ocasions anteriors que no ens hem de fer preguntes trampa. Si se supera el 50%, l’independentisme, si no s’ha posat d’acord abans, ha de seure, ha de parlar, ha de debatre i ho ha de saber administrar amb responsabilitat, sabent que hi ha una majoria social i ciutadana al darrere, i fixar una estratègia comuna. L’objectiu és ser més i després haurem de continuar treballant moltes coses.
Una de les coses que diuen vostè i Oriol Junqueras al seu llibre, diverses vegades, és que caldrà que aquesta majoria de més del 50% sigui sostinguda en el temps. Quants cicles electorals caldria perquè se’n poguessin veure els efectes?
No ho sabem. No hi ha una fórmula que ens digui quan s’entendrà des de l’àmbit internacional i també des de l’àmbit intern que hi ha una majoria imbatible. Però no volem una flor d’estiu. Quan fem reunions internacionals, ens demanen dades, resultats electorals, quants som, per això és un objectiu.
1 
