Ara sí, Espanya entra en un període d’incertesa, una dimensió desconeguda que farà obligatòria la política d’alt nivell. La crisi oberta en el bloc del 155 arran de la moció de censura que ha desallotjat abruptament el PP del poder, i en el sistema judicial espanyol -ja qüestionat internacionalment-, situen l’Estat en una mena de segona Transició obligada. O canvi o caiguda final d’un règim decadent que, a més de la corrupció estructural, ha quedat definitivament contra les cordes després de més de quatre dècades de trampejar la qüestió territorial amb el peix al cove i la quota basca. Una conseqüència col·lateral de la crisi catalana ha estat la caiguda de Rajoy i del PP, i una circumstància que semblava impossible tot just fa uns dies, en què el PP, Ciudadanos i el PSOE competien per ser més nacionalistes espanyols que ningú, en una cursa electoral que tots observaven marcada per allò que anomenen “desafiament català”.
Però de cop, 1.600 pàgines d’un jutge han girat la truita i ara la crisi és més a Espanya que no pas a Catalunya, on el 155 ha de desaparèixer en les properes hores. Mariano Rajoy i el seu gabinet han estat expulsats de La Moncloa després de gairebé set anys al poder -des del novembre del 2011- perquè l’independentisme català i el nacionalisme basc així ho han volgut, votant a favor de la moció de censura presentada per Pedro Sánchez. En total, 180 vots a favor (PSOE, Podemos, Compromís, ERC, PDeCAT, PNB i EH-Bildu), 169 en contra i 1 abstenció. En el cas d’ERC i el PDeCAT, sense massa esperances que el nou govern dugui a terme una democratització completa del règim del 78, però sí esperen un desescalament de la violència d’Estat. La feina, en són conscients, es farà a nivell internacional. Sobre la taula hi ha molts interrogants, però també oportunitats per al cas català. L’Estat serà més dèbil, amb els constitucionalistes dividits i enfrontats a mort, i un executiu amb una majoria parlamentària en mans de l’independentisme i al Senat en mans del PP. En aquest escenari, l’expulsió de Rajoy i el relleu de Pedro Sánchez es pot considerar una victòria, prudent, del sobiranisme.
Però més enllà que Rajoy caigui, la dinamitació del bloc del 155 és una petita gran victòria de l’independentisme. Per primera vegada, l’esquerda en el bloc de l’autoritarisme que pot ser irreparable. Si fins fa poques hores la repressió contra Catalunya i els drets polítics i civils dels independentistes era la prioritat del PP, CS i el PSOE i no hi havia fissures ni discrepàncies en l’acció del govern del PP en aquest sentit, abruptament, la trama Gürtel ha estat capaç de crear mala maror en aquest bloc. Pedro Sánchez arribarà a la Moncloa amb el 155 aixecat, i havent promès una certa distensió amb Catalunya, per començar, reconeixent el president Quim Torra com un interlocutor vàlid. Ciutadans i el PP estaran enfrontats competint per liderar el bloc del nacionalisme ultra, mentre que el PSOE haurà ressuscitat de les seves cendres i tindrà alguna possibilitat d’obtenir un bon resultat a les properes eleccions.
El PP culpa Ciutadans de la caiguda
El PP s’ha defensat de la moció presentada pel PSOE amb una vella carta, ETA, i han acusat els socialistes d’entrar a la Moncloa per la porta del darrere “amb una moció que és un grau i que té el suport dels qui fa poc van fer un cop d’Estat i dels amics d’ETA -en referència a EH-Bildu-, i ningú, ni Zapatero, va acceptar aquests vots per ser president”, li ha recriminat el portaveu parlamentari del PP, Rafael Hernando, que ha sentenciat: “No sé si vostè podrà mirar les víctimes d’ETA”. Ara bé, el portaveu ha carregat contra Ciudadanos amb duresa, fins al punt que ha assenyalat Albert Rivera com el principal resposnable d’haver empès la caiguda de Rajoy: “La seva deslleialtat, donant per acabada la legislatura, és allò que ha aplanat el camí al senyor Sánchez”.
Què farà Mariano Rajoy a partir d’ara?
El PP està en guerra interna. Rajoy ha rebut pressions per part d’un sector, capitanejat per la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría, perquè plegués, en un intent de mantenir el poder en funcions fins a les eleccions, i també pressions per un altre sector, amb De Cospedal al capdavant, que l’han empès a resistir i passar el tràngol de la moció de censura. Però el futur del president deposat és una incògnita. Pot continuar com a cap de l’oposició i líder del PP, però la seva derrota farà encara més intensa la guerra interna al partit i la lluita per dirigir-lo. Ningú no sap quin abast tindran les noves resolucions judicials que arribaran aviat sobre el finançament irregular del PP valencià, i després vindran els judicis del cas Púnica, Lezo i la resta de peces de la trama Gürtel. Tot plegat, amb unes eleccions no massa llunyanes on Ciudadanos intentarà rendibilitzar la caiguda de Rajoy i menystenir el govern del PSOE -potser flanquejat per Podemos- per haver assolit el poder amb els vots dels independentistes. I per acabar-ho d’adobar, les eleccions municipals, autonòmiques en alguns territoris i també les europees, que seran la prova de foc per als electors del PP, i també perquè Ciudadanos i el PSOE mesurin les forces. Però sobre quan seran les eleccions espanyoles que ha promès Pedro Sánchez, no hi ha pistes concretes. Només ha dit que seran abans del 2020, i que està disposat a consensuar la data amb les forces que l’han ajudat a censurar Rajoy.
