Margallo només indultaria els presos catalans “si manifesten el seu penediment”

José Manuel García-Margallo té una llarga carrera política a les seves espatlles. El seu càrrec més important ha estat el de ministre d’Exteriors durant una etapa del govern de Mariano Rajoy. Acaba de publicar Memorias heterodoxas de un político de extremo centro, un llibre en el què repassa la seva llarga trajectòria política. Alguns dels aspectes més interessants de la seva darrera publicació són la seva amistat amb l’expresident espanyol, que s’ha acabat trencant per diferències polítiques, la mà de ferro de Soraya Sáenz de Santamaría, i la seva insistència en què ell hauria actuat de manera diferent davant del conflicte entre Catalunya i Espanya.

En aquesta entrevista amb El Món, el ‘popular’ explica la contraproposta d’Estatut que ell va presentar a Rajoy per tal que el PP pogués fer campanya amb una alternativa sobre la taula, assegura que “la diplomàcia no és prendre te amb pastetes” i es mostra obert a contemplar l’alliberament dels presos polítics catalans com una solució al conflicte en cas que aquests “manifestin el seu penediment”.

 

Més que d’extrem centre, sembla vostè d’extrema autocrítica.

Jo crec que en qualsevol trajectòria humana, si no hi ha autocrítica, no hi ha capacitat de millora. És absolutament necessària. Totes les religions comencen amb la confessió dels pecats perquè sense saber els pecats el normal és que es repeteixin.

 

De totes les coses que critica en aquest llibre, quina posaria al capdavant de totes?

N’hi ha tres que tenen la mateixa importància: la reforma de les institucions, la qüestió catalana i la recuperació de la sobirania de Gibraltar.

Vostè va escriure una contraproposta d’Estatut en no estar d’acord amb l’actitud que tenia llavors el PP.

Jo crec que el ‘No’ mai no guanya eleccions, i penso que el PP havia de tenir una alternativa per a Catalunya. I el mateix vaig fer quan vaig pensar que s’havia de modificar la Constitució per tal de modernitzar les nostres institucions polítiques.

 

Vostè escriu aquella proposta, la presenta a Mariano Rajoy, i ell la guarda al calaix. I no se’n va saber res més. Quines eren les principals mesures per a Catalunya en aquest Estatut?

Cal remarcar que aquell Estatut no es pot entendre sense la proposta de reforma constitucional i sense la insistència de modificar el finançament autonòmic que també vaig fer. Jo sempre he pensat que s’ha de fer una Llei de Llengües en la què s’estableixin els drets dels administrats i les obligacions de l’administració i s’encomani a l’Estat la missió de difondre les cultures espanyoles diferents a la castellana. També cal una delimitació de competències bastant més clara, perquè si tot es resol en el Tribunal Constitucional estem en un conflicte permanent. També cal un finançament basat en la idea de corresponsabilitat fiscal. És a dir, reservar una cistella d’impostos per les comunitats autònomes amb la què fer front a aquells serveis que no es consideressin bàsics o per millorar el nivell dels serveis bàsics que l’Estat pot proporcionar en règim d’igualtat. Des de la crisi econòmica del 2007 ens trobem en una nova època, i cal fer front a la nova etapa. I no és que jo sigui marxista, però és que Karl Marx deia que quan canvien les realitats socials, s’ha de canviar la superestructura.

 

Tindria més competències Catalunya en aquest Estatut que vostè va proposar?

No es tracta ni de més ni de menys competències, sinó d’una millor distribució i un major finançament d’aquelles comunitats autònomes que no siguin finançades en règim d’igualtat per l’administració. Hi ha una norma que és bàsica en qualsevol Estat complexe i que forma part de l’essència de les democràcies cristianes: l’anomenat principi de subsidiarietat. És a dir, encomanar la gestió al poder més proper a la ciutadania, sempre i quan sigui el més adequat per dur-lo a terme. Bé és cert que fins i tot la Unió Europea no és capaç de combatre sola el canvi climàtic i que cal un acord com el de París. Cap Estat pot resoldre sol el tema de la immigració, ja que necessita una solució europea.  Necessita una política de cooperació.

Explica al seu llibre que el 2012 ja es veia que el Procés marcaria l’agenda de tota la política espanyola.

Ho veia jo i ho veia tothom. Hi va haver una Diada amb la qual Mas fa el salt de l’autonomisme a l’independentisme, en la què es parla de Catalunya com un nou Estat d’Europa, s’abandona el camí de Jordi Pujol i es fa un salt a l’independentisme. I hi ha un milió de persones al carrer. Algú que només tingués ulls ja veia que la realitat havia canviat.

 

Fins quan calcula que Catalunya pot marcar el ritme de la política espanyola?

És que les institucions no estan adaptades al moment polític. Catalunya està abstreta amb el tema de la identitat des de l’any 2006. Durant aquests quatre anys no crec que es pugui fer res, perquè el govern de Sánchez és molt fràgil, fragmentat i amb contradiccions internes, i crec que anem cap a una dècada perduda. És que Catalunya fa encara més temps que està en una etapa perduda.

 

Què li sembla que Sánchez es reuneixi amb Torra?

És anecdòtic. Que es reuneixin per parlar de què? Molt prometedor no sembla si Torra és un senyor que està de sortida. És que passen coses molt estranyes. Aprovar un pressupost que executarà algú altre també és una cosa molt desconeguda en la ciència política. 

 

També veu el govern de Sánchez com un aliat de l’independentisme?

L’independentisme no pot somiar amb millor aliat que el govern de Sánchez. És que el projecte de Sánchez és el mateix que el de Zapatero: ser recolzat pels nacionalistes a Madrid i que els partits socialistes d’algunes autonomies siguin el complement necessari pels partits nacionalistes aquí. L’avantatge que té això és que els partits constitucionalistes desapareixem de les nacionalitats històriques. A partir d’aquest moment la lògica diu que no es pot vertebrar la nació. I és que això no ho dic jo, sinó que ho han dit Rufián i Tardà. “No tindrem millor oportunitat que aquesta: aprofitem-la”; que és el que els separa de les tesis de Puigdemont i Torra. JxCat i ERC es barallen pel govern de les institucions catalanes. I els moviments respecte a Sánchez estan en funció de la rendibilitat que tindran en el seu objectiu principal. I aquest és tot el joc, i és d’una paràlisi total.

Al llibre vostè també explica que quan era ministre d’Exteriors va parlar amb els països bàltics per…

(interromp) Vaig parlar amb 22 països i no hi va haver cap reunió en la què el tema català no es plantegés. La dissolució de la nació és el problema més important que pot tenir una nació. A Nacions Unides vam treure una resolució en la què s’insistia als països a no encoratjar la secessió, i a la Unió Europea es va fer tot el que s’havia de fer. Els cònsols i ambaixadors tenien les seves respectives instruccions. Si els secessionistes veien que podien anar a explicar els seus motius, jo no veia cap raó per defensar les raons d’Espanya.

 

Els Països Bàltics van ser amenaçats amb veure que s’aixecaven sancions a Rússia, a Alex Salmond li va dir que Espanya no acceptaria l’ingrés a la UE d’una Escòcia independent, i a Israel se’l va advertir d’un possible reconeixement de Palestina. És normal en política exterior fer aquest tipus de pressions?

Madeleine Albright definia la diplomàcia com la defensa dels interessos del teu país, amb la paraula si és possible i, si no, amb els míssils. La diplomàcia no és prendre te amb pastetes.

 

Com rebaixaria vostè la tensió entre Catalunya i Espanya?

Jo segueixo pensant que les propostes que vaig fer segueixen sent les correctes. Una cosa és que hauríem d’haver evitat la consulta del 9-N aplicant si era necessari el 155 durant 24 hores per requisar urnes; al mateix temps obrir negociacions sobre les tres qüestions que hi havia sobre la taula i que es podrien haver resolt sense modificar la Constitució: inversions en infraestructures proporcionals al PIB català durant set anys, la Llei de LLengües que abans comentàvem i la potenciació de les cultures, i la modificació d’aquells aspectes de la Contitució que haurien provocat un millor encaix.

A què li sonen les paraules ‘Amnistia’ i ‘Indult’?

Amnistia és inconstitucional, i indult requereix que qui el sol·licita manifesti el seu penediment. Però l’han de demanar.

 

Si el demanessin i de vostè depengués, els atorgaria l’indult?

El problema que tenim en la qüestió catalana i nacional en tot el seu conjunt és que un canvi d’època requereix un canvi radical d’enfocament. I això, tal i com diuen els cursis, requereix d’un plantejament holístic. Anar peça a peça no soluciona cap cosa. 

 

Però treure els presos de la presó no li sembla part de la solució?

Només si es decideix no tornar-ho a fer. És que en dret penal hi ha la figura de la reincidència. El que s’ha de fer és plantejar-se això amb una visió de conjunt, i conduir amb llums llargues. Cal harmonitzar les dues parts. Jo entenc que a aquests dos milions de persones que volen deixar de ser espanyols no els emocioni l’himne nacional, però hauré de convènce’ls que estar dins d’Espanya i de la Unió Europea és un bon negoci. I que s’ha de buscar una fórmula perquè tothom se senti còmode. Cal també suprimir tesis com les de VOX d’eliminar les CCAA. I llavors teixir una convivència. Molt més difícil és fer la Unió Europea. Cal recordar que el primer intent federal es fa el 1954 creant un Estat europeu amb soldats que nou anys abans s’havien estat matant a les trinxeres. I la Transició va ser possible perquè tothom tenia la voluntat de tirar-la endavant. Cal recordar que en aquella Transició hi havia una important crisi econòmica, amb ETA matant, amb mig exèrcit revoltat i sense cap institució.

 

El senyor Rajoy li ha enviat algun missatge per valorar el llibre?

No.

 

No té cap contacte amb ell des del que consta al llibre?

Correcte. Però jo estic segur que si se’l llegeix, li agradarà.