Marcel Mauri: "No reclamem als líders independentistes que siguin amics, sinó sentit d'estat"

El vicepresident i portaveu d'Òmnium reclama als partits que pactin un full de ruta comú per a la pròxima legislatura abans de la campanya

Marcel Mauri (Badalona, 1977) fa tres anys que, com a vicepresident primer d'Òmnim Cultural, ha de ser-ne el portaveu i la cara visible la majoria de vegades perquè el president de l'entitat és a la presó, complint condemna per decisió del Tribunal Suprem. La taula de Jordi Cuixart, al despatx principal –i extremadament sobri– de la seu d'Òmnium, està intacta. Ningú la fa servir, i quan Mauri ha de treballar s'asseu a la taula de reuions que hi ha a un metre i mig, dins de la mateixa estança. És on s'ha fet aquesta entrevista.  

Aquesta ha sigut la setmana del 10-O, el dia de la República dels 8 segons. Com es veu amb la perspectiva dels tres anys que han passat?

L’1-O va ser un èxit esclatant, un acte de desobediència civil com no s’havia fet mai i un exercici d’autodeterminació. Molt condicionat per la violència que provoca l’Estat, que deixa una ferida. El 3 d’octubre, el rei perd tot tipus de neutralitat i se’ns posa en una situació sense sortida. Es fa molt difícil fer les coses d’una forma diferent de com es van fer, per la informació que tenien, pel risc de violència [de l’Estat] més extrema encara. A partir del dia 3 a la nit es perd la capacitat d’anticipació, saber tots plegats què volem fer, a quins resultats volem arribar. I això ho provoca la repressió, els empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez el dia 16, i també que no hi havia prou confiances teixides. Malgrat que s’ha arribat fins a l’1-O, i que sense un mínim de confiança no s’hauria pogut fer, hi va haver coses millorables en aquest sentit. La repressió provoca aquesta divisió, però a la vegada és evident que calia més confiança entre uns i altres. Segurament el 10 d’octubre s’explica també per la voluntat que sempre ha tingut el catalanisme, i l’independentisme, de negociar, de dialogar. Però tant aquell dia com el 25 i el 27 es va notar que s’estaven esquerdant moltes confiances. I durant els darrers tres anys s’han evidenciat.

Després de la frustració del 10-O, i del 27-O, ve la gran repressió. Quin efecte genera això sobre l’independentisme?

La repressió demostra que el que ha passat és real. Abans de l’1-O, menystenien la consulta, deien que el referèndum no es faria. I després es posen tan nerviosos que treuen tota la seva artilleria, començant pel cap d’Estat. L’Estat va respondre a una amenaça real perquè… vaja, almenys des d’Òmnium segur que no anàvem de farol. I la repressió ha provocat por i patiment però també ens ha ensenyat que no és un límit. Malgrat la repressió, la gent ha seguit sortint al carrer, manifestant-se, fins i tot amb una situació extraordinària com és la pandèmia. És un aprenentatge positiu. És dir: ‘ep, Estat, fes el que vulguis, nosaltres seguirem estant aquí’. Però és cert que la repressió busca, i en part aconsegueix, aquesta divisió política, aquest anar cadascú a la seva. En la lluita antirepressiva hem aconseguit una certa unitat però no hem aconseguit una estratègia compartida a l’hora de seguir avançant per culminar el procés d’autodeterminació. La resposta a la repressió és imprescindible, però ara l’independentisme ha de tornar a posar una proposta guanyadora sobre la taula.

I en els darrers tres anys s’ha avançat en aquest sentit?

Hi ha hagut molta feina de guarir ferides i digerir aprenentatges. Recordem que hi havia mantres com ‘el dia que la Guàrdia Civil entri amb una porra en un col·legi i agafi una urna, hem guanyat’. Doncs bé, això va passar i no hem guanyat. No som independents.

Quan ha dit que a Òmnium no anaven de farol, vol dir que creien que la República es podria implementar?

Crèiem fermament que es faria el referèndum i que a partir d’aquí hi hauria les conseqüències que el Parlament i els governants decidissin, evidentment amb la legitimitat de la ciutadania. És evident que l’1-O no surt com ens hauria agradat, no ens agrada aquell clima de violència, hauríem preferit una votació en pau. Però nosaltres teníem molt clar que després del primer d’octubre venia el 2 d’octubre, i era una pregunta que Jordi Cuixart feia repetidament als dirigents polítics què tenien a punt. Per tant tot això són aprenentatges que hem de tenir en compte. Ens fan gràcia aquests debats que ens fem aquí entre diàleg i confrontació. És l’Estat qui no vol dialogar ni negociar i provoca la confrontació. Nosaltres no ens deixatem prendre la bandera del diàleg, però davant d’un Estat que busca la confrontació no ens quedarem de braços plegats. Aquell ‘ho tornarem a fer’ de Cuixart davant de Marchena és una manera de dir-los: ‘Què us penseu? Per molts calers que aboqueu contra l’escola catalana, contra la cohesió social del nostre país, contra el dret d’autodeterminació…us penseu que no seguirem  reclamant l’autodeterminació? I ho farem al costat de les nostres institucions quan facin una proposta, perquè no ens pertoca a nosaltres fer-la, per culminar el procés d’autodeterminació.         

Entre JxCat i ERC, un posa l’accent en la confrontació i l’altre en el diàleg. Són dues vies compatibles?

És que quan llegim els llibres que han fet uns i altres, les ponències del Consell per la República, o escoltem el que diu Junts, el que diu ERC, el que diu la CUP, el que diu l’ANC… veiem que hi ha molts punts coincidents. Hi ha molt espai de treball conjunt. Per tant, no hi ha motius per no fer-ho, més enllà de les raons de curar-se les ferides i de les dificultats que implica no poder seure en una taula i discutir fins que ens posem d’acord…

Això es va poder fer molt breument, durant el temps que van tenir el tercer grau…

Van ser 12 dies durant els quals tant Oriol Junqueras i com el president Puigdemont van explicar que s’estaven reunint [telemàticament] i parlant. I des d’Òmnium ho podem certificar perquè ens van convidar a alguna d’aquestes reunions. Hi eren i amb la més gran de les voluntats per totes les parts de buscar un acord. I l’Estat ho va fer saltar pels aires. Va acabar amb el tercer grau i aquestes trobades ja no podien produir-se. Però encara que la repressió sigui la que provoca això, hem d’entendre que tothom té la seva responsabilitat. I malgrat que molts líders no es puguin reunir físicament, tots plegats faríem bé de fer que els equips i els entorns tanquessin Twitter de tant en tant, que abaixessin el to, que deixessin els insults. Perquè això segur que no ajuda, segons quins articles, segons quines entrevistes, segons quins tertulians…

Creu que aquest cercle tant ampli que descriu es pot controlar?

Sí, quan volen ho controlen. És evident. Quan es diu ‘abaixem el to’, s’abaixa.

És el que està passant ara, arran de la inhabilitació del president Torra?

Sí, s’ha notat. Ens n’alegrem des del punt de vista que quan es vol es pot arribar a acords. Ara, ens agradaria que això no fos només per la governabilitat de la Generalitat. Això és molt important, però ens agradaria que hi hagués hagut una resposta adequada a la inhabilitació d’un president de la Generalitat. Institucionalment i políticament no ha sigut com es mereix un fet així. De tots els presidents de la Generalitat de l’època contemporània, des del president Macià fins al president Torra, només n’hi ha dos que no hagin patit presó, exili, repressió, inhabilitació o mort, abans de ser presidents, com Jordi Pujol, o durant la presidència. Els únics dos que no han patit cap d’aquestes modalitats de repressió són el president Maragall i el president Montilla. Això vol dir alguna cosa. Els tres últims han estat cessats, inhabilitats, exiliats… no ho podem normalitzar.

Què es podia haver fet que no s’ha fet?

El que no pot ser és que hagin passat només deu dies des de la inhabilitació del president Torra i gairebé hàgim girat full. No podem girar full davant d’una nova inhabilitació d’un president. La mobilització al carrer és més complicada per la Covid, però al Parlament es poden prendre altres decisions, al Govern… segur que es podia anar més enllà. Sigui com sigui, tenim una responsabilitat que no podem defugir. Davant de la repressió, unitat i, a la vegada, una proposta, és imprescindible. Tant de bo ja abans de les eleccions els partits independentistes fossin capaços de dir què faran la pròxima legislatura. Potser era això el que s’havia de fer arran de la inhabilitació del president Torra.

Marcel Mauri, al pati de la seu d'Òmnium Cultural / Mireia Comas

Marcel Mauri, al pati de la seu d'Òmnium Cultural / Mireia Comas

Creu que hi pot haver acord abans d’unes eleccions que, lògicament, volen guanyar uns i altres?

Nosaltres no som antipartits. Muriel Casals sempre deia que en aquest país sabíem molt bé quina era l’alternativa a la política de partits. Però sí que els reclamem que tinguin sentit d’estat i capacitat de construir estratègies perquè, malgrat que hi hagi mirades diferents davant del que va passar, no hi ha mirades tant diferents davant la crueltat de l’Estat, davant la necessitat de pensar en àmplies majories i d’aprofitar-les. L’independentisme sempre ha volgut sumar més. Fa 10 o 15 anys era entre el 10% i el 15% de la població. Quan era adolescent jo anava a manis per la Diada i érem 4.000 o 5.000 persone. Estic encantat que ara es desbordin. Ens cal ser més? Sí. I ens cal ser més determinats. Aquesta és una bona síntesi del que uns i altres estan dient.

Espera que després del 14-F comenci un nou cicle?

Ens agradaria pensar que abans i tot. Els partits independentistes han de ser capaços de posar sobre la taula propostes que segur que tenen moltes coincidències. El problema és que sovint pesen més les raons personals del dolor, de les ferides, d’allò de ‘m’han dit això i m’ha fet mal’. Bé, ja ens ho hem dit tot. No reclamem als líders independentistes que siguin amics íntims, sinó que tinguin sentit d’estat. I no dic tampoc que no en tinguin. Perquè els dies del tercer grau, en lloc de dedicar totes les hores a les famílies, tots van voler fer política. I el president Puigdemont i Marta Rovira a l’exili no paren de fer-ne. Però des del màxim respecte i comprensió pel patiment que els afecta, i des de la certesa que des de la direcció dels partits hi ha la voluntat de buscar la manera de seguir avançant, diem que han passat tres anys i que anem a unes eleccions, o sigui que cal explicar a la ciutadania la proposta per continuar.        

Per tant, té confiança que arribin a les eleccions amb pacte de mínims o una proposta comuna?

Ho diré amb una fórmula que sempre utilitzava Muriel Casals. No entendríem que això no passés. Enmig de la repressió, ens constaria molt entendre que anéssim a una campanya electoral que fos una batalla entre partits independentistes i sobiranistes.

Tothom parla de superar el llindar el 50% dels vots.

Hem d’aconseguir superar aquest llindar i el que faci falta, tot i que l’altre dia Miquel Iceta deia que ni amb el 70% o el 80% n’hi hauria prou. Per això, per a nosaltres, la síntesi és que volem ser més, però que hem de tenir en compte que al davant tenim un estat al qual se li’n fot quants siguem. Tot i que és veritat, i sempre ho diuen el president Puigdemont i la Marta Rovira des de l’exili, que internacionalment ser més ajuda a explicar-te. Però de cara a l’Estat això no implica res. Per això diu Jordi Cuixart que, davant d’un Estat que es comporta així, no renunciarem a cap via democràtica, pacífica, per respondre-hi, no renunciarem a la desobediència civil. El que també entenem és seguir creixent en vots va d’aconseguir tornar a fer una proposta engrescadora. Fer entendre a la gent que hi ha un projecte de l’Estat, que hi ha abocat molts milions, amb Ciutadans, amb l’extrema dreta, i malauradament el PSOE. Hi ha hagut guerra bruta. Ho estan intentant tot en aquest projecte que tenen per a Catalunya que és l’assimilació a través de la fractura. I tot així no ho aconsegueixen, gràcies a l’esforç de tothom. El 21-D Cs guanya les eleccions. I què han pogut fer? Els hem desmuntat els plans. Però hem de tornar a ser un moviment polític atractiu, engrescador, i no un moviment de polític de bronca entre nosaltres.

Veu la possibilitat a curt o mitjà termini de tornar a prendre decisions unilaterals?

Algú pensa que l’Estat a curt termini solucionarà els problemes dels catalans, que vol dir, entre d’altres coses, permetre un referèndum d’autodeterminació? Això no vol dir que no l’hàgim de reclamar, igual que hem de reclamar una amnistia en lloc d’aquests invents electoralistes dels indults i la reforma del delicte de sedició al Codi Penal que planteja Pedro Sánchez, amb la frivolitat que té sempre aquest personatge. Hem d'explicar a la ciutadania que hem de ser més i més determinats. I, sobretot, que la independència low cost no existeix davant d’un Estat com l’espanyol. Això no és el Regne Unit ni el Canadà. És un Estat que ja ha demostrat que no té límits. I nosaltres hem demostrat que no tindrem límits a l’hora de defensar els nostres drets i la nostra llibertat. L’únic límit és que ho farem sempre amb la desobediència civil no violenta.

 

Qui busca la confrontació, qui no permet el diàleg, qui força la unilateralitat és l’Estat. Per tant, tinguem clar què volem nosaltres i anem pensant a fer-ho. L’únic lloc de l’estat on ara mateix es poden posar en risc poders de l’Estat com la monarquia és Catalunya. Per això nosaltres anem a atacar aquests poders i fem campanyes contra la monarquia i contra els jutges. No perquè vulguem canviar Espanya. Espanya algun dia es podrà reformar, jo espero per la memòria dels  meus avis que venien d’Andalusia, lluitadors antifranquistes i republicans. Però ara mateix aquestes majories allà no hi són, ni polítiques ni socials. Aquí, sí que hi són. La progressia espanyola, l’esquerra espanyola, que ara comença a veure que també la persegueixen, hauria donar suport explícit a l’autodeterminació de Catalunya i a l’amnistia.

Doncs l’aposta de Podem ara mateix són els indults i la reforma del Codi Penal…

Nosaltres, de Podem, sempre hem dit que Pablo Iglesias ha anat a veure Jordi Cuixart, ha anat a Soto del Real, ha anat a Lledoners, li ha trucat quan ha tingut permisos. Han tingut solidaritat antirepressiva, cosa que no ha tingut el PSC. Miquel Iceta no ha tingut la dignitat d’anar a veure a la presó el líder de l’entitat cívico-cultural més important d’Europa. Jaume Collboni, a l’Ajuntament de Barcelona, va votar en contra de l’acostament de Jordi Cuixart i la resta de presos quan estaven a Soto del Real i Estremera, la mateixa setmana que el Partit Socialista d’Euskadi votava a favor de l’acostament dels presos d’ETA al País Basc. És una indecència.

De tota manera, la proposa de reforma del Codi Penal no és que la defensi Podem, és que la defensa Amnistia Internacional. Però el que s’ha de fer és derogar els delictes de sedició i de rebel·lió. I la proposta de Pedro Sánchez no és aquesta, sinó una proposta de tramposa de retoc del text que armaria encara millor els jutges per si l’han de tornar a fer servir. I, a més, ja veurem qui dia arriba i si només és per aprovar uns pressupostos o per intentar que a Catalunya els vagi una miqueta millor en les properes eleccions. Són propostes electoralistes. Estem parlant d’un personatge que quan estava a l’oposició va dir que derogaria la llei mordassa i quan és president l’ha aplicat més que el PP. No es creiem res que pugui venir de Pedro Sánchez. I pel que fa als indults, respectem qualsevol persona que els demani o els vulgui, però és una solució personal, i des d’Òmnium no volem solucions personals sinó col·lectives. Per això defensem l’amnistia, que no soluciona el conflicte polític però serveix per posar aquest mirall de la repressió davant l’Estat i, si s’aprovés, per començar a enfilar el conflicte polític, cosa que no fa l’indult ni la reforma del Codi Penal.

Marcel Mauri, durant l'entrevista amb El Món a la seu d'Òmnium Cultural / Mireia Comas

Marcel Mauri, durant l'entrevista amb El Món a la seu d'Òmnium Cultural / Mireia Comas

La peculiaritat dels indults és que els afectats no poden rebutjar-los, no es a les seves mans.

Exacte. El que ha fet Jordi Cuixart ha sigut dir a tothom que li ha plantejat que en demanaria un per a ell que no el demanés, que és tot el que podia fer. Sigui com sigui, posem molt en dubte s’arribin a produir, veient els antecedents de Pedro Sánchez. La lluita política ha de ser l’amnistia, que englobaria les gairebé 3.000 persones que han patit repressió.

Però si no és possible l’indult, és possible l’amnistia, que va molt més enllà?

Al Congrés hi ha les majories.

Amb el PSOE.

Caldria la mateixa majoria que per reformar el Codi Penal.

Però la reforma del Codi Penal, a la seva manera, el PSOE diu que la vol. De l’amnistia no en vol ni sentir a parlar.

Si el govern espanyol té les seves contradiccions, evidenciem-les. La majoria per a l’amnistia hi pot ser, només cal que es vulgui solucionar el conflicte polític. Si no, demostrarem el de sempre, que el govern espanyol del PSOE no vol solucionar el conflicte polític. De moment el que sabem és que, com que s’acosten unes eleccions importants per al ells, que són les de Catalunya, posen sobre la taula el debat de la reforma del Codi Penal i els indults per evitar parlar d’amnistia.

I amb tot aquest panorama que dibuixa, què se’n pot esperar de la taula de diàleg?

Quan ens han consultat sobre la taula de diàleg com va fer el president Torra, hem dit que si hi anaven a parlar d’amnistia i autodeterminació ens semblava bé, perquè són dues reclamacions que compartim. Crec que tothom que va a aquella taula, si més no per la part catalana, és escèptic sobre la voluntat real del PSOE de fer que això vagi enlloc. Però no ens podem deixar robar la bandera del diàleg ni permetre que aparegui Pedro Sánchez com el dialogant. És evident que si no hi ha diàleg no és perquè Catalunya no vulgui. No oblidem que l’any 2014 vam enviar quatre representants del Parlament de Catalunya al Congrés amb unes àmplies majories per aprovar la consulta el 9-N i el resultat va ser que l’Estat la impugnar i va provocar que el president Mas fos inhabilitat. No oblidem que s’ha demanat 19 vegades un referèndum pactat i que les 19 vegades han respost amb un cop de porta. Qui no vol dialogar, sistemàticament, és l’Estat.

Més informació
 

Comentaris