Marc Argemí (Sabadell, 1979) és llicenciat en periodisme i doctor amb una tesi sobre la credibilitat dels rumors i les notícies. És soci director de ‘Sibilare’, una consultora especialitzada en en comunicació i Big Data i ara acaba de publicar “El sentido del rumor” (Edicions Península). En el llibre sosté que cal desenvolupar aquest sentit del rumor, és a dir, aprendre a interpretar les xarxes com el que són: la versió digital de la cafeteria de la plaça major, el lloc on els ciutadans expressen les seves opinions en veu alta.
Què és un rumor per vostè?
És una notícia improvisada, una hipòtesi plausible, i una informació que només té com a base per creure-la la confiança que es té en qui la diu. És una notícia en moviment, a mig fer. I no és necessàriament fals, simplement és una informació que no ha estat verificada. Precisament, la gràcia del rumor és que pot arribar a ser cert, i això és el que el fa atractiu i que tingui tant d’èxit a les xarxes socials.
I el sentit del rumor?
És l’olfacte, la capacitat crítica, d’encertar de quins emissors et fies i com contrastes la informació. És un art, un ofici, al que abans anomenàvem ofici de la verificació, que era el que havien de fer els periodistes. Però ara és un sentit que necessita qualsevol usuari de les xarxes.
Com s’adquireix?
Es parla molt de la sospita, de no fiar-se de ningú, etc. Però el més interessant del sentit del rumor és encertar en qui confies. Fins i tot el més desconfiat acaba confiant en algú. En lloc de confiar quan ja no queda més remei, cal escollir en qui es confiarà, tenir les pròpies fonts de confiança -que poden ser mitjans de comunicació o persones concretes- i establir amb elles un pacte de lectura. Jo defenso que amb els mitjans s’ha de tenir una relació de subscripció, on s’estigui pagant per la informació, perquè els lectors seran més exigents i demanaran més qualitat, i perquè el propi mitjà tindrà més obligació de fer-ho bé.
I com es dona credibilitat a una font?
Cal fixar-se en si allò que explica és un fet al que ha tingut accés directament o per tercers, per tant, la proximitat als fets que explica; i també la legitimitat de la interpretació que en fa, és a dir, si té motius per afavorir una determinada posició o no.
El que diuen els usuaris de les xarxes socials és rellevant i marca tendència?
Depèn del tema. L’actualitat política està formada moltes vegades de percepcions, opinions i interpretacions que entren en debat. En relació al reflex del debat polític, es pot treure molta informació del debat que hi ha a les xarxes. A Catalunya el debat polític passa per les xarxes, i amb eines d’anàlisi adequades pots treure moltíssima informació sobre tendències, suports, mobilització de les militàncies, bosses d’indecisos, sobre les preocupacions dels votants, etc.
Això vol dir que les enquestes electorals tradicionals aniran desapareixent?
Són informacions complementàries. I respecte a les xarxes hi ha dues incògnites que s’han de resoldre encara. La primera, que les plataformes de les xarxes socials no són públiques, són empreses privades que tenen el seu afany de lucre i que el mèrit principal del debat polític a les xarxes és d’una empresa que es diu Twitter, més que de Facebook. I la segona, els usos que donem les persones a aquestes xarxes. Com és espontani, està en mans dels usuaris decidir si volen donar l’estocada a l’enquesta o no. Però l’enquesta segueix tenint sentit, tot i que penso que la demoscòpia tradicional ha d’incorporar la nova demoscòpia de l’analítica del que la gent diu espontàniament i del que fa. Així tanques el cercle.
En el llibre diu que les xarxes socials són la versió digital de les converses de cafeteria.
Es pot pensar que, en relació al debat polític, s’ajunta gent que pensa molt diferent i tothom diu la seva, però en el món real, i també digital, no hi ha un sol debat, sinó que tendim a agrupar-nos amb la gent que confirma les nostres idees i a discutir amb persones que pensen més o menys igual que nosaltres, i discutim sobre matisos, i compartim la informació de diaris que estan alineats amb nosaltres. La xarxa més que un àgora, és una cafeteria. És a dir, que a cada taula hi ha una conversa. Entres, i vas cap a la teva taula, i tens la llibertat d’anar a la taula del costat, on hi ha gent que pensa absolutament diferent. L’analítica de veritat et permet tenir la fotografia de tota la cafeteria sencera.
Com s’evita l’efecte bombolla?
Seguint gent que et caigui malament, i en el cas de Facebook no compartint només allò que t’agrada. L’algoritme de Facebook ja està programat per mostrar al mur només allò que sap que et pot agradar. Al seu fundador, Mark Zuckerberg, el van acusar de generar aquest efecte.
I com es va defensar?
Va dir que les persones humanes ens generem automàticament aquest efecte si podem. I a Twitter s’està demostrant que és així. El més dramàtic és que l’efecte bombolla el crea cada persona. Per evitar-lo potser la resposta seria fer una dieta informativa equilibrada.
En relació a Catalunya, què diuen les xarxes sobre què guanyarà en el referèndum sobre la independència?
Encara és molt d’hora. Hi ha un problema metodològic greu, perquè alhora de fer l’anàlisi de xarxes s’ha de donar segur una condició que ara no es dona: que les regles del joc siguin compartides per les dues parts del debat. Ara, el que detectem a les xarxes és que el No no se sent interpel·lat, i no està participant. A la conversa política sempre hi ha dues converses que van en paral·lel: la del partit i la seva militància, i la conversa externa. El que estem veient és que en la conversa sobre el referèndum no se sent cridat a opinar ningú extern en el No. El que estan dient les xarxes és que són els del Sí els que estan animats. La gran incògnita és si les dues parts accepten aquestes regles, però si no ho fan, no es pot fer. En realitat el que necessitem són regles del joc comunes.
