“He de reconèixer, abans de res, la meva profunda sorpresa davant la recusació presentada per l’honorable Govern de Catalunya”. Així comença l’al·legació presentada pel magistrat del Tribunal Constitucional pel magistrat Andrés Ollero, a la recusació que la Generalitat ha registrat per evitar excloure’l dels casos sobre Catalunya. Una petició fonamentada en el vot particular que el magistrat va escriure en la sentència sobre el Llibre Sisè del Codi Civil de Catalunya. En aquella ocasió, Ollero que va qualificar de “supremacista” defensar el dret propi català.
El magistrat, que ha estat 17 anys diputat del PP, al·lega al seu escrit de descàrreg, al que ha tingut accés El Món, que les institucions catalanes tenen un “profund desconeixement” de l’afectat”. Una ignorància que els porta a “atribuir-li res més una suposada animadversió a la Generalitat, Parlament, el Govern i els ciutadans que representen”. En aquesta línia explica la seva “sorpresa” des d’una “doble realitat”. “No existeix, en primer lloc, cap motiu perquè jo pugui emmagatzemar una animaadversió als catalans o a Catalunya en general”, remarca. “Al contrari, sí que existeixen molts que justifiquen la meva admiració i, en alguns casos, l’afecte que guardo des de fa anys per tot allò que és català”, confessa. Fins i tot, diu “alegrar-se” per poder “resaltar-ho” en un tràmit com aquest que titlla de “desagradable” de “gratuït”.
Part de les al·legacions d’Andrés Ollero a les que ha tingut accés El Món Quico Sallés
En aquest sentit, argüeix que “no en va part de la seva formació universitària va transcòrrer a la Barcelona dels seixanta, en un recomfortant contex cultural i polític reflexat tant en la ‘nova cançó’ com en les cançons protesta”. “Mentiria si digués que parlo català, ni tan sols en la intimitat -com feia José Maria Aznar- , però ho faria també si afirmés que no canto en català, per suposat en la intimitat”, sentencia. “És per a mi difícil oblidar invitacions a compartir el “No, diguem no” i la seva lògica conseqüència:”nosaltres no som d’eixe món””, afegeix.
L’argument continua expressant que el cantautori “ja era aleshores la més eloqüent prova que per estimar a Catalunya no és ni tan sols precís nèixer-hi, o fins i tot, més al sud de “Xàtiva al carrer Blanc”. “Per si fos poc”, subratlla, “anys després ja als 90, vaig tenir la sort de viure diversos dies de la Barcelona olímpica, gaudint d’una ciutat cosmopolita, oberta i acollidara que justificava sobradament l’entusiasme laudatori de Montserrat Caballé i Freddie Mercury”.
El magistrat també es mostra sorprès per l’ofensa que suposa haver titllat de supremacista defensar el dret català. Ara bé, tampoc aclareix el concepte esgrimint que “no falti gent que s’encaparri a negar la condició de català de qui no pensi com ells”.
Part de les al·legacions d’Ollero a la seva recusació Quico Sallés
