Luciano Caveri va néixer a Aosta fa 59 anys. Federalista de sempre, expresident de la seva Regió (Vall d’Aosta). Ha estat europarlamentari, exsubsecretari d’Estat a la Presidència del Consell de Ministres (més d’una vegada diputat) de la República Italiana. Actualment periodista de la RAI (Ràdio Televisió Italiana).
Luciano, vol explicar breument les analogies o, millor dit, els lligams entre la Vall d’Aosta i Catalunya? Expliqui què l’ha empès a comprometre’s públicament per la causa catalana. Sabem que recentment ha participat en una iniciativa a Vercelli (Piemont) i ha escrit diversos articles sobre la qüestió.
Existeix una evident assonància amb el fet nacional encara que la mida de la Vall sigui infinitament més petita. En ple franquisme, durant el seu viatge de noces a finals dels anys cinquanta, el líder català Jordi Pujol va venir a la Vall d’Aosta i es va trobar amb el líder valldostà (el meu oncle Séverin Caveri) per observar el funcionament del nostre Estatut d’Autonomia. Va ser el mateix Pujol, tot visitant Barcelona amb una delegació del Parlament europeu, qui em va explicar l’episodi. Jo mateix em vaig comprometre amb la causa catalana, que ha esdevingut exemplar per una Europa que no som i que hauríem de ser: una Unió Europea que no sigui la suma d’estats amb fronteres improbables, sinó un conjunt de pobles, incloent-hi els que avui no tenen un estat propi, però que haurien de tenir-lo, sense caure en l’engany del jacobinisme.
Com a periodista, com jutja el silenci dels mitjans de comunicació italians en relació a la violenta repressió de l’independentisme català?
Simplement, una vergonya. Malgrat una inicial simpatia, alguns grans diaris han adoptat una mena de rancúnia contra exponents independentistes, senyal d’una visió egoista i viciada pel costum de barrejar notícies amb comentaris.
Què opina del Manifest “Crida Nacional per la República” presentat per Carles Puigdemont?
Ens trobem davant d’un projecte madur i sempre no violent, que demostra seny i mesura, qualitats que, en canvi, semblen absents a Madrid. En tot cas, la violència l’està interpretant aquella part d’Espanya que demostra comportaments anacrònics i antidemocràtics amb la complicitat d’Estats com l’italià, mut davant les legítimes reivindicacions d’autodeterminació dels catalans i, com he assenyalat abans, amb el silenci culpable de Brussel·les que sembla haver assimilat també les accions ultres contra la població inerme amb empresonaments successius propis d’un règim dictatorial.
Creu que el nou govern socialista dirigit per Pedro Sánchez pot millorar les relacions entre Barcelona i Madrid? Recentment s’estan precipitant una sèrie d’episodis de violència contra els sostenidors de la causa catalana que han vist involucrat a un col·laborador d’aquest diari (Jordi Borràs) agredit per un policia fora de servei cridant “Viva Franco” mentre passejava tranquil·lament pel Barri Gòtic de Barcelona.
M’esperava una discontinuïtat que per ara no veig. Canvia l’orquestra però la música és la mateixa. Correspon a tots els demòcrates europeus de fer sentir la pròpia veu, perquè ens hi juguem no tan sols la noble causa catalana sinó també els equilibris democràtics a Europa. Tants intel·lectuals disposats a firmar qualsevol crida, callen sobre aquesta qüestió: és una autèntica vergonya que travessa totes les formacions polítiques.
Ha estat sempre un europeista convençut. Com veu una possible República Catalana dins la UE?
Seria un senyal important. L’Europa dels pobles, sovint impugnada per la dreta, s’ha de contemplar dins d’un marc federalista, respectuós de tota diversitat i identitat. Aquest és el futur. Avui ens toca viure en la grisor i en la preocupació. Esperem rebre alguna satisfacció. La determinació dels catalans, que no es dobleguen, n’és una d’aquestes.
