Vicent Sanchis (València, 1961), periodista valencià i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull
Porta Perales diu que el problema de Catalunya és el nacionalisme català perquè és ademocràtic i mostra un caràcter de populisme ressentit, preocupat per una essència que no existeix. Segons vostè, quin creu que és el problema de Catalunya?
El senyor Porta Perales fa servir el vell recurs d’acusar la víctima dels abusos del botxí. Ja ho diu la feliç expressió atribuïda a diferents pensadors: “El fet que jo sigui un paranoic no vol que ells no em persegueixin”. Si la persecució nacional de Catalunya o l’intent de substitució lingüística són “crítiques” o l’evidència d’un “nacionalisme [català] ressentit”, la història d’aquest país de fa segles no s’entén. Potser el senyor Porta Perales no l’entén perquè no l’interessa entendre-la, no per falta de solvència intel•lectual. Molts catalans no estan preocupats per una “essència”, sinó pel fet de “deixar de ser” a la força.També és obvi que els problemes del país ni comencen ni s’acaben amb aquesta persecució, que és autèntica.Compartim els problemes d’una part important de la humanitat i en tenim de propis. Ningú més que nosaltres és responsable del fracàs del nostre sistema educatiu o de les falles del nostre sistema productiu.
Per a ell, la independència seria un mal negoci. Per a vostè és l’objectiu. Quan creu que s’assolirà?
No sé si recorda un dels acudits més celebrats de la revista tardofranquista “Hermano lobo”. Hi havia una columna reiterativa en què un llop rebia diferents preguntes i responia, de manera invariable, amb un udol: “Auuuuu!”. Com dient “Vés a saber”. La darrera, però, sempre era idèntica”: “Quan s’acabarà la censura?”. El llop somreia amb malícia i contestava cada setmana: “L’any que ve si Déu vol”. Al final la va encertar. Doncs, l’any que ve si Déu vol. A aquestes alçades del segle XXI i en el context civilitzat que finalment ens toca feliçment viure, això depén exclusivament dels catalans. O dels seus sensors. Tal com em deia fa poc un home important del país: “Serem independents quan ho vulguin la Generalitat, el Grupo Godó i La Caixa”. És a dir, aquelles instàncies que són el reflex de la voluntat majoritària dels catalans o que millor saben detectar-la.
També diu que el nacionalisme català és victimista, simplista i nega que hi hagi espoli fiscal. Què n’opina del seu anàlisi? Al seu parer, com són les relacions econòmiques entre Catalunya i l’estat espanyol?
Potser el nacionalisme català segons com és victimista, però el senyor Porta Perales és masoquista. Quan el mateix govern espanyol ha reconegut i quantificat el dèficit fiscal de Catalunya i ha proclamat que cal reparar una injustícia -cosa que no fa-, quan tant el senyor Zapatero com el senyor Rajoy han afirmat que, si l’Estat acceptés el concert econòmic de Catalunya, Espanya seria “inviable”, és del tot incomprensible que hi hagi catalans que neguen l’espoli i la mateixa realitat. És el cas de síndrome d’Estocolm més bèstia que conec. La relació fiscal entre Espanya i Catalunya només es pot definir com a colonial.
També sosté que aquí s’imposen “les veritats” sota l’amenaça de l’exclusió social. Existeix tal imposició?
Em fa l’efecte que la realitat catalana i els contrapesos socials que actuen en aquest país són prou complexos per poder parlar d’amenaces o exclusions, atribuïts a una facció. ¿Algú creu realment que els defensors de les tesis del PP, de Ciutadans o del senyor Porta Perales pateixen “exclusió”? Fan tots molt bona cara. L’únic català exclòs és el senyor Albert Boadella, i em sembla que el fenomen es podria catalogar com a “autoexclusió”. Per cert, als suposats “exclosos” els va molt bé. Tant dins Catalunya com a la resta de l’Estat sempre n’hi ha que els riuen les gràcies, que els animen o que els financen.
Sosté que hi ha una mena de Partit Únic Català, instal•lat a les institucions, una monarquia de nou encuny que s’hereta a dreta i esquerra. Existeix aquesta força?
Això ho hauríem de preguntar ara al PSC. No crec que li faci gaire gràcia. I tampoc no crec que els valors o les manies del nacionalisme català s’heretin de manera vitalícia quan algú arriba al poder. Els va heretar José Montilla? Els practica l’Ajuntament de Barcelona? Aquesta “força” només existeix en les pel•lícules de Fumanxú o en les de la Guerra de les Galàxies.
Segons Porta Perales, el català és una llengua imposada. Creu que en la vida institucional i administrativa s’intenta arraconar el castellà…
El senyor Porta Perales podria anar-se’n a viure un mes a la ciutat d’Alacant i comprovar les seves teories. Allà, per si no ho sap, es parlava català. Tornaria molt canviat. Però no cal anar anar tan lluny. També pot entrar a una caserna militar de Barcelona, a un jutjat, una oficina de Correos, la majoria de les grans empreses del país, parlar amb agents de la Guàrdia Urbana de qualsevol ciutat de l’àrea metropolitana o entrar en segons quines oficines dels seus Ajuntaments. O en segons quines escoles o universitats públiques! El senyor Porta Perales i jo, pel que es veu, no vivim al mateix país.
Miquel Porta Perales (Badalona, 1948) és Enginyer Tècnic Químic, Llicenciat en Filosofia i Lletres i articulista de diversos mitjans de comunicació
Sanchis sosté que Catalunya sempre ha estat un problema per a Espanya i l’única manera que ha tingut de resoldre’l ha estat el recurs a la desqualificació, a la negació, a la violència o a l’ocupació. Com han estat les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol?
Les relacions entre Catalunya i Espanya –a mi m’agrada més parlar d’Espanya: si parlem de França, Alemanya o Itàlia, per què no fer-ho d’Espanya?- han estat sempre conflictives. Arreu passa una cosa semblant entre el tot i la part. El cas espanyol, però, és particular si tenim en compte que a certs indrets del territori espanyol –Catalunya, per exemple- no hi ha hagut una consciència nacional espanyola unitària. D’aquí, el plus de conflicte entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que és induït –en benefici propi, naturalment- des d’una i altra banda. Per cert, a Catalunya tampoc no hi ha hagut una consciència nacional catalana unitària. I això de la desqualificació és propi de tot nacionalisme. Els nacionalismes es desqualifiquen els uns als altres i tots tenen raó. ¿Nacionalismes bons i dolents o defensius i agressius? Doncs, depèn de la conjuntura.
També diu que la modernització i homologació democràtica del nacionalisme espanyol és falsa i que la realitat és una confrontació de conceptes nacionals antagònics en què un manté la força institucional de l’Estat i els altres es defensen precàriament reivindicant els valors que els han definit històricament. Com ho valora?
El nacionalisme espanyol contemporani –res a veure amb Franco: allò era una altra cosa- és perfectament democràtic i liberal. Ho és tant que ha estat capaç de promoure i assumir una Constitució que reconeix l’Autonomia de les parts. De la seva banda, el nacionalisme català, en reivindicar uns drets històrics preconstitucionals, resulta, sovint, premodern i ademocràtic. “La força institucional de l’Estat” és la força de la democràcia. Una cosa que crida l’atenció: Catalunya és un dels pocs indrets del món on l’incompliment de la legalitat democràtica és vist com un acte de civisme.
Diu que davant del “patriotisme constitucional” d’Aznar, ha d’haver-hi patriotisme democràtic i no tenir por a preguntar a la ciutadania què vol ser respectant la sobirania. Per què s’ha de fer un referèndum preguntant a tot l’Estat, en comptes de preguntar a qui l’afecti, és a dir, a Catalunya?
La teoria del “patriotisme constitucional” prové de la millor filosofia política democràtica contemporània. El patriotisme constitucional i el democràtic són el mateix: el respecte a la legalitat de l’Estat de dret. ¿Preguntar a la gent? Naturalment. Però, dins de la legalitat democràtica. Ara per ara –d’acord amb la legalitat vigent-, no contemplo la possibilitat de cap referèndum d’autodeterminació. Pregunta: ¿Ens agradaria que –contravenint la legalitat vigent- el Govern de l’Estat sotmetés a referèndum la derogació de l’Estat de les Autonomies en benefici d’un règim jacobí? A mi, no. Els referèndums els carrega el diable.
Sanchis afirma que l’espanyolisme té síndrome d’Estocolm o mala fe interessada quan nega l’espoli fiscal que el mateix Estat ha reconegut. També diu que un dels arguments que justifiquen l’Adéu a Espanya és aconseguir una fiscalitat justa. Per què ha de seguir vigent el model econòmic actual?
Repetiré uns tòpics que no ho són: els impostos els paguen els ciutadans i no els territoris, els catalans –com els madrilenys o els baleras- paguem més perquè som més rics. ¿Aconseguir una fiscalitat més justa a la manera d’Alemanya? D’acord. Però, els catalans –mentre siguem més rics en general que els altres espanyols- sempre pagarem més. Crec que sí és cert que Papà Estat se’ns emporta l’or, també és cert que Mamà Generalitat se’ns du la plata.
Encara no hi ha corredor del mediterrani i s’han retardat recorreguts estratègics com el que connectarà Barcelona amb la xarxa europea. Sanchis sosté que s’ha fet una política d’infraestructures contra Catalunya. Per què la majoria de vols intercontinentals han de passar per Madrid?
La política espanyola d’infrastructures ha estat tan radial com la catalana. Sí al corredor del mediterrani i que cada economia territorial s’espavili pel seu compte. Més enllà del victimisme –sempre el victimisme- antiAENA, Barcelona tindrà vols intercontinentals quan les companyies percebin l’oportunitat de negoci. Spanair ja ha obert alguna ruta sense més problemes del compte.
