Leïla Chaibi (Dijon, 1982) és una eurodiputada francesa que aquesta setmana va formar part de la delegació d’europarlamentaris que van visitar els presos polítics als seus centres penitenciaris. El Món l’entrevista després que es reunís amb els independentistes tancats a la presó de Lledoners. Afirma que França no és ara mateix un país segur per exiliar-se, carrega contra David Sassoli, i insisteic que la Unió Europea hauria de denunciar els estats membre que violen drets.
Fins fa poc, a Catalunya era habitual escoltar l’expressió “Europa no ho permetrà” per referir-se a què Espanya tenia un límit fins on exercir la repressió contra els catalans. La ciutadania, però, ja ha vist la violència policial i l’empresonament de líders polítics. Fins a quin punt Europa pot permetre’s la repressió?
Si hem fet sonar l’alarma d’alerta, és precisament per aquesta qüestió. A la Unió Europea hem estat capaços de dir a Polònia i Hungria que respectin l’article 7 i els valors europeus, però en canvi hi ha països com Espanya amb els quals es fa silenci i no es diu res. Hem arribat a votar coses sobre Veneçuela o sobre la Xina, però sovint sobre països que estan dins la UE es fa silenci. I és un escàndol que durant mesos, eurodiputats com jo que havien estat escollits el 26 de maig no hagin pogut exercir els seus drets fins ara.
Junqueras finalment no ha pogut ni exercir com a eurodiputat.
Vaig tenir una reunió amb Diana Riba el setembre i em va explicar que el motiu pel qual aquests tres eurodiputats no estaven allà era perquè cada Estat membre després de les eleccions ha d’enviar el nom de les persones que han estat escollides i que Espanya no enviava aquests tres noms. I el TJUE va dir ben clar que no són els Estats, sinó els votants, qui decideixen qui va al Parlament Europeu. És una injustícia pels catalans i per tots els europeus, perquè això significa que potser a les properes eleccions Macron pot decidir no enviar alguns diputats. És molt difícil d’acceptar això. Fa uns dies vam creure que teníem davant nostra una bona notícia: que Puigdemont, Comín i Junqueras exercirien com a eurodiputats, però la justícia espanyola va decidir no respectar la immunitat del líder d’Esquerra Republicana. Això vol dir que cada Estat membre pot fer el que vulgui, sense respectar la llei. Molt malament per part de Sassoli acceptar el que deia la justícia espanyola. Segur que hi va haver pressions per part del govern espanyol.
Ha detectat pressions dins del Parlament Europeu per part de diputats espanyols?
És quelcom que es diu, però jo la veritat és que no ho he vist. El que sí que he vist ha estat el canvi total d’actitud de Sassoli abans i després de Nadal. Quan va passar tot això, vaig demanar la paraula; i Sassoli, que normalment no crida gaire, va començar a cridar-me perquè segués. Es veia que no estava bé. Si hagués estat satisfet amb la seva decisió, acceptaria que algú altre la discutís. Jo espero que en el meu grup hi hagi companys de Podemos que puguin ajudar a resoldre la situació. Perquè hi ha dues coses. El primer que hi ha és que Junqueras pugui ser eurodiputat. I l’altra és seure a una taula per dialogar, cosa que dijous vaig poder comprovar que és el que volen els presos polítics.
Creu que l’opinió pública internacional ha canviat sobre Espanya?
Fins fa uns anys pensàvem que estàvem en països civilitzats i que no estàvem en dictadures. Però el problema és que em sembla que aquí es viu una situació més o menys similar a la de França. Estàvem acostumats a la democràcia, a una justícia independent. I ara hi ha una utilització política de la justícia. En un Estat de dret no pots tancar ningú a la presó perquè no estàs d’acord o perquè ha organitzat un referèndum. I a més, el que ens va sorprendre molt des de França va ser la repressió de les mobilitzacions. I és quelcom que també passa ara a França.
Les imatges que arriben aquí de França darrerament també mostren moltíssima violència policial. Creu, però, que França seria capaç d’empresonar polítcs que han convocat un referèndum?
No, no m’ho puc imaginar. Però bé és cert que fins fa un any no em podia imaginar anar a una manifestació amb por. Perquè fins fa res a França anaves quasi cada setmana de manifestació amb els teus fills. I ara no te’ls emportes perquè saps que pots sortir d’allà amb sang i tot. Cada vegada tenim més alt el llistó. Ens estem acostumant a tolerar la repressió. És per això que és important dir prou i Europa ha de ser exemplar. No es pot denunciar la violació de drets a d’altres parts del món i alhora no fer res quan es violen drets dins la Unió Europea.
França és un país segur per exiliar-se?
Actualment, amb el govern de Macron, jo diria que no. Quan Puigdemont i Comín havien d’anar a Estrasburg per acudir al Ple del Parlament Europeu, se li va preguntar a Macron si els dos eurodiputats serien extraditats a Espanya. És cert que no ho va fer, però actualment estem molt sorpresos amb els esforços de Macron per acabar amb l’Estat de dret. Bèlgica em sembla un país més segur, vaja.
Què li va sorprendre més de la conversa d’aquest dijous amb els presos polítics?
El que més em va sorprendre va ser la força que tenen. Podrien estar deprimits i farts perquè ja fa més de dos anys que estan allà, sense ser delinqüents ni ser cap perill per la societat. Han volgut que la gent expressi la seva voluntat, i els he vist amb molta energia, sabent quin és el seu objectiu. No han perdut la voluntat de complir el seu objectiu. Quan estàs així és perquè darrere hi ha un poble que et recolza.
Què cal fer per solucionar aquest conflicte?
Està clar que els presos polítics hi volen trobar solucions, però jo no soc ningú per fer recomanacions. Però si hi ha una taula de diàleg, s’hi han de seure i no sortir dins que hi hagi una solució. La gent que jo vaig visitar aquest dijous a la presó tenien la voluntat de trobar una solució junts. Encara hi ha gent que pensa que Espanya és un Estat de dret. Fa falta una mica de temps. Espanya està aquí al costat i fa falta que se sàpiga que el problema que hi ha aquí no és un problema només espanyol i català sinó de democràcia, valors fonamentals i universals.
