El carrer del príncep Jordi, a tocar de la plaça d’Espanya de Barcelona, connecta directament amb la simbologia dels llaços grocs que milers de catalans llueixen cada dia al a seva roba i que han inundat també els carrers de Brussel·les. El nom del carrer és un homenatge a Jordi de Darmstadt, un militar alemany simpatitzant de la causa austriacista que el 1701, després de ser desposseït com a príncep per Felip V de Borbó, es va convertir en el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Va ser l’encarregat d’organitzar el Pacte dels Vigatans i de preparar un alçament militar contra Felip IV d’Aragó i V de Castella. I el 1704 va intentar prendre el control de la capital de Catalunya, però el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar el va descobrir i va haver de fugir i es va refugiar a Gibraltar, protegit pels austriacistes. Però pocs mesos després es va embarcar per tornar a Barcelona i defensar la ciutat del setge borbònic. Mentre era fora, exiliat, molts catalans ja l’havien erigit en el defensor del país, i van prendre el color groc –el color de la divisa imperial del príncep- com a símbol de solidaritat amb aquell heroi que havia hagut d’abandonar el país perseguit pels Borbons. Aleshores, milers de barcelonins, però també altres catalans arreu del país i els sometents – un cos paramilitar format per civils per garantir la protecció i l’autoajuda de la població i la terra- van dur llaços grocs i mocadors del mateix color.
Un gest que no va trigar a ser reprimit pels Borbons. El maig de 1705, el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, duc de Velasco, donava compte a Felip V de l’exhibició de cintes grogues per part de la població de Barcelona i d’altres llocs, aprofitant la festivitat de Sant Jordi. “…haverse celebrado el dia de San Jorge, nombre del Príncipe de Darmestat, con ponerse más de dos mil personas desta Ciudad la divissa de una Zinta amarilla en el sombrero, que es el color del Príncipe, como lo han executado en la de Vique…”
El 27 d’agost d’aquell mateix any, dues víctimes de la repressió borbònica van ser executades, i una de les qüestions destacades en l’informe que el virrei va enviar al ministre de la Secretaría del Despacho de Guerra y Hacienda, José de Grimaldo, per comunicar-li que havien estat assassinats, feia una referència explícita als llaços grocs. “… de estos el uno hera de Barzelona y el otro de Vique, y haviendomelos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas…” El 14 de setembre de 1705, havent tornat a Barcelona, durant un assalt al castell de Montjuïc el príncep Jordi va rebre un tret i va morir dessagnat. Va ser enterrat multitudinàriament al Convent dels Josepets de Gràcia, però el seu cor va ser enviat l’any 1711 a la seva ciutat natal de Darmstadt, a l’estat de Hessen.
Han passat 312 anys, i el color groc torna a ser símbol de la lluita contra la repressió espanyola entre milers de catalans. Amb presos polítics i mig Govern a l’exili. I com fa 312 anys, un color censurat. La Junta Electoral Central ha prohibit als membres de les meses i als interventors i apoderats el 21D portar llaços grocs; ha obligat l’Ajuntament de Barcelona a despenjar la pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics; als departaments d’Agricultura, Vicepresidència i Economia a treure els llaços i símbols en contra de l’article 155 que penjaven dels seus edificis, i a treure el color groc que el consistori barceloní havia posat a les fonts de la ciutat. Si en Piuet –un ocellet groc, per cert- es va convertir en un símbol l’1-O, el groc és, malgrat les prohibicions, el símbol de la llibertat dels presos polítics.
