La dignitat de Companys va colpir el policia espanyol que el va detenir

El 28 d’agost de 1940, Pedro Urraca condueix Companys a la frontera d’Hendaia. El viatge i la conversa l'impacten, i ho escriu als seus dietaris

El 13 d’agost de 1940 comença el compte enrere de la vida del president de Catalunya. Lluís Companys i el seu nebot Francesc són detinguts a la seva casa d’estiu de localitat bretona d’Ar Baol per sis agents, tots de la Gestapo excepte un, que és espanyol i dirigeix l’operació. Pedro Urraca Rendueles, una peça clau de la repressió franquista a l'exterior i baula d'unió amb el règim de Vichy i la policia secreta de l’Alemanya nazi. Un dels cervells de l'operació d'investigació i detenció del president, juntament amb el ministre d'Afers Estrangers espanyol, Ramón Serrano Súñer, i l'ambaixador a París, José Félix de Lequerica. El president Companys és un trofeu de caça per als franquistes, i la policia alemanya ha jugat fort amb Espanya facilitant en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l'Estat francès.

Una setmana després de la detenció, el 21 d’agost, Urraca dirigeix el primer interrogatori a la presó parisenca de La Santé, i el 26 d’agost, com consta en el visat diplomàtic del policia, rebrà l’encàrrec de traslladar el president Companys a Madrid per entregar-lo a les autoritats franquistes. Serà extradit per la frontera d'Hendaia amb el vistiplau de les autoritats nazis en territori francès, malgrat que Espanya i França tenen vigent des del 1877 un conveni que impedeix les extradicions per motius polítics.

Sobre el policia que va detenir Lluís Companys i el va traslladar a Madrid se’n sabia ben poc, fins que els documents i dietaris de Pedro Urraca, que conservava el seu fill, van sortir a la llum el 2009 fruit d’una investigació del setmanari EL TEMPS, que va quedar recollida al llibre Agent 447, l’home que va detenir el president Companys (Ed.3i4). En els seus dietaris, cedits a l’Arxiu Nacional de Catalunya i consultables junt amb tota mena de material del policia franquista relacionat amb la seva tasca de repressió a l’Estat francès i a Bèlgica, hi apareix una pàgina que escriu el vespre del 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, quan traslladava el president de la Generalitat fins al pas fronterer d’Hendaia per a lliurar-lo a l’estat espanyol, en què reflexiona sobre l’impacte que li ha causat la fermesa de Companys bo i sabent el seu destí.

En el curs del text, Urraca descriu el president de la Generalitat com un home disposat a morir pels seus ideals, i remarca que el món no es dignarà a auxiliar-lo perquè els esdeveniments del moment –un any després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial– són “massa forts”:

lluiscompanys

Lluís Companys al pas fronterer d'Hendaia, retratat per Pedro Urraca


[...] después de un mes y medio ¡cuánto ha pasado por la vida! Al recorrer el camino largo que separa París de Madrid, acompañando al, hoy vencido y que lo fue todo en Cataluña, Luis Companys, pienso en el porvenir que ante mi se abre y en el horizonte que el mundo actual nos depara. Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado... (París-Biarritz, 28 d’agost).
 

I és a la frontera d’Hendaia on Pedro Urraca li fa la famosa fotografia, en què Commpanys apareix amb una cigarreta i sense emmanillar. Una fotografia que el policia va enviar a l’esposa del president, i que ell també va conservar. De fet, la fotografia original, que va aparèixer com a punt de llibre de La tràgica muerte de Companys (Joan Llarch), que el policia conservava en una prestatgeria de casa quan va morir l’any 1982, també es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya després que el fill del policia cedís el material assegurant que aquell material formava part de la història de Catalunya.  

És molt possible que Pedro Urraca no abandonés el president Lluís Companys en passar la frontera, malgrat que ja no s’hi torna a referir en els seus dietaris. A l’escrit parla del viatge de París a Madrid, i d’una altra banda, els visats diplomàtics d’entrada i de sortida d’Espanya que consten al passaport oficial de Pedro Urraca assenyalen que obté el permís d’entrada a Espanya el 26 d’agost, i el 2 de setembre, a Irun li signen el visat diplomàtic per a tornar a França. Durant aquests cinc dies que passen entre el 29 d’agost –data en què Urraca lliura Companys a la policia a l’estat espanyol– i el 2 de setembre –quan torna a passar la frontera–, hauria tingut temps d’acompanyar els altres agents fins a Madrid. Encara més, al dietari hi consta una referència a una entrevista que manté amb el ministre Serrano Súñer a la capital espanyola el 31 d’agost.

urracaambesposa

Urraca amb la seva esposa, sovint mà dreta de les extorsions que també practicava

L’escrit al seu dietari demostra que Urraca va quedar colpit per la fermesa de Companys, però vol dir això que es penedís de res? L’ampli expedient de serveis de Pedro Urraca Rendueles com a “criminal del règim franquista” –tal com el batejà l’historiador francès Albert P. Prieur al llibre Franco est mort (1945)– fa molt difícil d’imaginar que el policia pogués sentir compassió o fins i tot penediment per les seves brutals accions de repressió. Però, per alguna raó del tot desconeguda, la història de Lluís Companys no la va poder oblidar.

 

 

Alemanya i França demanen perdó, Espanya s’hi nega

Companys seria el primer president escollit democràticament assassinat a Europa per una dictadura. Una llosa que a Espanya no li importa arrossegar -Espanya no només no ha demanat perdó, sinó que s'ha negat reiteradament a anul·lar els consells de guerra del franquisme-, però que França i Alemanya, que van col·laborar en la detenció del president Companys amb agents del règim de Vichy i de la Gestapo, no van voler carregar i van demanar perdó fa dècades.

El 28 d'agost de 1970, la República Federal Alemanya concedia una indemnització econòmica de 1.000 marcs mensuals i una reparació moral pública per a l'esposa del president Companys, Carme Ballester. Un gest amb què no només es reconeixia oficialment que el president català havia estat una víctima del nazisme, sinó que la seva detenció i afusellament havien estat possibles gràcies a l'estreta col·laboració entre les autoritats espanyoles o el règim hitlerià. Dues dècades després, el 1990, el canceller alemany Helmut Kohl, i el president francès François Mitterrand demanaven disculpes formals a la Generalitat de Catalunya per la implicació d'Alemanya i França en la deportació del president Companys. El perdó no significava que els dos mandataris se sentissin hereus del nazisme i el règim de Vichy, sinó que assumien la càrrega d'un estat precedent amb el qual s'hi havia trencat legalment.  

Novament, el 29 de setembre de 2008, Alemanya i França tornaven a repetir un gest per restituir l'honor del president Companys. En aquesta ocasió, va venir de la mà de la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, que en un acte al palau la Generalitat, en nom dels seus governs van assumir la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys que van lliurar als franquistes. 

 

Comentaris