La Casa Gran buscava la transversalitat del catalanisme. El nou govern d’Artur Mas reflecteix aquesta transversalitat?
Sí, és evident. En aquest govern hi ha de tot: sobiranistes clars, com el mateix president de la Generalitat o Felip Puig; persones que se situarien en el federalisme i, també, autonomismes. Hi ha persones més progressistes i altres menys progressistes.
Per tant, el nou executiu és un triomf de la Casa Gran…
De fet, en el Pati dels Tarongers, el president de la Generalitat em va dir: “Això és el triomf de la Casa Gran, però no ho dic amb veu alta perquè als d’Unió no els hi agrada gaire”.
I és així?
Sí, és veritat. Als d’Unió no els hi agrada, però quan han proposat independents han actuat amb la mateixa lògica. De fet, la filosofia de la Casa Gran és superar els límits del propi partit polític i no fer renunciar a les persones allò en què creuen, sinó integrar-ho en un projecte col•lectiu. I això, de moment, s’ha aconseguit.
Ara dins el govern el ventall del catalanisme és ampli, però no complert. Hagués estat possible el fitxatge d’un conseller obertament independentista?
Sí. De fet amb el temps es veurà que gent declaradament independentista també s’integra al projecte de la Casa Gran d’una manera o altre, això no vol dir que hagin de formar part del govern.
La creació del govern és un punt i final per la Casa Gran?
No. El projecte de la Casa Gran no s’acaba. Casa Gran no era només una estratègia electoral, encara que podia tenir una concreció electoral. Ara comença una segona fase de consolidació i de canvi de mentalitat. Crec que s’integrarà gent nova.
El 2008 Ferran Mascarell ja va participar en un acte públic de la Catdem. El considera un fitxatge seu?
Sí que és del nostre entorn d’on parteix la relació. De fet, és conseller perquè existeix la Casa Gran i perquè ell mateix fa una reflexió. La veritat és que jo he treballat perquè en aquest govern hi pugui haver tant la senyora Pilar Fernández Bozal com el senyor Ferran Mascarell. De fet, això mateix, ho hem fet a la Catdem els darrers tres any. Per exemple, en una mateixa taula hem assegut Manuel Milián Mestre i Ferran Mascarell.
Creu que gent de perfil tan diferent poden governar amb eficàcia i entesa?
Una característica d’aquest govern, a diferència dels darrers set anys, és el seu caràcter presidencialista. El lideratge d’Artur Mas serà determinant, de fet, les eleccions s’han fet també amb aquesta clau. Potser hi haurà dissonàncies en un moment determinat, però hi ha una línia irrevocable.
El fitxatge de Mascarell és una OPA al PSC?
No és transfuguisme, ni una OPA al PSC. Mascarell continua definint-se com a “catalanista i socialdemocrata” sense renunciar a res. De fet, jo em podria definir de la mateixa manera i no ho faig en agressió a ningú. Si, però que és una OPA al centre. La Casa Gran de Catalanisme sobre ha treballat amb gent de centre esquerra amb sensibilitat social.
I Fernández Bozal és una OPA al PP?
Sí, perquè a Catalunya aquesta realitat també existeix. Aquí hi ha gent moderada, a les eleccions generals decantada cap al PP, però que poden participar d’un projecte catalanista. Per exemple, en Josep Piqué sinó hagués estat del PP on seria? En una frontera. Doncs a la nova consellera de Justícia li passa el mateix
Però ella no distorsiona el suposat gir sobiranista del nou govern?
No, perquè, precisament, si un problema tenen els polítics catalans és que no tenen ni idea de com funciona l’estat i aquesta senyora ho sap perfectament. I aquesta senyora, respecte les consultes, va actuar com va actuar perquè no tenia cap més alternativa. Potser el senyor López Tena va fer alguna cosa contra la legalitat espanyola durant els anys que va estar al Consell General del Poder Judicial? Aquí tothom té un mort a qui enterrar. Només compte que ara sigui lleial al President de la Generalitat.
Tenim el govern dels millors?
És un govern de gent molt vàlida professionalment. No hi ha només dotze millors a Catalunya.
És un govern possibilista?
Sí, és possibilista, però per sort a Catalunya podem triar entre diversa gent bona. I és un govern molt bo. El govern és la unió de tres coses: els pactes de la federació, aconseguir professionals de prestigi i, al final, l’atreviment del qui rep l’oferta.
Els “nos” que ha rebut Mas són exemple del desprestigi de la política.
Cal tenir en compte que per a molts professionals passar a la política significa perdre molts diners. I això és un problema. A més, la política és sectària i està desprestigiada. Quan et compromets políticament et diuen “cul d’olla” i no tothom vol canviar el seu prestigi per això. I cal dir que, a diferència d’altres governs, aquests professionals han acceptat se consellers i no perquè no tinguin res més a fer.
Es pot trencar aquest sectarisme i millorar la imatge de la política?
Avui dia la única manera d’acabar amb aquesta sensació de tancat de la política és obrint les llistes electorals i generant complicitat entre la política i la societat. Com diu l’Artur Mas: “La societat no ha d’anar darrera dels polítics, sinó acompanyar-los”.
Després del desengany de la manifestació contra la sentència de l’Estatut sembla una utopia que societat civil i la política puguin trobar-se.
La política és la conquesta del poder i sovint això fa que la gent es distanciï. En el moment actual crec, però, caldria un grau més alt de patriotisme del que exhibeixen segons quins líders.
És més probable una entesa de CiU amb PSC o PP que amb els independentistes?
En aquest moment tots els partits, menys CiU, tenen un problema greu de lideratge. Sempre he pensat, però, que és molt més raonable el senyor Carretero que aquest independentisme nou. Personalment, no crec que el senyor Laporta sigui l’alternativa al desconcert d’ERC.
Des de Catdem vau presentar les claus de la regeneració del catalanisme, com lliga això amb la “transició nacional” de Mas?
Arribarà un dia que haurem d’exercir el dret a decidir de la forma que sigui. El temps que tardem en arribar a aquesta situació serà la transició. Durant aquest procés hi haurà d’haver la incorporació del màxim nombre de persones –s’haurà d’aconseguir un suport alt-, s’haurà de regenerar la manera de fer política i s’haurà d’enfortir la societat civil, és a dir, la gent organitzada. I aquesta haurà de ser suficientment atrevida per fer propostes a nivell polític.
La branca de la societat civil és la més ferma en aquests moments?
En aquests moments Òmnium està molt bé, encara que té un paper exagerat en la vida pública i crec que hauria de complir més els seus objectius com a entitat cultural que no pas com a entitat de mobilització política. Però també hi ha sindicats, col•legis professionals, universitats… dirigits per persones molt vàlides i compromeses amb el país. La societat civil és forta però també hi ha molta feina per fer. Per exemple, la universitat és massa administrativa, aporta més coneixements que lideratges.
Per tant, quan la fibra política i social del país està més tocada és quan hi ha més independentistes…
Sí perquè els independentistes actuals no ho són per la seva convicció nacionalista, sinó per desesperació. Però cal tenir en compte que l’independentisme reactiu no enforteix la societat. I, per això, ara no ens hem de creure aquest missatge.
Vostès també han venut la idea del “canvi”, sinó es produeix hi haurà desil•lusió.
També hem d’aprendre a viure en la frustració. A la vida política, quan no hi ha revolucions, tot és negociació i pacte. I en un pacte un surt guanyant o perdent segons la força que tinguis. Per exemple el 30 de setembre vam pensar que tots anàvem a la una, però i allà no hi havia unitat.
Però veurem canvis?
Els canvis històrics, sinó són per la via violenta, són lent. Haurem d’admetre que no som la generació del triomf, sinó de la construcció. Com la generació de la resistència va veure part de la construcció, potser nosaltres només veurem part del triomf.
