El vint-i-set de juliol de 1977, aquest dissabte fa quaranta-dos anys, l’estat espanyol va ratificar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. Feia només un mes i mig de les eleccions a Corts Constituents que van donar la victòria a l’UCD d’Adolfo Suárez. Amb el franquisme encara ben viu i la Transició tot just encetada, l’Espanya postfranquista feia un gest per mirar d’homologar-se com un Estat democràtic davant la resta del món. Més de quatre dècades després, però, tant si mirem enrere com a la situació actual, és clar que durant aquest temps aquella ratificació no ha estat gaire més que un acte de cara a la galeria que ha pretès ocultar les violacions sistemàtiques dels drets dels ciutadans que s’han perpetrat i es perpetren a l’estat espanyol.
Del terrorisme d’Estat en totes les seves expressions, que va tacar de sang els anys setanta i la dècada dels vuitanta del segle XX; fins a l’existència de presos polítics -i no només independentistes catalans-, la història espanyola recent és, tot i que no sigui una excepció, plena d’exemples de com l’adhesió de l’Estat al PIDCP no ha impedit que molts dels seus punts fossin ignorats sistemàticament, amb raons que van de l’aplicació de la raó d’Estat a una actuació fruit de la sensació d’impunitat que sembla que impregna sectors molt amplis dels poders públics espanyols.
Aquestes violacions del Pacte han estat denunciats tant no només des de l’interior de l’Estat sinó també a fora arribant, fins i tot, al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, que n’ha identificat diverses i més de mitja dotzena de vegades. La darrera, molt recent, va ser en relació als presos polítics independentistes i va venir de part del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU. Els presos polítics de tota mena, però, són només la punta de l’iceberg dels incompliments espanyols a la normativa internacional sobre drets humans.
La llarga llista de denúncies fetes públiques per les Nacions Unides té un dels seus principals objectius en les forces de seguretat espanyoles. Entre d’altres, l’ONU ha assenyalat incompliments greus dels drets civils i polítics com, per exemple, la utilització de perfils racials i ètnics als controls de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil i, com forces moviments cívics i polítics recorden, l’ús excessiu de la força, els maltractaments i les tortures que han patit moltíssimes persones a mans dels cossos de seguretat de l’Estat. En aquest mateix sentit, per les Nacions Unides el règim d’incomunicació dels detinguts també ha estat aplicat d’una manera molt laxa, cosa que impedeix garantir els seus drets i que, sovint, ha emparat aquests mateixos maltractaments i tortures.
Aquests darrers incompliments, emprats especialment en la persecució de la dissidència política, des de l’any 2015 han estat reforçats per La Llei de Seguretat Ciutadana -la “Llei Mordassa”-, que segons els experts de l’ONU no és altra cosa que un atemptat contra la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió pacífica, no només pel seu fons sinó per la seva forma, ja que la llei està articulada d’una manera considerada massa ambigua i permet molta discrecionalitat per part dels fiscals i els jutges espanyols.
Uuna participant a la manifestació convocada per ‘Casa nostra, casa vostra’ en defensa dels drets de les persones immigrants
Pel que fa a les lleis i normatives que regeixen la immigració a l’Estat, el funcionament i l’ús abusiu dels Centres d’Internament d’Estrangers també han estat denunciats pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, com també ho han estat les expulsions tant d’immigrants sense documentació com de sol·licitants d’asil, el que popularment s’anomenen “devolucions en calent”, que limiten els drets dels migrants i els aboquen a situacions de desemparament especialment complicades.
Les violacions dels drets humans assenyalades durant les darreres dècades, però, no s’aturen aquí, sinó que també inclouen la discriminació continuada per raó de gènere tant al sector privat com al públic a l’estat espanyol i, per posar un exemple, l’ús de l’esterilització forçada dels discapacitats, que també ha estat denunciat repetides vegades per les institucions internacionals.
Exhumació d’afusellats durant la guerra civil espanyola | Archivo fotográfico Foro Cultural Provincia de El Bierzo
Finalment, i tornant a l’herència del franquisme i el postfranquisme que continua sent una part important de l’estructura de l’Estat, les Nacions Unides també han denunciat d’ençà de la seva promulgació, el 1977, de la Llei d’Amnistia, que continua vigent i que no només impedeix investigar els crims de la dictadura franquista sinó que, a més, també dificulta molt la cerca i recuperació dels milers de cadàvers de la guerra civil espanyola que continuen enterrats a cunetes de tot el territori espanyol, ja que, entre altres coses, posen moltes traves a l’accés als arxius militars, que sovint estan classificats no per la seva rellevància per a la seguretat de l’Estat sinó per la mateixa llei de 1977.
Així doncs, tot i que l’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i dels membres de l’executiu Puigdemont que no van exiliar-se després de la declaració d’independència del 27-O, o els casos de Valtònyc, Tamara i Adrià Carrasco o tants altres, els incompliments de l’Estat del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides no només van molt més enllà sinó que vénen de molt més antic, posant de manifest un dels grans problemes heretats del franquisme i la Transició i que, de moment, no semblen a punt de solucionar-se.
