Eva Pons, en un moment de la seva xerrada a la UCE
En un món interconnectat sempre hi ha paranys i camins amb sorpresa. En aquest cas, el procés, la seva internacionalització i judicialització ha creat un algoritme tan complex com curiós: presos polítics, Manuel Marchena, Tribunal Constitucional i Turquia. És el que els juristes coneixen com a cas Demirtas que les defenses dels presos polítics han posat sobre la taula i que ha complicat la vida al poder judicial espanyol. Una resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) que diversos juristes estan expectants per tal de veure com el Constitucional encaixa la situació que han patit els presos polítics amb aquesta sentència.
Aquest és el cas d’Eva Pons, doctorada en Dret, professora de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat. En una conferència de Pons a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent) celebrada aquest matí, la jurista ha mostrat la seva expectació per veure com encaixa el Constitucional un cas d’un polític kurd apartat pel govern turc gairebé idèntic al cas del presos polítics catalans i que, finalment, ha hagut de quedar lliure després d’una bona estirada d’orelles del TEDH.
El cas Demirtas, com el dels presos polítics electes?
La sentència Selahattin Demirtas contra Turquía resol el cas del diputat i copresident del Partit Democràtic Popular (HPD), una formació d’esquerres prokurd, i membre de l’Assemblea Nacional Turca que es trobava en presó preventiva des de finals de 2016 acusat de delictes pels que li demanaven fins a 142 anys de presó. El govern turc considerava que Demirtas estava vinculat al PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, que el règim d’Erdogan classifica com organització terrorista. El Tribunal Europeu de Drets Humans va estudiar el cas i el 20 de novembre passat va dictaminar que Turquía havia vulnerat el Conveni de Drets Humans en perllongar la presó preventiva sense que els jutges ni haguessin estudiat el cas.
Les defenses dels presos polítics s’han agafat a un dels arguments de la resolució que és del tot semblant a la seva situació. Concretament, el Tribunal d’Estrasburg va concloure que la justícia turca no van tenir “prou present” que Demirtas era diputat i líder de l’oposició. Així mateix, toca el crostó als jutges turcs perquè no van aplicar cap mesura alternativa a la presó preventiva que li hauria permès exercir de diputat a l’Assemblea de Turquia. Malgrat que la justícia turca no va accedir a l’excarceració, els advocats defensors dels líders catalans veuen paral·lela a la dels seus clients que són carrecs polítics electes i que no poden exercir. O com el cas dels electes exiliats, que una maniobra executiva no els permet recollir l’acta d’eurodiputat.
Pons ha destacat que la resolució té tres punts clars. Primer, que el “funcionament efectiu del Parlament és un valor d’importància clau per a una societat democràtica”. En segon terme, que el dret a les eleccions lliures no es restringeix només al sufragi passiu, -poder participar en eleccions com a candidat-, sinó que també inclou, una vegada escollit, el dret a poder actuar com a membre del Parlament”. I en darrer lloc, Estrasburg va interpretar que hi havia una vulneració de l’article 3 del Protocol número 1 de l’Annex al Conveni Europeu dels Drets Humans, doncs “aquest no només protegeix l’exercici del sufragi passiu -poder ser escollit- en el moment d’accés al càrrec, sinó també en un moment posterior, en el de l’exercici o manteniment en aquest càrrec”.
Amb aquests arguments a la mà, les defenses i el món acadèmic del dret estan a l’espera de com encaixa el Tribunal Constitucional aquesta doctrina europea en el cas català. de fet, creuen que és una “pedra a la sabata” en tot el procés judicial contra els líders independentistes. En aquesta línia, creuen que el Constitucional té cert temor a aquesta resolució d’Estrasburg. De fet, ja va provocar un cisme dins el TC quan la defensa d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, va aportar la sentència per argüir el seu alliberament just abans de judici. Tres magistrats creien que s’havia d’aplicar la resolució europea malgrat que aclarien que les realitats polítiques entre Espanya i Turquia eren diferents.
El Constitucional però va fugir d’estudi en una resolució posterior, en aquest cas per en Jordi Sànchez. El Constitucional va dictaminar en una interlocutòria que no podia incloure la interpretació d’Estrasburg perquè “l’aspecte lligat al fons del present procés constitucional i no una circumstància determinant de la decisió a adoptar sobre la suspensió cautelar de les resolucions impugnades (presó provisional)”. Ara els juristes esperen com adaptaran en el recurs de fons la decisió d’Estrasburg.
