Juan Carlos de Borbón, qui fou rei d’Espanya d’ençà de la mort del general Franco -de qui era “successor a títol de rei”- i fins l’any 2014, en què va abdicar a favor del seu fill, Felip VI, ha anunciat aquest dilluns que deixava de residir a l’estat espanyol. Una decisió que ha sorprès part de l’opinió pública però que té tot el sentit si es té en compte com durant els darrers anys, els rumors, confessions i escàndols que han envoltat el rei emèrit s’han anat succeïnt, destruint a poc a poc una imatge de monarca proper a la ciutadania que havia cultivat durant dècades i que havia servit per amagar els seus comportaments més censurables i, segons les revelacions que s’han fet públiques durant els darrers anys, possiblement delictius.
La història oficial de l’Espanya de la Segona Restauració explica que, després de la mort del dictador, el seu hereu, nét d’Alfons XIII, va ser un dels principals artífexs de la Transició, el pas del franquisme a la democràcia. Després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978, el successor al capdavant dels Borbons espanyols, que va passar per davant del seu pare, Juan, que tenia males relacions amb Franco, va encimbellar-se com a defensor del nou règim durant el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Tot i això, i des de bon principi, els rumors que apunten al monarca com “l’elefant blanc” que va liderar el cop per desdir-se’n al darrer moment no han deixat de sentir-se, per bé que durant bona part del seu regnat la majoria va creure la versió oficial de tots els assumptes que l’afectaven, que fins i tot tenien el suport dels partits que havien perdut la Guerra Civil a mans del seu predecessor en el càrrec de cap d’Estat.
El dictador Francisco Franco i el rei Joan Carles I
El que ha acabat causant la seva caiguda com a monarca simpàtic i proper, però, no han estat els orígens del seu càrrec i les seves possibles vinculacions amb el cop d’Estat dels nostàlgics del franquisme. La història oficial també ens diu que quan el seu avi, Alfonso XIII, va fugir el 1931 després de la victòria de les forces republicanes a les eleccions municipals, ho va fer sense ni un ral. Els Borbons, reis d’Espanya d’ençà de la guerra de Successió (1701-1715) amb les excepcions del període d’ocupació napoleònica, del breu regnat d’Amadeu de Saboia i de l’encara més breu Primera República, no tenien una fortuna que els permetés viure un exili luxós. Aquest altre “mite fundacional” de la Segona Restauració, el d’un rei senzill, gairebé “pobre”, va girar-se contra ell a partir de l’any 2011. Així, si Alfonso XIII va marxar d’Espanya amb una mà al davant i una mà al darrere, el seu nét Juan Carlos ho fa amb una fortuna que la revista ‘Forbes’ va calcular com a mínim 2.000 milions d’euros i amb el seu fill ocupant la Jefatura del Estado.
Joan Carles I fent gala d’un elefant va matar a Botswana acompanyat d’Alexander, fill de la seva amant Corinna Larsen
La implicació de la seva família en el cas Nóos de corrupció a Mallorca, la famosa cacera a Botswana i els rumors de cobrament de comissions en negocis que comptaven amb la implicació de membres de la monarquia absolutista i teocràtica saudita van començar a desmuntar, a gran velocitat, una imatge construida amb cura i a base de molts silencis des de fins i tot abans de la mort de Franco. L’escandalós judici del seu gendre, Iñaki Urdangarín, i especialment l’absolució de la seva filla Cristina, a qui no es va responsabilitzar de cap delicte fiscal -com ella mateixa va declarar, “això ho duia el meu marit”- van ser un cop dur per a la monarquia i especialment per al rei emèrit però, el que finalment l’ha fet fugir, ha estat una combinació d’això i d’una vida amorosa de què s’ha anat parlant cada cop en veu més alta fins que ha acabat ocupant alhora la crònica del cor i la política.
Corinna Larsen i Juan Carlos I | Europa Press
L’examant del monarca, Corinna Larsen, va declarar aquest passat juliol davant d’un fiscal suís que Juan Carlos li havia regalat 65 milions d’euros. Tot i que va afirmar que havia estat un “regal”, no pas una estratègia per amagar-los, els moviments de capitals del rei emèrit, juntament amb les seves continuades infidelitats, l’han deixat en una situació on té un suport popular tan baix que, potser, ni tan sols la justícia espanyola podria salvar-lo, especialment tenint en compte que, d’ençà de la seva abdicació, va perdre la immunitat. El seu futur, doncs, malgrat la seva fugida, és incert, i deixa la institució que va encapçalar durant gairebé quaranta anys en el seu moment mes delicat des de principis dels anys 30.
