Calçat esportiu, casc, ulleres antiimpacte, tapaboques i una motxilla amb aigua, menjar i una altra muda de roba. Són els elements bàsics que el jovent ha utilitzat aquests dies per enfrontar-se a la policia sense exposar massa la seva identitat i integritat física. A alguns, encarar-se a la repressió els ha sortit molt car. Desenes de ferits i uns quants ulls perduts degut als trets de pilotes de goma efectuats per la policia espanyola. La jornada d’aldarulls més intensa de totes va ser la de divendres 18 d’octubre, ja batejada com a ‘Batalla d’Urquinaona’.
El Món entrevista dos joves que van participar en aquella batalla per reivindicar els seus drets: en Lluís i en Carles. Són noms inventats, igual que el de l’Aloma, una noia que els acompanya i que reconeix haver participat en alguna de les nits de protestes, però que prefereix no fer declaracions perquè sempre es va mantenir una mica al marge. Tots admeten estar nerviosos i haver passat nits en les que els ha costat dormir.
Si algú ha vist imatges d’uns joves amb escuts que tenien un poema de Pere Quart escrit i una estelada dibuixada, sàpiga que són ells. Es tracta d’un efectiu objecte que completa el kit de supervivència d’aquells joves que pretenen plantar cara a l’Estat.
[r:1]
Com sorgeix la idea de dur un escut als enfrontaments amb la policia?
Lluís: Un dels dies de protestes vaig veure que hi havia gent que agafava material d’obra i usava unes planxes de fusta per protegir-se de la policia. Es va fer una cua darrere d’aquelles persones per aprofitar la cobertura que atorgaven les planxes i vaig pensar de provar-ho i de transmetre un missatge a través del poema.
Per què vau triar aquell poema?
Lluís: Els versos que hi havia escrits en el nostre escut formen part d’una primera versió de ‘Corrandes d’exili’ de Pere Quart. Aquest famós poema es publica l’any 47, però la primera versió és molt més visceral perquè està escrita just després que ell creués la frontera per marxar a l’exili amb la retirada republicana. En aquella primera versió s’aprecia millor el sentiment d’aquell moment: desolació, pèrdua i drama. Tot això tant a nivell nacional com personal. Amb l’alçament militar i la pèrdua de la guerra s’havia acabat tot allò que s’havia construït com a país, com la importància de la cultura i les lletres. Quedaven destrossades totes les perspectives de futur.
Les dues nanses de corda permeten penjar-se la planxa a l’esquena com si fos una bandera o una motxilla, i també permet subjectar-la amb una mà per usar-la d’escut Jordi Borràs
I vosaltres teniu aquesta sensació?
Lluís: En part, sí. Teníem perspectives i il·lusions de pensar que ens en sortiríem. I ens ho van tornar a enfonsar per la força de les armes. Pere Quart escriu al 39 que ‘venceren perquè eren forts i cruels’. I no els sabia greu ser cruels, com els d’ara. I ell parla de venjança. Per això hi ha protestes, contenidors cremats i gent amb ganes de deixar-se la pell fins el final, perquè arriba un punt que per dignitat comences a sentir ràbia. Fa ràbia sentir que ets el feble. Per aquest motiu, davant d’un “som gent de pau” cal dir que no hi pot haver pau entre uns que reben i uns que disparen. No pot haver pau entre opressor i oprimit. És cínic parlar de pau.
Carles: Cal remarcar també que a més de tenir l’enemic de sempre, l’Estat espanyol, al capdavant tenim una gent que no ha sabut estar a l’alçada i que ha estat estafant durant una dècada. Nosaltres no donem suport a cap partit.
Per què s’ha produït aquesta pèrdua de confiança amb els polítics de forces independentistes?
Lluís: M’agrada molt la frase que diu ‘no atribueixis a la maldat allò que pot ser atribuïble a l’estupidesa’. Però en aquest cas m’agrada pensar ‘No atribueixis a la maldat allò que és atribuïble a la por’. Estan acollonits. Tenen por. I per salvar-se el seu cul individual estan disposats a vendre’s. Ja no és només per la pagueta i la poltrona. El cas és que han vist com els seus superiors i antecessors anaven a la presó, i jo no crec que a Buch i Torra els faci gaire gràcia anar a la presó. I encara menys als d’Esquerra Republicana.
Carles: Com que no volen anar a la presó, estan disposats a col·laborar, perquè són uns col·laboracionistes. És una nova versió del govern de Vichy. Estan disposats a col·laborar amb l’Estat per reprimir la nostra població perquè, per altra banda, s’han quedat sense idees de com resoldre la situació. El processisme és com un catolicisme secularitzat que substitueix Déu per la Unió Europea. Esperaven que vinguessin i no han vingut; i els personatges i el relat es van deteriorant.
La tensió ha baixat notablement després de la batalla d’Urquinaona.
Carles: Jo ho atribueixo als partits. Tinc les mateixes sensacions que l’octubre del 2017. Hi ha una finestra d’oportunitat, que els anglesos en diuen ‘momentum’, i és que en un moment sembla que tot és possible i la gent està disposada a moltes coses. I aquesta finestra es pot tancar. I els polítics poden arribar a dividir i fer manifestacions inòqües per guanyar temps esperant que la població es quedi a casa. I així anar jugant i prolongant el procés fins quan puguin.
Quina ha estat la vostra relació amb la política des que sou joves?
Lluís: Jo abans havia militat. Ja fa uns anys d’això. Però he vist que la majoria de gent que hi ha a les manifestacions no ha militat enlloc, i per tant no tenen gaire experiència. Per això vaig decidir fer escuts. He estat a primera línia i sé per què la gent retrocedeix. Hi haurà algun moment que haurem de guanyar alguna cosa, com un carrer o una plaça. Si la gent anés ben protegida, no caldria que retrocedís.
Carles: Llavors allò de no fer “ni un pas enrere” es compliria de debò.
L’escut amb el poema de Pere Quart, a primera línia en la batalla d’Urquinaona Jordi Borràs
Alguns sectors de l’independentisme han mirat de vendre el relat que la majoria de gent que hi havia al carrer enfrontant-se a la policia no era independentista; o bé perquè eren persones que només anaven a buscar brega o bé perquè hi havia gent vinguda de l’estranger. Amb qui us heu trobat vosaltres a les barricades?
Lluís: Jo m’atreveixo a dir que tothom era independentista. És clar que sempre hi ha un petit percentatge d’algunes persones que només volien anar allà a fer bretolades, però la immensa majoria era independentista. Sí que hi havia un grapat d’anarquistes que jo estic segur que si els obliguen a votar ‘Sí’ o ‘No’, voten que ‘Sí’.
Majoria d’esquerres?
Carles: No, jo diria que meitat i meitat. A primera línia també hi havia gent cridant ‘Visca Catalunya Cristiana’ i cantant ‘El Virolai’. Jo també vaig estar a les protestes del banc expropiat i puc assegurar que la gent que hi havia allà no era la mateixa que a Urquinaona. Hi havia molta bandera negra. I no hi havia simbologia que no fos nacional. No hi havia cap bandera republicana espanyola.
Lluís: És important destacar que la meitat de la gent que hi havia allà era castellanoparlant, i això es pot entendre per dos motius: O bé que has aconseguit eixamplar la base o bé que el procés de substitució lingüística a Catalunya avança. Per cert, la base només s’eixampla quan lluites i el teu projecte té opcions de guanyar.
Tant Marlaska com Buch han parlat de “violència organitzada” i “grups organitzats”. Quan es fa ús del terme ‘organitzat’ per parlar dels avalots d’aquests dies es menteix o es diu la veritat?
Carles: És un afalac, perquè espero que sigui la nostra projecció de futur. De moment no ho hem estat.
Lluís: De fet, és trist que de moment la part combativa del moviment independentista no hagi sortit de manera organitzada.
Què s’aconsegueix tirant pedres als policies?
Lluís: L’objectiu era fer-los retrocedir. La idea era que volíem anar a la Via Laietana a protestar davant la comissaria. Ells no ens deixaven passar, però nosaltres havíem de passar. Llavors ens van començar a disparar. Tot comença amb una provocació seva, perquè nosaltres només volíem anar allà a protestar perquè la comissaria de la Via Laietana és un símbol de la repressió. Ells no tenen dret a no deixar-nos passar perquè, a més, són forces estrangeres que han vingut a ocupar el nostre territori. El que nosaltres podem fer bonament és una barricada amb la idea que ells es facin enrere. Una pedra pot fer mal, però ells també en podran fer molt amb les seves proteccions i pilotes de goma. És un intent d’arribar al seu grau de professionalització de la violència.
Carles: Nosaltres hem exercit l’autodefensa.
Per tant, segons vosaltres, va abans el cop de porra que la barricada?
Carles: Només cal veure com una manifestació de l’ANC i Òmnium va acabar amb corredisses. Nosaltres no tenim l’iniciativa de fer mal.
Us agradaria que hi hagués algú al capdavant dirigint les protestes i els enfrontaments?
Carles: Hong Kong ens ensenya que no, ja que poden detenir aquesta persona o bé ser apropiada pels polítics. Allà la gent segueix les consignes que es manen des dels canals de Telegram.
Lluís: A mi, però, sí que m’agradaria que hi hagués una estructura organitzada amb una jerarquia piramidal. Gent anònima que pensa les accions i que té una legitimitat. Com el Tsunami Democràtic.
Carles: Jo he de dir, però, que a mi l’octubre de 2017 em va ensenyar que no es pot confiar en ningú. I a vegades penso que això del Tsunami és una enganyifa. També hem de tenir en compte que tanta convocatòria desmobilitza. Cal centralitzar les accions que es duen a terme.
Els escuts atorguen protecció a aquelles persones que volen apropar-se a la policia per llançar-los pedres Jordi Borràs
Critiqueu molt els partits independentistes. Us feu vostra la frase de ‘cuánto peor, mejor’? Us agradaria que a Espanya governés el PP amb Cs i VOX?
Carles: A vegades ho penso, però no sé si en aquest país funciona això.
Lluís: És complicat de respondre perquè amb el 155 no es va sortir al carrer com hem sortit ara. I el que van fer era gravíssim perquè van substituir el nostre Govern. I el nostre Govern va abaixar el cap.
La reacció als carrers d’aquests dies arriba dos anys tard, doncs?
Carles: Fa dos anys potser teníem la idea que s’havia de defensar la República amb mitjans similars als d’aquests dies, però no vam imaginar res així.
Lluís: El dia 3 d’octubre s’hauria d’haver declarat la República i haver sortit al carrer a defensar-la. Els nostres polítics no van estar a l’alçada, i estem fent ara una cosa que s’hauria d’haver fet fa molt de temps. Llavors sí que hauríem tingut uns objectius i uns lideratges. La part bona és que ens legitima haver vist que amb pacifisme no s’arriba enlloc.
Carles: La gent també ha vist com la política catalana anava degradant-se i com arreu del món sorgien nous moviments reivindicatius, com a Hong Kong o a Xile.
Una vintena de morts a Xile.
Lluís: Si no estem disposats a tenir un parell de morts, a vessar la nostra sang, potser no ens ho mereixem tant. I això és el que està fent el jovent de primera línia.
Carles: Els nostres pares fan molt de discurs, moltes assegudes, molts sopars grocs… tot simbòlic. Però ja fa 10 anys que fem coses simbòliques i seguim al mateix lloc. I la nostra generació, que ha nascut en la immediatesa, està molt frustrada.
S’ha parlat molt de “les protestes contra la sentència”, però costa de creure que el jovent es conformaria amb una amnistia als presos polítics. Quin és l’objectiu final d’aquests aldarulls, doncs?
Carles: Al carrer, la gent crida ‘Llibertat presos polítics’ i diu que alhora alliberarem la terra catalana. No estem als anys 70, i per tant no hi ha d’haver aquest intent de tornar a la Transició. No cola. Cal recordar que som una generació de perdedors. Una generació que viurà pitjor que els nostres pares. I per tant volem guanyar alguna cosa.
Lluís: La gent no pensa quan està allà. La gent vol avançar i tenir la sensació que s’està guanyant alguna cosa. Necessites veure com aquells tios retrocedeixen. De moment no hi ha una idea. Quan n’hi hagi una, fliparan. Quan estàs allà tens ganes de demostrar que allà qui mana ets tu. Que l’ocupació els surti tan cara que no la puguin mantenir.
