Ens saludem posant la mà cadascú al seu cantó del vidre de seguretat d’una cabina de visites, a Lledoners. Josep Rull (Terrassa, 1968) és un intern condemnat a 10 anys i mig de presó pel Tribunal Suprem, “una pena equivalent a la que li apliquen a un homicida o a un agressor sexual”, explica. Rull no accedirà a permisos fins que compleixi una quarta part de la seva condemna (és a dir, octubre de 2020) i el màxim seran 36 dies l’any. El tercer grau queda lluny i sempre depèn del què, en última instància, decideixi el mateix tribunal que els va condemnar. “Ells no tenen vergonya“, diu amb to seriós. “Però nosaltres no ens rendirem mai“… I somriu.
Com s’han pres les condemnes a Lledoners? Han fet alguna reflexió col·lectiva?
Fins la sentència jo encara conservava una mica d’esperit d’advocat i pensava que intentarien tenir un cert rigor. Però res, la sentència és una vergonya absoluta. El Tribunal Suprem no ha fet cap esforç jurídic i ha basat les condemnes en dues cartes. Una, que és una instància única i, per tant, saben que ningú no els pot esmenar. I la segona és que el Tribunal Constitucional té com a únic objectiu el fet de retardar al màxim l’arribada del nostre cas al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. És una anàlisi compartida, tots ens ho hem pres de la mateixa manera.
Quin coneixement tenen del que passa a Catalunya, a Barcelona? Poden seguir l’actualitat?
Les notícies sí, però els matisos se’ns escapen.
El fet és que l’allau informativa sobre la violència al carrer ha invisibilitzat el debat sobre les condemnes.
Les manifestacions pacífiques s’han assemblat molt al que va ser el 3-O. Molta gent que no és independentista s’ha sumat a la protesta perquè la sentència afecta als drets de tothom i a la qualitat de la democràcia.
Vostè s’esperava l’esclat dels aldarulls i un nivell tan alt dels enfrontaments amb la policia?
Puc entendre la ràbia per la injustícia, jo també l’he sentida, però s’ha de canalitzar per la via de la desobediència no violenta. La violència tendeix a afeblir-nos perquè forma part de l’estratègia de l’Estat, que vol convertir un conflicte polític, com és el de Catalunya, en un simple problema d’ordre públic.
Un moment de l’entrevista a Josep Rull el desembre de 2017 Jordi Borràs
Els mitjans de Madrid han prioritzat al màxim els desordres i les barricades del carrer però, per contra, AENA va minimitzar l’afectació de l’aeroport del Prat dient que les cancel·lacions no havien arribat al 10% del total dels vols operats…
És que els que els fa por de veritat és la desobediència civil no violenta, no pas els focs al Passeig de Gràcia. I hem d’anar per aquí. Per entendre’ns: Tsunami Democràtic, sí; Anonymous Catalonia, no. L’acció imbatible va ser la de l’Hospital de Sant Pau, a cara descoberta i posant-los davant del seu propi autoritarisme. Això té una força internacional. D’un sol cop van desballestar tota l’estratègia de Sánchez i Marlaska.
Però l’Estat no s’ha mogut ni un mil·límetre de l’estratègia repressiva.
La feblesa estructural de l’Estat espanyol l’aboca a fragilitzar l’estat de dret per tal d’aturar l’independentisme. S’estan limitant drets com el de reunió o la llibertat d’expressió. Ens han vingut a veure eurodiputats estrangers que ens transmeten la preocupació per la deriva autoritària de l’Estat espanyol, en paral·lel a Hongria, Polònia o el que representa la Itàlia de Matteo Salvini.
Un fet nou és que, per primera vegada, hi ha qui, des de l’independentisme, ha deixat de confiar en una estratègia escrupolosament no violenta. Uns nois amb qui vaig parlar enmig de les barricades em deien “bé, doncs si no creus en el que fem, veste’n a les manis de colors”.
És responsabilitat nostra acordar un full de ruta solvent i unitari. Els independentistes hem d’asseure’ns i trobar una via que ha de ser pacífica i inclusiva. L’octubre de 2017 vam saltar el mur i vam veure què hi havia més enllà. Ara sabem quins camins són viables i quins no. I, a més d’aquest coneixement, necessitem audàcia. Vam fer l’U d’Octubre perquè no sabíem que era impossible.
També hi ha esquerdes serioses en la percepció social dels Mossos. Costa distingir-los del CNP.
Els Mossos són els mateixos del 17-A o l’1-O. I que la Generalitat tingui competència en seguretat no és un tema menor. Hem vist imatges impactants de mala praxi policial, això és cert. La diferència és que en el CNP aquests abusos quedaran impunes i els mossos culpables seran sancionats amb severitat. No estem parlant d’una qüestió menor.
Josep Rull, entrevistat a la redacció d’El Món el 13 de desembre de 2017 Jordi Borràs
La figura del president Torra també està essent qüestionada.
Els presidents tenen l’obligació de liderar i això els fa ser qüestionats. El president Mas va portar el país fins el 9-N i el president Puigdemont fins l’1-O i això és el que està intentant el president Torra, amb una proposta de referèndum sobre la taula. Però ha de reforçar més tant el lideratge com el perfil institucional. De tota manera, Madrid està aplicant un 155 de baixa intensitat, obstaculitzant l’autogovern. Dit això, és inaudit que la majoria sobiranista sigui incapaç d’aprovar els Pressupostos.
Es refereix a la CUP o als comuns?
A la CUP, en primer lloc. Però també als comuns.
Passat el 10-N, l’independentisme pot fer president Pedro Sánchez?
Es fa molt difícil, a menys que hi hagi una altra transfiguració com les que acostuma a protagonitzar Pedro Sánchez. A hores d’ara, els socialistes ens diuen “rendiu-vos!”, però nosaltres no ens rendirem mai. És impossible que s’acabi el procés perquè l’Estat és incapaç d’oferir res interessant als catalans. Per això hem de ser forts políticament.
Si el resultat és el que prediuen les enquestes, el més probable és un acord PSOE-PP?
Sí, s’acabaran donant suport.
I, en aquest escenari, quin paper els pertoca als diputats independentistes a Madrid?
Treballar de manera conjunta i ser una única veu, sigui quina sigui l’aritmètica parlamentària.
Què impulsa a 80.000 persones a sortir al carrer per reclamar la unitat d’Espanya quan la garanteixen milers de policies i jutges, amb tancs i avions al darrere?
La paradoxa és que la seva manifestació dona credibilitat estratègica a l’independentisme. De tota manera, poca concòrdia proposen quan el crit més escoltat és “Puigdemont a prisión!“.
