Josep Costa (Eivissa, 1976). És el vicepresident primer del Parlament, membre destacat de JxCAT i un independentista força crític amb els que “esperen”. Assessor jurídic de l’independentisme, diu les coses com les veu. En aquesta entrevista lliga el futur del país al futur dels presos i exiliats, avisa que impedir la unitat és per evitar fer passes endavant i insisteix que es va diluir la gran victòria del 21D en no investir Puigdemont.
-És vostè més puigdemontista que Puigdemont?
No. És impossible com a concepte. Mai he estat una persona incondicional de cap lideratge. Ara hi ha coincidència en el diagnòstic, l’estratègia i la proposta.
-Una estratègia que a vegades confia més en les respostes de l’Estat espanyol que no pas amb la iniciativa dels independentistes
Si l’Estat espanyol sabés gestionar la pluralitat política i integrar democràticament les demandes de la ciutadania, no hi hauria una majoria independentista a Catalunya. De fet, als països del món que funcionen normal no hi ha moviments independentistes significatius.
-Creu que l’independentisme no aprofita prou aquesta feblesa de l’Estat?
L’aprofita per existir. Si l’Estat no hagués fracassat com Estat plurinacional no hi hauria majoria independentista. Si l’Estat es reinventés, l’independentisme no tindria l’actual suport. Però l’Estat és com és i no ha canviat.
-Tot i això l’independentisme no ha guanyat…
Ha guanyat el suport majoritari.
-Però amb això no n’hi ha prou: autonomia semiintervinguda, Cs el partit amb més diputats, es posen en dubte consensos com la immersió… alguna cosa deu haver fet malament l’independentisme, no?
Encara no hem sabut rematar la jugada, però el partit no s’ha acabat. Som en una fase en què resistir és avançar. No haver estat escombrats del mapa és positiu. La repressió ens ha fet mal i ens ha fet trontollar, però el fet que estiguem governant, que hi hagi majoria parlamentària i es guanyin eleccions cada cop amb més suports, vol dir que som més vius que mai. Hi ha partit i estem en condicions de guanyar-lo.
-La repressió ha funcionat
Sempre funciona, sempre té algun efecte, mai és inòcua. Pot haver funcionat a curt termini, però amb perspectiva històric si hi ha un moviment sòlid, la repressió no funciona. El suport de l’independentisme no desapareixerà.
-D’acord, hi ha un suport, però no hi ha estratègia, hi ha quantitat però no qualitat per aplicar una estratègia
Podem ser francs i ser autocrítics alhora de reconèixer que des de l’inici d’aquesta legislatura no tenim una estratègia unitària. L’estratègia per seguir avançant les coses tal i com les vam deixar l’octubre de 2017, hem estat capaços de fer un acord per recuperar les institucions i, d’alguna manera, resistir. Ara bé, no hem fet un acord per anar més enllà. Ho hem de reconèixer. Tots els actors de l’independentisme tenen la seva quota de responsabilitat. No tenim una proposta compartida. Però no hem perdut el temps: resistir era part del projecte, com posar l’Estat en el seves contraccions i continuar la internacionalització.
-Diu que no han estat capaços “anar més enllà”. Defineixi’m “més enllà”
La independència. Ser independents oficialment, reconegudament.
-Tampoc el Parlament ha estat un paladí per tirar endavant, com si la cambra s’hagués arreplegat
El Parlament és una cambra representativa d’allò que políticament i social passa a Catalunya. És l’òrgan representatiu…
-Però, aviam, no hauria canviat la història si s’hagués decidir investir Puigdemont?
I tant! Al Parlament s’hi expressent les polítiques, les estratègies i el programes però no s’hi gesten. En el moment de plantejar el debat d’investidura, algun sector va prendre la decisió de no donar continuïtat al full de ruta del Govern anterior mitjançant la restitució del Govern. Hi ha una decisió de destensionar o desescalar. Una estratègia de la que ja veiem els resultats… Esperem la sentència del judici…
-Què vol dir?
La sentència tanca un període obert el Primer d’Octubre, és la segona part de la resposta de l’Estat. I nosaltres hem de decidir què hem de fer després. L’1-O és un moment decisiu, estratègic i fundacional per la història del país i per la independència i no som prou conscients que no s’ha acabat, que s’acaba amb la sentència.
-El fet de no investir Puigdemont estronca l’estratègia del Govern anterior. Si s’hagués produït que hauria passat
És difícil fer política ficció. Una cosa és la nostra intenció i l’altra és el que hauria passat, que no ho sabem. Vam diluir la gran victòria del 21 de desembre que alhora és la gran derrota de l’Estat. Quan l’independentisme va guanyar amb tot en contra. El 2012, es defensava un referèndum; el 2015, per la via unilateral i el 2017 vam proclamar la República.
-Però hem tornat al referèndum, per exemple, el mateix president Quim Torra
Sempre ha estat sobre la taula, recordi el “referèndum o referèndum”. Un referèndum pactat amb l’Estat i supervisió internacional sempre és una manera més neta d’implementar la voluntat ciutadana. Qui està en contra d’això?
-Però l’expectativa de reacció espanyola no apunta en aquesta línia…
Això no passarà. Però sí que en la internacionalització t’adones que és la comunitat internacional veu lògic un referèndum per resoldre aquest conflicte. Fins i tot, hi ha molta gent que ho defensa per tal que guanyi el “no”.
-Internacionalització… tampoc està per tirar coets. El 27-O no només no van dir res sino que van emetre comunicats expressos de no reconeixement
No podien reconèixer una cosa que no existeix.
-Però bé és va proclamar… i això és prou seriós
L’estratègia d’internacionalització comença a funcionar a partir de l’1-O, quan molta gent al món descobreix Catalunya.
-Però l’1-O no tornarà a venir…
Tampoc no va començar tot el Primer d’Octubre. L’independentisme ha tingut la capacitat de fer coses i trobar camins. Ni el 9N va acabar de sent el principi ni l’1-O va acabar essent com en principi havia de ser. Amb el que hem après l’1-O dissenyarem el següent pas que hem de fer.
-Passes… quines? No hi ha res….
No és ben bé així, hi ha el Consell de la República que no ha desplegat el seu plantejament, la sobirania econòmica, i hi ha un debat i fins que no hi siguem no sabrem. Serà a partir de l’endemà de la sentència que s’haurà de posar sobre la taula una nova fase. Hi ha un sector que propugna que ara mateix no és el moment i que cal esperar… aquest debat s’aguanta fins les sentències. Ara no és el moment de fer un altre embat, arar no és el moment de mantenir el conflicte o ara és el moment de desescalar… però això té data de caducitat, la sentència. Aquesta manca de consens i unitat per fer propostes és el resultat d’aquest ara cal esperar. Si algú no vol fer una passa endavant no li cal majoria per imposar la seva proposta, només li cal que no hi hagi unitat. La inacció, després de les sentències, deixa de ser una opció realista.
-I vostè, que en té una de proposta per plantejar?
Recuperar la unitat estratègica per fer alguna cosa, que tothom torni a la taula amb voluntat de fer i no de dilatar o esperar, o amb la voluntat que no hi hagi unitat. La realitat és que hem d’anar a un nou embat amb l’Estat però no sabem en quina forma. Però ha de sortit d’un debat i una reflexió, sobretot de la part cívica i social no institucional, que sembla que avui no parlem del lideratge que en aquests moments no té la societat civil com l’havia tinguda.
-Ara sona de nou un “Ho tornarem a fer”, el referèndum ja s’ha celebrat, acceptaria com a nou embat l’eslògan “acabem la feina”? Firmar els decrets? El retorn del president?
Aquestes coses, per si soles, no tenen cap recorregut. Si avui o demà i publiquem la declaració o firmem la declaració, no atorga cap poder. El poder està en l’empoderament de la gent, en l’organització. Tot poden ser elements d’aquesta feina. Ara sembla que només hi hagi dues vies: la reforma (pacte) i la via unilateral, quan n’hi ha tres: la reforma, la desobediència civil i la via unilateral. La desobediència és quan la mobilització popular s’enfronta a l’statu quo. Hem de combinar la via unilateral i la desobediència civil, com escenaris consecutius o alternatius segons el moment històric. Fins i tot, l’escenari de desobediència civil et pot portar a la reforma. La via que permet enfilar el camí és la desobediència civil i quan s’expandeix i triomfa es pot decantar cap a l’acord o bé cap a la via unilateral si la situació és insostenible per a l’independentisme.
-Recuperar l’esperit de l’1-O?
L’Estat es va sentir més amenaçat que el que algú, des del punt de vista de Catalunya, tenia la intenció d’amenaçar-lo.
-El president Puigdemont ha de tornar?
Evidentment. El cicle polític de Catalunya ni el conflicte amb l’Estat no es tanca sense el retorn del president Puigdemont. El retorn va lligat a la resolució del procés. Per bé i per mal, tot el Govern de l’1-O té el futur lligat al futur del país.
-Sense independència no tindran la llibertat?
Sense la independència no tornarem a ser lliures
-Parla de manca d’unitat, però JxCAT no és pas una basa d’oli
JxCAT va nèixer amb una voluntat de transversabilitat, té internament la diversitat de l’independentisme.
-Serà eurodiputat Puigdemont?
Ja ho és. Prendrà possessió perquè no hi ha un altre resultat raonable.
