A Las cuentas y los cuentos de la independencia (Libros de la Catarata), els seus autors, l’exministre socialista i expresident del Parlament europeu Josep Borrell, i l’enginyer Joan Llorach, asseguren que desmunten els arguments econòmics a favor de la independència. No expliquen, però, que per exemple han manipulat cites textuals del catedràtic d’Economia Aplicada Germà Bel per tal de mostrar al lector que l’independentisme manipula i tergiversa la realitat amb l’únic objectiu de donar contingut a les seves tesis contra Espanya.
El llibre s’ha presentat en conferències i mitjans de comunicació com un treball acadèmic més enllà de la seva voluntat divulgadora. De fet, està farcit de xifres, estudis i referències bibliogràfiques. Però paradoxalment, s’incompleix la primera regla d’or d’un llibre escrit per acadèmics: citar les fonts de forma rigorosa perquè el lector pugui comprovar que, efectivament, els continguts són exactes i reals. El mateix Borrell es va posar en evidència en una conferència a Madrid fa un parell de setmanes, en què apuntava directament a Germà Bel com a model de manipulació de les xifres per presentar Catalunya davant del món con una víctima de l’espoli fiscal. Però una piulada d’una de les assistents, inicialment favorable a les tesis de Borrell, va posar en evidència la mentida.
La página @gebelque Y su debate? pic.twitter.com/fsaoj0jWWK
— Elena Alfaro (@ElnAlfaro) novembre 12, 2015
Cites manipulades
Només calia rescatar de la prestatgeria Anatomia d’un desengany (Destino, 2013), per detectar ràpidament la manipulació, que de fet, queda escrita també al llibre que signa Borrell. A la pàgina 95 de Las cuentas y cuentos de la independencia, quan s’explica com l’independentisme, fonamentalment a través d’ERC, ha difós internacionalment que “Catalunya sufre un ‘espolio’ porque un dèficit fiscal del 8,5% del PIB no tiene paragón ni en Europa ni en el mundo y es más del doble de las regiones más ricas en Alemania”, assegura que “el argumento del ‘espolio’ ha sido profusament utilizado. Por ejemplo, por el profesor Bel: “El caso de España es un caso único en el mundo […] No se conocen en que una región que està lejos de ser la más rica, Catalunya, transfiera el 8,5%”. I a peu de pàgina, assenyala que aquesta cita s’ha extret del llibre Anatomía de un desencuentro. Destino, 2013.
No hi especifica les pàgines en què Germà Bel fa aquesta afirmació. Anem a la versió castellana, a les pàgines 167 i 168, i a la versió catalana, a les pàgines 184 i 185, per comprovar -vegeu-ne la imatge- com la cita ha estat volgudament manipulada. El catedràtic d’Economia diu exactament: “El cas d’Espanya és un cas únic al món estudiat, que inclou (a més d’Espanya) el Canadà, Austràlia, Bèlgica, els Estats Units i Mèxic, tot i que del que no s’ha estudiat no en coneixem res. És així per la intensitat de les transferències fiscals a les quals estan subjectes… algunes regions. No es coneixen casos similars de sistemes en què una regió que està lluny de ser la més rica (Balears) transfereixi el 14% del seu PIB; una altra, que també està lluny de ser la més rica, Catalunya, el 8,5%, i una més pobra que la mitjana, València, transfereixi fins al 6% del seu PIB”.
On és la referència a les Balears i al País Valencià que fa Bel? Ha desaparegut, perquè altrament no podria assegurar-se que els economistes independentistes, com els bateja el mateix Borrell, presenten Catalunya com l’única víctima d’Espanya. Si Borrell hagués citat correctament Bel, el lector se n’hauria adonat que l’economista català en cap cas assegura que Catalunya sigui un cas únic al món. Encara més, el lector hauria constatat que les pròpies xifres aportades per Borrell confirmen allò que defensa Bel en el seu text.
El llibre de l’exministre socialista també intenta desmuntar allò que al seu entendre és la segona gran mentida construïda per l’independentisme, que molts governs calculen balances fiscals. Una altra tergiversació, que en aquest cas, els autors del llibre atribueixen tant a Bel com a la catedràtica d’Hisenda Pública de la UB Núria Bosch, precisament experta en balances fiscals. Se’ls acusa de pregonar que al món civilitzat els estats calculen balances fiscals per demostrar la seva trasparència, i Borrell insisteix en diverses ocasions al llibre que això és fals.
I arriba a dir que Núria Bosch genera polémica i confrontació, perquè basa el debat “en los tópicos, prejuicios y la explotación del agravio y del resentimiento, en vez del conocimiento veraz de la realidad” (página 96). Ni Bosch ni Bel, ni cap altre economista, mai no han afirmat que els estats calculin balances fiscals, perquè és fals. Sí, en canvi, han explicat els casos de països en què es calculen balances fiscals, i han donat les referències de les entitats privades que les han calculat. “La intensitat de les transferències fiscals a Espanya constitueix un cas molt singular entre tots els països per als quals s’han efectuat anàlisis de fluxos fiscals interregionals, l’instrument dels quals són les balances fiscals”, diu Bel a la pàgina 184 del seu llibre.
Borrell no és expert en balances fiscals, com ell mateix reconeix en el pròleg. Altrament, se n’hauria adonat que precisament, manipulant i amagant una part de les dades de Germà Bel sobre el dèficit, estava legitimant la tesi de Bel. Suposant que Josep Borrell no hagi escrit el llibre i algú li l’hagi redactat, si és el cas, com a autor és el responsable últim de la veracitat i rigor dels continguts. Finalment, Borrell assegura que qui va ser el seu assessor fa vint-i-tres anys quan ell era ministre, és un dels màxims difusors dels “Espanya ens roba” i del concepte d’espoli fiscal. Si Borrell hagués llegit el llibre de qui havia de ser el seu deixeble, hauria trobat això: “L’expressió Espanya ens roba, a més d’incorrecta des del punt de vista semàntic, és molt inapropiada per al debat públic. Robar és apropiar-se d’una cosa indegudament amb violència, força o engany. I això no descriu de manera adequada la manera en què s’han pres les decisions legislatives que tenen com a resultat les transferències interregionals a Espanya” (pàgina 170 de la versió en català). I unes línies després, Bel rebutja el concepte d’espoli i proposa parlar de saldo fiscal o desequilibri fiscal, “termes més asèptics i menys susceptibles d’ofendre”.
Membre de la RAE?
Borrell utilitza una tècnica molt poc freqüent en el debat acadèmic, però molt habitual en el debat polític, poc subjecte a verificació: deformar, i fins i tot manipular, les posicions de l’adversari per reafirmar les pròpies. Tanmateix, aquesta forma de procedir no sobreviu l’escrutini acadèmic. Però tot i la manca de rigor acadèmic que ha demostrat en aquest llibre, l’exministre del PSOE i expresident del Parlament europeu el proper 3 de desembre podria convertir-se en la persona que ocupi la cadira K de la Real Academia de la Lengua Española. L’altre aspirant és l’artista Eduardo Arroyo.
Borrell va haver de renunciar al càrrec de president de l’Institut Universitari Europeu de Florència, perquè aquest càrrec era incompatible amb la seva activitat al consell assessor d’Abengoa, un grup d’empreses que opera en el sector de les solucions tecnològiques per al desenvolupament sostenible. Aquest centre educatiu té activitat relacionada amb les energies alternatives, i Borrell va preferir continuar assessorant Abengoa, explicant que no veia per què havien de ser dues cadires incompatibles.
