Jordi Palou-Loverdos és advocat acreditat a la Cort Penal Internacional i mediador de conflictes. Aquesta setmana ha presentar davant la Comissió d’Estudi sobre els Drets Civils i Polítics del Parlament el contingut d’un informe sobre la vulneració de drets humans a l’Estat espanyol durant el procés. En aquesta entrevista amb ‘El Món’ apunta algunes conseqüències que pot tenir la condemna dels presos polítics i proposa al mateix temps algunes vies per començar a mirar de sortir del conflicte. La seva aposta és l’establiment de contactes discrets entre les parts perquè puguin tractar les seves diferències de forma honesta en reunions secrets i lluny de les càmeres.
L’entitat que dirigeix va començar a analitzar la vulneració de drets humans a l’Estat espanyol abans de l’1-0. Es veia venir el que finalment ha acabat passant?
L’informe és fruit de la preocupació compartida per moltes ONG’s de l’àmbit de la pau, la cooperació i el desenvolupament. Es va veure com evolucionaven uns fets que no venien d’aquell any sinó de lluny, però que aleshores s’agreujaven. L’encàrrec del primer informe es produeix a principis de setembre pràcticament coincidint amb l’escalada que té lloc amb l’arribada dels piolins i per tant d’una força policial de 6.000 agents de la policia nacional i la Guàrdia Civil d’Espanya. Aquí es va començar a intentar objectivar, d’acord amb el dret internacional i nacional aplicable, quines eren les violacions que s’estaven constatant en aquell moment. Això ho vam posar de manifest abans que passés res l’1-O perquè ja havien passat coses com el 20-S, les investigacions per part de la Fiscalia sense supervisió judicial anant més enllà del territori que li permet la llei. Esperàvem que la denúncia pública del que passava servís per acotar, que és el que fa moltes vegades l’observació en drets humans.
Malauradament tots sabem què va passar l’1-O i com va continuar i no només les agressions i lesions que es van succeir a Catalunya sinó totes les detencions i investigacions a més d’un miler de persones, organitzacions, empreses, membres del Govern, alts càrrecs… al final s’ha fet realment el que se’n diu una causa general d’investigació i de persecució. Temps després moltes d’aquestes coses s’han desinflat i s’han arxivat procediments sense que hi hagi conseqüència ni política ni jurídica.
Vostè diu que hi ha altres llocs al món on es cometen vulneracions de drets més greus que a Catalunya però que això no resta gravetat a les violacions que es cometen aquí…
Durant 19 anys vaig estar treballant en el conflicte de Rwanda representant víctimes catalanes, espanyoles i ruandeses que van perdre violentament la vida en els fets de Rwanda i la República Democràtica del Congo. Aquí estem parlant de la vida, que és el valor fonamental. Afortunadament a Catalunya no hem hagut de lamentar fets així, però va anar de mil·límetres. Hi va haver una víctima de l’1-O de Lleida que va estar clínicament morta a causa d’un infart precisament per un cop als testicles d’un policia i a més es va impedir que l’assistissin. El van salvar els ciutadans anant a buscar un desfibril·lador que estava al centre. Però sí que parlem d’algunes lesions greus, persones que han estat amb intervencions quirúrgiques severes. I el que també ho fa greu és la dimensió, perquè si ens centrem en l’1-O estem parlant d’un atac sistemàtic contra la població civil, orquestrat i preparat amb batallons uniformats, desplegats en el territori de les quatre províncies, molt escollits els llocs on es va atacar sense cap tipus d’avís previ, violentant totes les normes nacionals i internacionals davant de persones presents de forma pacífica i no violenta. Això seria la culminació, però abans durant i després hi ha hagut violacions que no tenen a veure amb la integritat física sinó amb la llibertat d’expressió, d’opinió, premsa, amb el dret al procés just i equitatiu, coses que en general per la jurisdicció espanyola es produeix de forma majoritària però que, en aquest cas, s’han obviat molts dels aspectes i de les dimensions nacionals i internacionals. Això ha tingut molt impacte en moltes persones i les seves famílies i de fet encara el té. Moltes persones són investigades i pateixen la investigació criminal per delictes molt greus que no s’ajusten en absolut a fets, potser objectivament greus, que s’han produït en manifestacions i vagues generals i que ni de bon tros han tingut ni els processos ni les conseqüències que han tingut.
Jordi Palou-Loverdos (J.B.)
Moltes persones diuen que la sentència del procés pot redefinir els límits de la llibertat d’expressió i en general dels drets polítics i civils. S’ha tocat sostre en vulneració de drets a l’Estat espanyol o pot anar a més?
Tant el Consell d’Europa, especialment la comissionada de Drets Humans, com els relators especials de Nacions Unides han alertat sobre la Llei mordassa, per exemple. Han advertit que incompleix els tractats internacionals i estableix una discrecionalitat en l’aplicació de la llei inacceptable. L’aplicació de la llei provoca una limitació de l’exercici de drets nuclears de les democràcies: la llibertat d’expressió, d’opinió, de premsa, de reunió. Tots aquests drets han quedat molt malmesos en general a partir del 2015 amb la Llei mordassa i en particular amb el procés a Catalunya i continuen d’alguna manera malmesos.
Hi ha un excés de confiança en organismes internacionals com l’ONU quan en realitat poc poder coercitiu tenen sobre un Estat malgrat que vulneri drets?
Més aviat el contrari. És generalitzat el pensament que això no serveix per a res, malauradament. Això ens porta a una reflexió més enllà. El sistema mundial sorgit després de la II Guerra Mundial a través de Nacions Unides i tractats internacionals s’està posant en qüestió pels mateixos que el van liderar. Mentre no siguem capaços de reforçar els organismes internacionals i les seves capacitats d’imposar determinats límits es creen espais d’impunitat. A Rwanda fa anys que no només denunciem la violació de drets humans sinó que els denunciem penalment davant de tribunals internacionals. L’espai d’impunitat de la cúpula militar d’aquest país, que segueix tenint una dictadura com la que vam tenir nosaltres fa 40 anys, continua i l’ONU no ha estat capaç d’imposar determinades coses mentre la cosa estigui aparentment tranquil·la.
És com si la humanitat s’hagués dotat d’un corpus teòric sobre drets humans que és incapaç de fer complir?
No està concebut així. El fet és que molts líders polítics van en aquesta direcció i el que estem veient és que les grans crisis que ens passen a nivell global estan causades precisament per l’afebliment de totes aquestes estructures internacionals de les quals ens havíem dotat després d’una crisi bestial com era la Segona Guerra Mundial.
Acusa l’Estat espanyol d’haver aplicat amb l’independentisme una “guerra jurídica”. Això és una aplicació premeditada de l’Estat?
En particular la violació de drets humans que s’ha produït és una cosa que les mateixes autoritats, especialment la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, van acceptar en públic que feia temps que hi estaven treballant, s’estava conformant el cos d’actuació jurídico-administratiu intern i d’actuació fàctica més enllà d’això per realitzar-ho i un cop van veure que era el moment ho van desplegar. No va ser una cosa improvisada d’agost a octubre del 2017, segons les seves pròpies paraules.
El jurista aposta per la resolució política del conflicte català (J.B.)
Tornant a l’informe que va elaborar, quin recorregut ha tingut, a quins llocs ha estat presentat? I quin feedback han rebut?
Hem mirat d’enviar-lo a organismes nacionals i internacionals que creiem que són competents. Començant per Catalunya al Síndic de Greuges, al Parlament, també al Defensor del Pueblo. A nivell internacional, bàsicament Nacions Unides i l’oficina de l’alt comissionada de drets humans amb seu a Ginebra. I específicament hem treballat amb els quatre relators especials de la matèria, sobretot llibertat d’opinió i expressió, llibertat de reunió, independència dels jutges i magistrats i el de la tortura i tractament inhumà i degradant.
Quins efectes pot produir la sentència pel que fa a l’atenció internacional sobre el conflicte?
Una sentència severa i dura pot tenir molts impactes negatius per l’Estat espanyol a nivell internacional més enllà dels que tindrà a nivell nacional. Moltes organitzacions internacionals estan observant el que està succeint.
Però l’impacte que pugui tenir la sentència es traduirà en uns costos sostenibles per a l’Estat, no serà expulsat de cap club internacional…
A nivell de reputació Espanya ha patit molt a nivell internacional. Potser no hi haurà conseqüències immediates, no serà expulsat de Nacions Unides. Si acaba sent una sentència condemnatòria l’Estat dirà que és d’acord amb la llei i amb els tractats internacionals. S’haurà redactat la sentència pensant amb el recurs que sens dubte es faria davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Per tant, s’haurà tingut en compte tota la jurisprudència d’aquest tribunal per donar-li la volta i sustentar aquesta condemna d’acord amb pronunciaments del propi tribunal. El relat serà que s’ha aplicat l’Estat de dret, que no hi pot haver impunitat en persones que violen sistemàticament la llei.
Davant dels diputats del Parlament ha defensat la necessitat de buscar solucions creatives per sortir del conflicte, fins i tot que s’han de mantenir reunions secretes. El conflicte està en aquesta fase?
Les reunions secretes o discretes normalment no acorden ni decideixen res, sinó que serveix justament per intercanviar de la forma més honesta possible, en un espai de seguretat. Significa poder dir les coses pel seu nom i a l’hora amb respecte, considerant com això ho pot rebre l’altre. El que serveix és anar darrera de les exigències que cadascú té i veure quina és la situació, què és el que funciona i el que no, què és el que es podria fer de nou, fins i tot solucions provisionals que després han de ser acordades a les instàncies legítimes. El que estic segur que no avançarà mai és limitar-se als contactes formals dels representants legítims davant de les càmeres. Això no porta enlloc. El moment per aquest tipus de reunions discretes és sempre. Després de l’1-O hi havia un moment òptim perquè cadascú fes una relectura i un reposicionament reconeixent que hi ha un conflicte polític i que com a tal s’ha de resoldre políticament. Si la sentència és condemnatòria no ajudarà, però s’ha d’intentar sempre. Totes les parts estan preparades per fer-ho, si volen realment. Una manera de començar-ho seria a través d’altres persones properes que puguin establir intercanvis de confiança.
