Juristes, catedràtics de dret constitucional i politòlegs reunits en l’associació anomenada Amnistia i Llibertat han redactat una proposta de llei d’amnistia per “posar fi a la repressió contra l’independentisme” i “resoldre el conflicte polític” entre Catalunya i Espanya. Un dels que ha ajudat a polir acadèmicament el text ha estat el catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona Joan Queralt (1951). En aquesta entrevista presenta l’amnistia com el “gran desllorigador” i recorda que cal “persistir” en les victòries independentistes a les eleccions.
Professor Queralt, aquest projecte d’on surt?
De la societat civil, de gent jove fonamentalment, alguns havien militat i altres no. Però tots, al capdavall, creuen que la repressió és intolerable en un estat democràtic. Jo hi vaig arribar al final, amb la feina feta, per fer uns retocs acadèmics a la feina.
Vostè creu que té recorregut? Perquè ara com ara no es constata gaire suport, no ja polític, sinó social…
La qüestió és si hi ha voluntat política. S’ha triat l’amnistia perquè esborres tota la pissarra, a l’indult hi queda la marca. És una proposta de llei que aspira al màxim. Al capdavall, fins al 1936 la història constitucional d’Espanya respon al binomi aldarull-amnistia. Fins i tot, els Fets d’Octubre acaben en una amnistia. Sempre hi havia dues concepcions de la política i s’havien d’entendre i així s’esborra, i s’esborra dels dos bàndols. De fet, al 77 s’amnistiaven també torturadors.
Ara no es discuteix si els delictes jutjats pel Suprem ho són o no…
Exacte, els penalistes, amb excepcions, van considerar que els fets pels quals se’ls jutjaven no eren delictes. A diferència de representants de l’acadèmia de dret públic, però això és irrellevant. Siguin els presos polítics, els exiliats, els CDR o un senyors de Manresa, tot amnistiat. L’amnistia és el resultat d’un pacte polític. Com a Colòmbia, tot i perdre el referèndum, o l’Argentina.
El recorregut ara quin és?
Si el Congrés ho tira endavant, això va a missa. Però de zero a cent, on zero no hi ha cap voluntat política, i va a l’arxiu, o bé que vagi a tràmit, hi ha marge. Hi ha majoria per tirar-ho endavant. S’ha de pactar. Sabem que PP i Vox no votaran l’admissió a tràmit, però de la resta, no ho sabem. El que és important és que ciutadans de l’estat espanyol, que no siguin catalans, signin. Crec que hi ha cert consens en capes liberals que cal fer alguna cosa per esperit pragmàtic o convicció ètica, que cal fer alguna cosa perquè Catalunya és massa molesta.
Tècnicament, però, és problemàtica? Per exemple, l’àmbit temporal…
Tècnicament és molt fàcil: on vostè diu que hi ha delicte, ara diem que no n’hi ha. El problema seria si hi entra amnistiar els repressors, com la policia, i també l’àmbit temporal. Per això, s’abasta des de l’1 de gener del 2013, per així abastar les conseqüències del 9N. Cal incloure fins i tot, els processos del Tribunal de Comptes.
Especulem una mica, imaginem que aquesta llei s’aprovés i un cop esborrat tot molts podran dir que el missatge és “mireu, es pot fer el que es vulgui”. No hi veig incentiu…
No, perquè si s’aprova voldrà dir que s’ha encetat un procés de negociació. Si no, no tindria cap sentit. L’Estat no vendrà això perquè sí. La negociació no és esborrar el concepte d’independentisme del diccionari. S’ha d’anar a fórmules pactades on la imaginació humana és infinita. Recordem que el Canadà, que ha de ser el nostre exemple, va dir que era un estat de dret on les lleis es compleixen però si (un si molt remot) un tema important, amb una consciència col·lectiva constant… llavors és lícit i va ser lícit demanar la independència a través d’una votació. L’amnistia no es pot concenbre com un sol punt en un oceà de conflictivitat, és irreal. Si és una solució política és perquè és dins un procés de negociació més ampli.
És a dir, l’amnistia com a element clau de negociació.
Exacte, és el desllorigador per la negociació. No seuré a negociar si tinc la soga al coll. Dono per descomptat que qualsevol negociació no pot tenir línies vermelles.
Però, professor, n’hi ha que diuen que per negociar cal tenir un poder coercitiu per part de les dues bandes, i l’independentisme no en tindria cap.
El tindrà quan el vot majoritari sigui independentista.
Posem números a “majoritari”.
Més del 50% dels vots. I no en unes eleccions, sinó en dues. Com al Canadà. Persistència del vot independentista en les eleccions, que JxCAT, ERC i la CUP tinguin més del 50%. Amb més del 50% dels vots durant dues eleccions, l’independentisme ja tindria cartes per negociar. A no ser que l’opció sigui, governar contra els catalans. Però això faria obrir el front exterior. El vot independentista ha de ser majoritari i persistent.
La sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig és una nova bufetada al judici del Procés?
És tant important o més que la de Luxemburg. Tot per una qüestió de cultura jurídica, a Europa, la qüestió de la competència dels tribunals és clau. El dret liberal a Europa es fonamenta a destruir el poder del rei, i se sustenta en les regles processals. És a dir, és més important qui jutja i no pas què es jutja. En canvi, a Espanya, les qüestions de competència són més aviat burocràtiques. Ningú sap per què alguns casos van a l’Audiència Nacional i altres a l’audiència provincial corresponent. A Europa, en canvi, això els escandalitza. No hi pot haver dubte de la imparcialitat del jutge.
Quina opinió en té del judici del Síndics que se celebrarà el 4 i 5 de novembre?
Miri, en dret tenim una figura que en diem el funcionari de fet. Un senyor que seu en una cadira i obre la porta i diu que passi el següent i fa certificats. Ni tant sols van fer això, ni un acta. Fixa’t que el fiscal no sap ben bé si qualifica de desobediència de funcionari o no desobediència de funcionari. No sap el que han fet. Van rebre una comanda del Parlament i, finalment, van renunciar. On és la desobediència? La prova és que el referèndum no el va certificar ningú.
