Miquel Iceta ha admès, entre l’alegria continguda d’haver aconseguit els millors resultats des del 1999 i la decepció perquè “no són els que perseguíem”, que les forces independentistes han tornat a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Visiblement desil·lusionat, el líder del Partit dels Socialistes de Catalunya ha felicitat Inés Arrimadas i Ciutadans per haver assolit la primera posició en la correlació de forces al país, però ha volgut dedicar bona part del seu discurs -eminentment derrotista- a alertar els partits sobiranistes pels propers moviments que puguin realitzar al Parlament.
“Novament, els partits independentistes no han assolit la majoria en vots emesos i no és sobrer recordar aquest fet, que hauria de marcar la legislatura que demà iniciem”, ha expressat, a la vegada que ha emplaçat aquesta majoria a cenyir-se a la Constitució: “La majoria parlamentària habilita a fer un president i un Govern, que han d’actuar en el marc de la legalitat constitucional vigent i que han de descartar la via unilteral i il·legal que tant ha perjudicat les institucions i el país.”
“No hem derrotat l’independentisme”, ha acceptat Iceta després de tancar la jornada electoral amb 17 escons -1 més que en les eleccions del 27S-, “i tampoc hem aconseguit convertir-nos en el pal de paller d’aquesta alternativa”, ha expressat força contrariat havent sumat gairebé 600.000 vots (13,86%). El cap de llista del PSC ha reiterat la necessitat de trobar solucions “fora de l’independentisme i l’immobilisme” i ha emplaçat els governs català i espanyol “a dialogar en el marc de les lleis, que poden i han de canviar. És un problema polític que requereix solucions polítiques”.
Militants a la recerca de solucions
‘Solucions! Ara, Iceta!’, pregonava l’eslògan de campanya del Partit dels Socialistes de Catalunya. Unes solucions que algun dels militans del partit no han trigat en posar en dubte. Sense amagar-se’n, simpatitzants propers al PSC han vacil·lat a l’hora de valorar el seu líder. “Quines solucions ens donarà el president?”, “en tindrà alguna?”, expressaven dos homes d’edat avançada mentre aplaudien l’arribada al faristol del primer secretari del partit. Les cares, força llargues però lluny del dramatisme present en d’altres seus electorals, denoten una resignació difícilment reconduïble. El PSC queda lluny del Govern i perd força respecte el gran partit de l’oposició, uns Ciutadans que aixamplen la seva condició d’alternativa.
