Guillem Balboa (Guinea Equatorial 1965) és, des de fa un mes l’alcalde d’Alaró, un poble de Mallorca de prop de 5.000 habitants, gràcies a una coalició del seu partit, MÉS per Mallorca i el PSIB-PSOE. És el primer alcalde negre dels Països Catalans. Va arribar a Palma quan tenia 4 anys i no va ser fins els 21 que va prendre consciència real que a l’illa es parlava català. Ara es declara sobiranista. Afirma que la independència de Catalunya no s’aconseguirà de forma “ni elegant ni suau” i que obligarà a les Illes Balears a plantejar-se el seu lloc al món.
Com se sent que tots vinguem a entrevistar-lo pel color de la seva pell?
Ja hi comptava, però ha estat més del que tenia previst. Tenc dos sentiments. Per una banda una mandra tremenda però per una altra entenc que sigui així. Es ver que a títol individual podem tenir assumit que el color de la pell no és important. Però com a societat és molt diferent. No ho tenim assimilat. De fet és un fenòmen recent. Tant, que jo ara estic entrant a la vida pública normalitzada i tinc 52 anys. Sociològicament, representa començar a visualitzar el fet que la nostra societat és plural. Ningú se sorprèn que un cambrer sigui negre o un recollidor d’escombraries. Ara, que el director del banc que et nega la hipoteca o que el batlle del teu poble sigui negre, no és normal. No ho ha estat fins ara.
Se sent una mena de cap visible de la causa normalitzadora?
No m’hi sent, o intent no sentir-m’hi. Però sí que tenc incorporada una certa responsabilitat.
Vostè va arribar a Alaró fa 12 anys però no és d’Alaró i ara n’és l’alcalde. És immigrant per partida doble….
Forma part de la meva experiència vital (riu). No és una cosa que cerqui, però curiosament cada 10 o 12 anys la meva història torna a començar. Són circumstàncies que es donen. I l’estatus d’alaroner és molt difícil d’aconseguir. Probablement no l’aconseguiré mai.
Havia estat regidor d’urbanisme i ara és l’alcalde. Políticament amb el PSiB-PSOE hi ha molta estabilitat?
Tenc el pacte ideal. I sobretot el que tenc és una relació excel·lent. Jo diria que sobretot perquè tenim una relació personal que jo no m’imaginava que pogués arribar a ser tan bona. El component humà hi diu molt. Al cap i a la fi, la carcassa ideològica o de partit, queda molt matisada si les personalitats són capaces de combinar esforços per treballar.
I que s’hagi declarat obertament sobiranista, no provoca cap tipus de problema?
De moment no. És un govern de coalició i en aquests pactes s’han de fer concessions. En canvi per determinats sectors sí que és difícil d’entendre.
Creu que la gent no entén que sigui sobiranista?
Miri, si ja era difícil entendre el concepte de negre i mallorquí, perquè això encara costa, negre, mallorquí, catalanoparlant i sobiranista?…això ja no ho entén ningú. I si a més fas servir termes com Països Catalans, ja estàs condemnat a mort directament. A la foguera! De fet a moltes entrevistes m’han preguntat de forma subtil i disfressat de moltes maneres “que fas militant a un partit que és sobiranista si ets negre?”. La gent té tendència a pensar que sóc un freaky o un provocador.
I no és cap de les dues coses?
No, no m’ho consider en absolut. A mi el que em sorprèn és que pugui sorprendre una cosa com aquesta. Tenim un problema. Vivim en un marc en el que costa d’entendre encara, conceptes tan bàsics com pluralitat, però no només pluralitat racial o d’aspecte, sinó pluralitat de pensament. Encara hi ha qui pensa que les estructures són una muntanya inamovible, quan en realitat són un invent i les podem reinventar com vulguem. No entenc aquesta obsessió per fer dogmes que semblen baixats directament de la mà de Moisès amb les Taules de la Llei. Què no!, què és tot un invent. Que quan no ens vagi bé ens inventam una altra cosa. I no passa res.
Vostè venia de Guinea i parlava castellà i va anar a viure a Palma. Quan va començar a parlar en català?
La meva incorporació a l’idioma va ser tardana. Fins als 21 anys no havia amollat cap paraula en català. Al lloc on jo vivia a Palma no havia tengut la necessitat de parlar-lo. Supòs que a un poble hauria estat diferent. Aquesta és una reflexió que ens hauríem de fer tots plegats. Però a Palma no ho necessitava per res. El català per mi era una cosa pràcticament folklòrica. I tot va començar perquè m’agradava una al·lota. La gran sorpresa va ser que el primer dia que vaig anar a casa seva, ningú va canviar la llengua per parlar amb mi i va ser com un xoc. Saps quan has passat mil vegades per davant una cosa i no t’hi has fixat mai? A mi amb la llengua em va passar això. I en aquesta situació, per primera vegada vaig me’n vaig adonar de la dimensió de la llengua. I em vaig reculturitzar. Vaig tenir present una realitat que estava davant meu des de que tenia 4 anys però que jo no havia vist.
Com veu el procés d’independència de Catalunya?
El veig molt interesant. És la situació política més engrescadora de l’Estat, pensis el que pensis sobre el procés. Ens hi estam jugant molt. És interessant seguir-lo i estimular-lo, fins i tot per aquells que no estiguin a favor de la independència. Perquè Espanya necessita una sacsejada, perquè així com anam no podem continuar. És un procés que permetrà posar en qüestió els fonaments de l’Estat.
S’imagina una Catalunya independent?
Sí. Clar que me l’imagin. Només cal mirar com ha canviat el mapa d’Europa en els darrers anys. No hi pensam en aquestes coses. Miram enrere molt poc i parlam amb una supèrbia excessiva. Ens falta perspectiva. A vegades pareix que estam fent una proposta extraterrestre, quan Europa ha estat canviant des de principis del segle XIX. I ja sé que hi ha molta gent que no li agrada, però jo crec en la fricció i la crisi com a motor de canvi.
Què vol dir?
Vull dir que ara sembla com un mantra el tema de l’estabilitat i que tot ha de ser una bassa d’oli, però no és així. La fricció és necessària. I abans d’un canvi hi ha sempre una crisi. I no sé si això ho tenim clar. Els d’un costat i el de l’altre. És ben bé allò que deia Unamuno de “a los catalanes os pierde la estética”. La idea que podrem fer aquest procés de manera elegant sense tacar-nos i que tot serà amb estil, és una quimera. I de vegades em sorprèn que ens espantem perquè l’Estat està fent servir tots els mitjans per aturar-ho. És que ja és això. Ho estam qüestionant tot! I no pot ser que pensem que això és un exercici intel·lectual. No és una mostra floral. És que estem parlant d’autodeterminació, d’un referèndum, d’independència… No hi ha una manera elegant i suau de fer-ho i serà lleig. Per tant, si realment volem això, ens haurem d’embrutar.
Se sent part d’aquest procés?
Clar. És que a mi m’interpel·la aquest procés. En general als mallorquins ens interpel·la. No de la mateixa manera, però hi ha corrents de fons entre Catalunya i Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Qualsevol transformació que hagi pogut passar a Catalunya, tard o d’hora ha arribat aquí, ha tengut conseqüències aquí. Això és innegable. L’únic que explica que encara no ens n’adonem és el grau d’alienació que com a país, com a cultura o com a societat tenim. Però és evident que hi ha plaques tectòniques que ho connecten tot. I que Catalunya agafi i s’independitzi tindrà conseqüències per nosaltres respecte a la resta de l’Estat. No ens deixarà en una situació còmoda i ens obligarà a plantejar-nos on som en el món i què hi fem.
