Matí de Tots Sants al cementeri madrileny de l’Almudena. Fa només una setmana que Pedro Sánchez també el va visitar. El president espanyol en funcions hi va anar el mateix dia que es produïa l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos. Al cementiri va visitar el monument a les Tretze Roses, les noies de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) afusellades per la dictadura franquista el mes d’agost de l’any 1939. Les seves edats fluctuaven entre els 18 i els 29 anys.
Vuit dies després, trobem el monument a les tretze joves ple de roses i clavells: n’hi ha a les parets, a terra i per tot arreu. I també hi ha desenes de persones que s’hi apropen per deixar-hi les seves flors. N’hi ha que només hi van una vegada l’any, i ho fan coincidir amb el dia de Tot Sants, aprofitant que van a veure els seus difunts al cementiri. Aquest any, però, és molt recent l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos i també la visita simbòlica de Pedro Sánchez. “Hi ha moltes més flors que altres anys”, ens explica una dona que visita el monument cada any. “I, a més, han plantat dos rosers, que no hi eren”, assegura. Però quan li preguntem el seu nom, ens respon: “Ui no, que ets periodista…”
Tot i així, es mostra contundent: “Veus aquesta frase d’aquí?”, i assenyala unes paraules esculpides en la placa de marbre on apareix el nom i cognoms de les tretze joves. Llegim: “Que el meu nom no s’esborri de la història”. És la petició que li va fer Julia Conesa a la seva mare en una carta escrita abans de ser afusellada. “Per això vinc cada any, perquè els seus noms no s’esborrin de la història”, ens diu emocionada.
Una dona deixa una rosa en el monument a les Tretze Roses | Nerea Rodríguez
Parlem també amb una dona que ve acompanyada de dues senyores més grans. Deixen un clavell sobre el monument, i ens apropem per parlar amb elles. “Fa molts anys que deixem un clavell, però nosaltres no tenim cap relació amb elles, no les coneixíem de res ni les nostres famílies tampoc, però ho fem per respecte”. I continuen: “D’això no ens en podem oblidar mai. És una brutalitat el que van fer amb aquestes noies, i amb totes les víctimes del franquisme”. Se suma a la conversa una altra senyora, que escoltava amb prudència, i es queixa: “Hem de vetllar per la memòria, però el que no hi ha dret és que encara estiguin les coses així. Fa 44 anys que Franco va morir i el van treure la setmana passada del Valle de los Caídos. Amb uns honors que…”, calla, abans de dir una paraula malsonant, però afegeix: “Va ser molt indecent!”
En el mateix sentit es pronuncia, en declaracions al Món, Arturo Peinado, president de la Federación Estatal de Foros por la Memoria Histórica: “L’exhumació ha tingut aspectes molt discutibles, tant perquè és lamentable que hagin hagut de passar 44 anys des de la mort física del dictador perquè es culmini, com pel més que discutible tracte mediàtic que se li ha donat, amb una retransmissió televisiva en directe de més de cinc hores, amb imatges d’explícita i impúdica exaltació del franquisme, la qual cosa ha suposat una humiliació a les seves víctimes”. Per a Peinado, “s’hauria d’haver dut a terme de manera privada, ràpida i discreta i més expeditiva”. “S’ha fet de l’acte d’exhumació i inhumació posterior un producte televisiu obscè”, lamenta.
L’Antonio amb el seu germà i la filla d’aquest deixant una flor al monument a les Tretze Roses | Nerea Rodríguez
L’Antonio ha vingut al cementiri amb el seu germà i la filla d’aquest. Ell sí que ens ha volgut donar el seu nom, però quan li preguntem pel cognom, respon: “Ah no, això ja no”. Tot i així, ens hi passem una bona estona parlant amb ell. Ens explica que el seu avi va ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim i que ara han aconseguit l’expedient. Va ser empresonat, i va morir poc després. Ens assegura que la filla d’aquest home -és a dir, la mare de l’Antonio- ho té molt clar: “Sempre diu que perdona però que no oblidarà mai“.
“Una guerra civil és el pitjor que li pot passar a un país”, continua lamentant l’Antonio. I de seguida parla de la simbologia franquista: “Em fa molta ràbia que es refereixin a l’aguilucho“, explica, i exclama: “No ho és, és una àguila imperial immensa i impressionant”. A més, avisen que encara hi ha moltíssima feina per fer: “Madrid està ple de simbologia franquista, i cal treure la manera de fer feixista de les nostres institucions”. De la mateixa manera opina Peinado, tot i que reconeix que: “La sortida de Franco de Cuelgamuros ha suposat, de qualsevol manera, un esglaó més en la ja llarga lluita contra les pervivències del franquisme en la nostra societat, i contra la impunitat dels seus crims”. Tot i així, des de la Federación Estatal de Foros por la Memoria Histórica continuen exigint “una solució integral i satisfactòria al Valle de los Caídos, que passi per la desacralització; pel lliurament a les seves famílies de les restes segrestades dels republicans; pel desmantellament de simbologia feixista i nacional-catòlica; i finalment, per una resignificació integral del Valle”.
Per a ell, “la labor obstruccionista que ha tingut possibilitat d’exercir el prior dels benedictins del Valle de los Caídos, demostra també la necessitat de modificar urgentment l’estatus legal de Cuelgamuros. I el mateix pot dir-se sobre la pervivència de la Fundació que porta el nom del dictador, una realitat inconcebible als països democràtics del nostre entorn que van derrotar els feixismes l’any 1945”. “Queda encara molt per fer: com a mostra, el cadàver de Franco descansa avui en un panteó pagat amb diners públics”, conclou.
L’Antonio davant del monument a les Tretze Roses | Nerea Rodríguez
Molt a prop del monument a les Tretze Roses s’hi troba el memorial a tots els morts en les immediacions del cementiri des del 1939 fins el 1944 com a conseqüència de la repressió franquista. Hi ha una placa que ho recorda: “Aquestes restes de l’antiga tàpia del cementiri de l’Est van ser utilitzades com a paredassa per a consumar els afusellaments comesos a Madrid per la repressió franquista entre 1939 i 1944 sobre més de tres mil lluitadores i lluitadors per la llibertat i la democràcia. Van ser sotmesos a consells de guerra i judicis sumaríssims sense drets, cap garantia ni possibilitat de defensa”.
El memorial a tots els morts pel franquisme en les immediacions del cementiri des del 1939 fins el 1944 | Nerea Rodríguez
A totes aquestes víctimes tampoc no les oblida ningú. Després de deixar les seves flors a les Tretze Roses, tothom en deixa també en aquest monument. “La meva família va patir moltíssim durant la guerra i després durant el franquisme. Els que van sobreviure van viure amb molta por tota la resta de la seva vida”, ens explica la Carmen, de 67 anys, que relata la història de la seva família: “Al meu pare el van afusellar els franquistes quan va acabar la guerra, el van venir a buscar a casa, se’l van emportar i el van matar. Així, sense més. I també van assassinar a dues germanes del meu pare, una de les quals estava embarassada”.
“És el mateix que van fer amb les Tretze Roses, que les van afusellar perquè sí. I per això vinc aquí cada any, perquè no vull que ni jo ni els meus fills ens n’oblidem. No m’agradaria que les noves generacions no sabessin què va passar realment durant aquella etapa de la història d’Espanya”, diu, i avisa: “No sé què nassos està passant ara, però n’hi ha que volen que ens n’oblidem”.
Una dona deixa un clavell en el memorial a tots els morts pel franquisme en les immediacions del cementiri des del 1939 fins el 1944 | Nerea Rodríguez
En un moment en què estem fotografiant aquest monument, passen caminant dues senyores, d’uns 60 anys. Comenten en veu baixa i amb indignació: “Quina vergonya, tot ple de flors” I, a continuació, es pregunten: “I els altres què? On són els de Paracuellos?” Fan referència a l’assassinat massiu de milers de presoners, considerats oposats al bàndol republicà, que van tenir lloc durant la batalla de Madrid al barri de Paracuellos del Jarama. També critiquen a Pedro Sánchez per la seva visita al monument: “L’altre dia va venir aquí ‘el candidat’, és al·lucinant, i dels altres ni se n’enrecorden”. Les dues dones, com si res i sense dirigir-se a ningú, continuen el seu camí sense ni tan sols aturar-se.
De manera radicament oposada opina Peinado: “La visita de Pedro Sánchez és un detall amb forta càrrega simbòlica”, però avisa que “cal recordar que les Tretze Roses, com tot els condemnats pels consells de guerra i els tribunals repressius franquistes, continuen sent actualment per a l’Estat Espanyol, criminals“. I explica: “Totes les sentències són a dia d’avui, legals i fermes”. “La veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme, passa per l’anul·lació de totes i cadascuna de la sentències repressives. No menyspreem els gestos, però ‘obres són amors…'”, conclou.
El monument a les Tretze Rosas al cementiri de l’Almudena, ple de roses i clavells | Nerea Rodríguez
Les Tretze Roses van ser Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Adelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente. I 80 anys després, Julia, ningú ha aconseguit esborrar el teu, el vostre, nom de la història.
