Görka Knörr (Tarragona, 1950) és, actualment, el delegat de la Generalitat a Madrid, en substitució de Ferran Mascarell. Però anteriorment va ser líder d’Eusko Alkartasuna, partit amb el que va ser diputat al Parlament Basc i a l’Eurocambra. Knörr va ser condemnat l’any 2008 a un any d’inhabilitació i 12.000 euros de multa per no dissoldre el grup parlamentari Sozialistak Abertzaleak. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va anul·lar aquella condemna l’any 2017. Ara, dos anys després, el Tribunal Suprem ha anul·lat la condemna a Knörr, i també a l’expresident del Parlament basc Juan María Atutxa, i a l’exmembre de la Mesa de la cambra baixa, Kontxi Bilbao.
Des del seu despatx, situat a sobre del Centre Cultural Blanquerna de Madrid, Knörr ens assegura que continua defensant la via del diàleg, tot i que reconeix que a curt termini no veu una solució al debat català. Malgrat això, es mostra esperançat amb la Unió Europea: “Espero que a Europa hi hagi algú que se n’adoni que cal asseure’s a parlar”, diu el delegat del Govern a Madrid. A més, es mostra molt crític amb el PSOE: “És humiliant com tracten a Podemos”.
Deixi’m preguntar-li, en primer lloc, per la seva sensació després que el Suprem hagi anul·lat la condemna que li va imposar fa 11 anys, com a conseqüència del dictamen del TEDH?
Personalment sento una grandíssima satisfacció. I té un punt de justícia poètica, perquè un dels tres jutges que signen l’anul·lació és Pablo Llarena. Però això nosaltres ja ho havíem guanyat fa més de dos anys. Ara bé, la justícia tardana no és pas justícia, perquè aquest és un procés que comença l’any 2003. Han passat 16 anys des de l’inici, i més d’11 anys des de la condemna del Tribunal Suprem. Ha estat molt llarg, i dona una pista de com estan les coses. Però jo penso sobretot en els presos polítics i els exiliats. Ara tenim més de 30 persones a la presó. En segons quins àmbits, la justícia és molt lenta i molt injusta.
Creu que l’Estat n’extraurà alguna lliçó?
No. La condemna del TEDH és una condemna al regne d’Espanya, no a cap jutge. Però el jutge era Pablo Llarena. La conclusió que es pot treure de tot això és que els jutges que fan aquesta feina són els que després condecoren i creixen més. No tinc raons per pensar que l’estament judicial a Espanya faci una reflexió de tot plegat. Hi ha gent que, individualment, sí que fan una crítica de com funciona el sistema, com ho ha fet fa molt poc l’exjutge Ramiro García de Dios. Però són una absoluta minoria. Com deia Alfonso Guerra: “El que es mogui no surt a la foto”. Doncs això. És un estament absolutament endogàmic.
Ara fa tres mesos que vostè és el delegat del Govern a Madrid. Hi ha alguna cosa que l’hagi sorprès especialment?
Quan poso la televisió, el panorama és desolador. El discurs periodístic empetiteix figures com la de Jiménez Losantos. És como si VOX estigués tot el dia parlant per la televisió. Hi ha algunes veus crítiques però poques. Sí que hi ha sectors de la ciutadania que miren amb escepticisme la manera en què s’ha portat el tema territorial. Però majoritàriament hi ha un ambient molt enverinat. I la posició que ha expressat darrerament el PSOE no ha fet res més que engrandir tot aquest escenari de no-entesa.
Però això no és només amb Catalunya. El PSOE tampoc es vol entendre amb l’esquerra espanyola, com Podemos.
Efectivament. La forma en què el poder establert tracta a l’esquerra, com Podemos, és humiliant. Hi ha una esquerra que no vol parlar amb la seva esquerra. La política a nivell de l’Estat pateix de manca d’espais d’entesa, i per suposat el tema català està en el pitjor moment. Però és una problema de convivència entre el poder establert i la resta, siguin territoris o ciutadans. Per això crec que la meva feina té més sentit que mai.
Vostè continua defensant el diàleg. Però amb qui?
Tenim arguments, i amb arguments es pot anar a tot arreu. S’ha de parlar i dialogar precisament sobre aquelles coses en les que no estem d’acord.
Però si no hi ha ningú a l’altra banda…
És veritat que ara està molt complicat. L’altre dia es va presentar a Madrid una plataforma sota el nom “La España que reúne”, i escoltava parlar gent com Manuel Valls o Nicolás Redondo, i li vaig dir a l’organitzador: “No sé si és la Espanya que reuneix però, de moment, Cataluya us reuneix”. No parlaven de res més que no fos Catalunya. Sembla que a Espanya no hi ha cap altra problema que no sigui aquest. El problema de Catalunya és l’expressió d’un problema molt més greu i més profund: el del poder espanyol intolerant. Hi ha un poder econòmic, financer, mediàtic, eclesiàstic… que és el veritable problema que té Espanya. I mentre aquest poder tan fort no s’esquerdi, no hi haurà cap possibilitat de fer un projecte en el qual les diferents sensibilitats puguin sentir-se còmodes.
I què en pensa de les declaracions de Pedro Sánchez sobre Puigdemont i la Fiscalia?
Sánchez està molt acomplexat per la dreta i l’extrema dreta, i és com si se sentís obligat a anar més enllà. Jo crec que no ha mesurat gens el pas que ha donat, i és molt perillós. Es pensa que la Fiscalia és seva, i això reflecteix un tarannà, que és el més preocupant. Ara han fet un pas enrere intentant justificar el que no es pot justificar. Però molts sabem com es fa servir l’aparell judicial contra l’enemic. La justícia és un instrument de l’Estat.
Gorka Knörr treballant al seu despatx a la delegació del Govern a Madrid | Nerea Rodríguez
Vostè té relació amb membres del govern espanyol?
M’he trobat en actes amb ministres. No fa gaire vaig coincidir amb una autoritat del Consell de Ministres i vam parlar una mica del que estava passant a Catalunya. Em va reconèixer que estan molt preocupats, però jo li vaig preguntar si, a banda d’estar preocupats, pensaven fer alguna cosa. Quan parles de manera privada tens un feedback diferent que quan es parla a nivell públic. Però això són les regles del joc. El tema català es resoldrà en una taula de diàleg. Estic absolutament convençut, tot i que no sé quan serà.
Actualment no hi ha gaires indicis que facin pensar en una solució dialogada.
Però els fets són tossuts. El dia que va sortir la sentència del Suprem, Pedro Sánchez va donar per acabat el problema amb Catalunya. Jo no sé en quin món viuen… Ni tan sols tenir la percepció que hi hauria moviment al carrer… No sé quins serveis d’informació tenen. No cal res més que trepitjar el carrer a Barcelona per adonar-se’n que la gent està molt emprenyada, i que no els faràs canviar d’opinió d’un dia per l’altre. I es tornarà a demostrar el 10-N. Tot i que hi hagi tres opcions independentistes diferents, el vot independentista serà majoritari. No cal ser un Einstein de la demoscòpia per adonar-se’n. I al final quedarà clar que tot això només té una solució democràtica, i no repressiva.
Arran de la sentència, entitats d’arreu de l’Estat han sortit a protestar, també a Madrid. Potser el Madrid solidari amb Catalunya no es veu gaire, però hi és.
Sí. Hi ha gent que té un sentit democràtic molt profund i arrelat. Hi ha molta gent que pensa que les llibertats, a Espanya, no estan del tot respectades. Però els altaveus mediàtics són els que són… Tot i que sí que hi ha gent que, amb valentia, i molts de l’àmbit de Podemos, han dit que el tema de Catalunya s’ha de resoldre parlant i votant. I el PSOE explicita que no parlaran amb ells perquè diuen que hi ha presos polítics, com si fossin la pesta. Que el PSOE estigui tractant a la seva esquerra com uns empestats pel simple motiu que parlin d’un referèndum a Catalunya i que diguin que hi ha presos polítics a Espanya… reflecteix molt bé la situació.
Sembla que aquesta campanya electoral sigui una lluita per veure qui té la bandera espanyola més gran.
Sí. Durant la campanya passada es parlava de coses importants per la vida de la gent. Però en aquesta campanya tot és Catalunya. L’únic que parla d’altres temes és Pablo Iglesias. Jo no soc votant del seu partit, però és l’únic que, en el debat televisiu de dilluns, plantejava coses que tenien a veure amb la vida de la gent. Però l’11-N s’aixecaran del llit i es trobaran que tenen a l’habitació un elefant encara més gros, que es diu Catalunya, i que no ha marxat. I alguna cosa hauran de fer.
I creu que la faran?
Jo soc molt escèptic. Crec que no faran res. A curt termini aconseguiran que el PP s’abstingui i potser s’arribarà a una investidura i un acord pressupostari, però l’horitzó de govern a Espanya serà encara més complicat que abans. El PSOE ara tindrà davant un PP més fort, i no vol parlar amb els independentistes -que són els empestats de Catalunya, perquè els d’Espanya són els de Podemos-.
Creu que hi ha la possibilitat que d’aquestes eleccions sorgeixi un govern que doni una solució política a la qüestió catalana?
Ara per ara, no. La cosa està molt enquistada. Però la realitat és tossuda. El problema no és només espanyol, sinó també europeu. Només cal mirar el que ha passat a Escòcia. Per guanyar el referèndum van prometre una pluja de milions, i no han fet res. Els van dir que si votaven independitzar-se, els farien fora de la Unió Europea. Però el que ha passat és just al contrari: com que es van quedar al Regne Unit, es quedaran fora de la UE.
Però vostè creu que Europa intervindrà en el tema català?
Es diu que Europa no farà res perquè tenen por que el fenomen s’escampi. Però no és veritat. A Europa hi ha dos o tres problemes nacionals seriosos: Escòcia, Flandes i Catalunya. Però no hi ha a Europa, ni al món, cap moviment que aplegui dos milions de persones als carrers i a les urnes durant 10 anys. És un problema que s’ha de resoldre. Però com que no sembla que s’estigui anant en aquesta direcció, es generarà inestabilitat. I aquesta inestabilitat afectarà a Europa. Per tant, sí que tinc una certa esperança que a Europa hi hagi algú que se n’adoni que cal asseure’s.
I si finalment s’acaba formant un govern de dretes, quines conseqüències tindria això per a Catalunya?
Teòricament l’esquerra que representa el PSOE enfoca d’una manera diferent la qüestió territorial, però en realitat no han fet cap moviment de debò. La declaració de Granada del PSOE obre la porta a una solució federal, però la tenen al congelador. Les formes de la dreta i l’esquerra són molt diferents. La dreta és molt més intolerant amb la diferència, però el que ens interessa és que hi hagi una solució. El problema és que la solució de la dreta, que és acabar amb l’autonomia, està contaminant a l’esquerra. Hi ha esferes del PSOE que estan caient en aquest mateix joc. L’esquerra espanyola parla de pluralitat i federalisme, però ho practica molt poc.
I, per acabar, vostè que coneix a la perfecció la realitat del País Basc, què en pensa del fet que des de l’espanyolisme es compari constantment la situació de Catalunya amb la d’Euskadi?
És absolutament vergonyós. Comparar una situació en la que hi ha hagut violència extrema i morts, amb el que està passant a Catalunya… No sé ni tan sols trobar-li un qualificatiu. És manipular les coses fins a un extrem intolerable. És cert que hi ha hagut brots de violència a Catalunya, però no diria que són diferents en la seva expressió, que no en la seva raó, del que hem vist a Gamonal (Burgos), Múrcia o amb la mineria asturiana. I deixant de banda l’àmbit de la violència, les realitats polítiques de tots dos territoris són molt diferents, per moltes raons, fonamentalment econòmiques. Hi ha un sistema de concert, que ha donat pas a una sensació de quasi confederalitat pel que fa referència a les relacions amb l’Estat en matèria econòmico-financera. Jo crec que Euskal Herria estaria molt millor sense l’Estat, però…
