“Feixistes catalanistes, sí, n’hi ha hagut, i potser molts, però feixisme catalanista, no”. Aquesta és una de les conclusions d’un llibre titulat “El catalanisme davant del feixisme (1919-2018)” (Ed. Gregal, 2018), que firmen els historiadors Arnau González, Enric Ucelay-Da Cal i Xosé Manoel Núñez Seixas. Un estudi dens i profund sobre la relació del feixisme i el catalanisme que conclou que “a Catalunya el feixisme l’ha monopolitzat l’espanyolisme”.
Segons González, que aquesta tarda ha presentat l’estudi a la Universitat Catalana d’Estiu, el “llibre tanca un debat” que a volte sha estat incòmode i més en un entorn polític i mediàtic que utilitza el concepte de feixisme amb una gratuïtat desmesurada. L’exemple dels atacs al president Quim Torra titllant-lo de feixista, supremacista o nazi. “Són discursos polítics presentistes i manipuladors”, ha assegurat.
La tesi a la que arriba el llibre és que “l’extrema dreta catalanista ha existit però mai ha estat principal perquè mai ha trobat la societat en què hauria pogut encaixar”. “El feixisme l’ha monopolitzat l’espanyolisme, el nacionalisme espanyol”, ha enfatitzat. Una situació que, per en González, no s’esdevè “perquè el catalanisme tingui cap antídot ni vacuna, ni que només es vinculi a una visió democràtica i oberta sino perquè no ha considerat l’estat l’organització idonia per administrar-se, o en qualsevol cas l’ha volgut reformar, o tenir una parcel·leta d’un Estat”. “La pregunta en l’entorn històric del feixisme és com es pot ser feixista sinó és independentista per tenir un Estat que apliqui el poder”, planteja el llibre quan precisament “el feixisme es basa en l’Estat, en el poder estatal per sobre de tot i en l’ús de la violència”. Un independentisme que era representativament minoritari ja que fins i tot Francesc Macià plantejava un micro estat dins un altre Estat.
La sort que en els moviments polítics de Catalunya no hi hagi hagut un festeig seriós amb el feixisme també és a causa que “la cronologia política espanyola no ho ha permès”. “Com exemple l’expressió franquista de rojo separatista” per referir-se als independentistes. En qualsevol cas, el llibre no esquiva noms complexos de la història com Josep Dencàs, o els Germans Badia que el tòpic els ha assenyalat com a feixistes. El llibre sí que recull informes de diplomàtics italians que apuntarien el reconeixement de feixista de Dencàs però en cap cas haurien tingut una incidència en “l’espai polític i social” ni van tenir espai per posar en marxa un “corrent autoritari i violent”. Fins i tot, el llibre apunta la creació del Partit Nacional Socialista amb deu militants.
En qualsevol cas, Catalunya podia tenir tots els números per ser una plataforma de partits feixistes perquè tenia “conflictes moderns” -vagues- i així ho advertien en veure les batusses de la policia de la Generalitat amb els comitès de la CNT o el lideratge de Macià. En canvi, no va reeixir perquè no va trobar espai ni polític ni social i el mercat ideològic se’l va quedar el nacionalisme espanyol que tenia l’ingredient indispensable: l’Estat, com van valorar els feixistes italians i els nazis alemanys.
