‘El món’ entrevista el politòleg Juanan Geraldes (1989), un dels impulsors de Més País, el projecte català del Más País d’Íñigo Errejón, que ja va concórrer de forma urgent a les eleccions generals de l’any passat. En aquesta conversa Geraldes confirma que la intenció de la nova organització és presentar-se a les eleccions al Parlament, si bé aquest pas no el faran fins que no vegin que reuneixen les condicions mínimes per a fer-ho. De moment, els promotors del projecte segueixen treballant en un proper congrés (pel maig). Més País reivindica el seu espai dins del moviment polític pel canvi i defensa la seva existència al marge dels Comuns perquè consideren que organitzativament aquests han fet una deriva que ha acabat desatenent les bases i convertint-se més en un moviment de “famílies” que ballen al so que indica un “consell de notables”.
Quines són les intencions de Més País Catalunya a hores d’ara?
Ara estem creant una organització i òbviament qualsevol objectiu d’una organització és presentar-se a unes eleccions. Però ho farem si creiem que estem preparats per aportar alguna cosa a la societat catalana.
Què és el que consideren que necessiten per estar preparats per a fer-ho?
Vam començar amb moltes presses i a les anteriors eleccions ens vam presentar quan teníem tres setmanes de vida. Per tant, no hi havia un projecte ideològic i cultural consolidat propi. Teníem una idea que encara no havia aterrat a la realitat catalana. En la mesura que siguem capaços a través del nostre procés congressual d’aterrar aquesta idea a la realitat catalana, aleshores sí que ens podríem plantejar concórrer a les eleccions amb una base material més concreta. Perquè a nosaltres no ens ve d’una enquesta, ens ve de tenir una idea de què volem fer a Catalunya.
Geraldes defensa un Estat federal (J.B.)
Per tant, no descarta fer la competència als Comuns?
No ho descartem. Decidim el que decidim ha d’estar validat pels inscrits, no és una cosa que decidim entre tres o quatre. Haurem de preguntar als inscrits que tenim a Catalunya si els sembla bé la nostra decisió o no.
El projecte és suficientment autònom o pot estar condicionat pel què puguin opinar a Madrid? Han compartit la seva voluntat de concórrer a les eleccions al Parlament a la formació espanyola?
La nostra voluntat és anar a qualsevol elecció sempre i quan es donin unes condicions mínimes. Ara mateix les condicions no es donen. Precisament per això estem fent un procés congressual. Serem autònoms perquè creiem que, igual que ens considerem federalistes —no en un sentit reactiu davant de l’independentisme o d’altres opcions—, ens volem constituir com a tal. Les decisions que prenguem hauran de ser sempre de manera solidària, entenent com poden afectar i com no a la resta de companys. La d’Íñigo Errejón és una opinió molt important per a nosaltres, com la d’altres companys.
Quin és el punt de partida sobre el conflicte català de la seva organització?
Ara és el moment en què les diferents percepcions estan en debat. Crec que hem de ser capaços de fer un projecte que sigui netament català. Defensem el federalisme com una realitat fraternal entre pobles. No tant Madrid-Barcelona, sinó amb València, Saragossa, Mallorca… Una de les crítiques que es pot fer a certs sectors independentistes, o fins i tot als Comuns, és que creiem que aquesta idea de la nació històrica és un element que va en contra nostra de la construcció d’un projecte realment federal o confederal. Rebutgem aqueta idea de nació històrica. Tots els pobles tenen història i dret a sentir-se identificats amb la seva pròpia realitat. El que hem de fer és reconèixer les històries de cada poble i tractar-los amb dignitat i igualtat. Crec que certs sectors progressistes a Catalunya han jugat massa a aquesta lògica més nacionalista-conservadora, una concepció més patrimonialista del que és la nació. I creiem que podem aportar en aquest sentit la idea de construir en pla d’igualtat, sense voler ser més que la resta. Ara mateix hi ha un empat entre els dos blocs i la síntesi que l’ha de superar, com deien els marxistes, potser és un Estat federal. Ara bé, no siguem federalistes per reacció, sinó com a projecte propi de descentralització del poder. Perquè la gent pugui fiscalitzar millor el que fa el poder polític i perquè hi estiguin més a prop.
Geraldes prové de l’espai dels Comuns (J.B.)
La proposta federalista ha d’estar en igualtat condicions que l’independentisme com a proposta de futur s’entén…
El que opino és que tant l’independentisme com l’autonomisme han arribat a un punt mort. No crec que aquestes dues meitats —els que defensen l’statu quo i els que opten per la independència— aconsegueixin una majoria suficient per imposar-se. No hi ha més marge. Al final ERC està ara mateix en els plantejaments dels Comuns de fa cinc anys. Sí que hi haurà part de l’independentisme que està veient que l’acumulació de forces no anirà més enllà ara per ara i que per tant s’ha de buscar una altra sortida.
Pel que fa a ERC, considera que ha fet una evolució o una involució?
Soc molt d’analitzar la situació concreta en el moment concret. No ho plantejo tant en termes d’evolució i involució sinó d’apropament al que és la realitat material. Al final pots voler uns ideals molt purs, però si no integres una part del que està passant acabes sent un sectari, fent discursos autorreferencials i allunyant-te de la societat. Suposo que el que està intentant ERC és apropar-se a la realitat. La gent el que està veient és que hi ha un empat i que d’alguna manera s’ha de desfer perquè hem de sortir en algun moment de la lògica del procés.
I pel que fa a JxCAT?
L’antiga Convergència va fer aquesta fugida cap endavant generant un procés que la pròpia dinàmica popular va fer que se n’anés de les seves mans. Està en una posició més complicada. I la CUP en determinat moment també ha estat en una situació més complicada perquè s’ha plantejat com a objectiu finalista la independència i ha acabat fent pactes amb la dreta conservadora catalana en la lògica de construir una república, que en un futurible seria més igualitària, però en un primer moment estàs afavorint una sèrie de coses. Això implica una sèrie de contradiccions i de dificultats per una realitat canviant. Potser ERC en aquest sentit ha estat més astuta i ha sabut tenir més cintura.
En una entrevista durant l’anterior campanya deia que no apostava per un referèndum. Com ho defensaria això en una campanya d’unes eleccions al Parlament?
Deia que no era el moment de fer un referèndum. Crec que sí s’ha de reconèixer el dret a l’autodeterminació, si no es pot crear un Estat federal. Una altra cosa és com s’exerceix aquest dret. No crec que sigui una discussió d’un “sí” o un “no”. És una discussió molt més profunda del que es vol construir, de quin serà l’impacte sobretot sobre les classes populars. I això reduir-ho tot a un “sí” o a un “no”… Tot i que crec que en última instància sí que s’ha de reconèixer i poder exercir, penso que és empobrir el debat. Perquè llavors hi ha un tema de filiació, de sentir-se català, i per tant algú pot pensar que la seva màxima expressió del seu arrelament és defensar un “sí” en un referèndum. Hi ha gent en alguns llocs que ho planteja així.
Geraldes durant l’entrevista amb ‘El món’ (J.B.)
Està dient que veu una deriva identitària en el procés?
Per molt que hi ha hagut actors polítics que ho han intentat combatre, crec que sí que ha passat.
Jéssica Albiach ha dit que no cal que es presentin vostès a Catalunya perquè el que pretenen representar ja ho representen els Comuns…
Quan va sorgir Un País en Comú m’hi vaig inscriure i vaig participar-hi. Un País en Comú i els primers Comuns sí que haguessin pogut representar l’aposta transversal que volem. Tot i que tinc diferències sobre com els Comuns estan enfocant l’emergència climàtica, crec que la diferència que tenim lliga molt amb la seva realitat orgànica. Una organització que pretengui algun dia ser hegemònica ha de ser popular i això vol dir que no pot ser un partit de notables. Les bases són importants, han de participar, fins i tot s’han d’equivocar. Però a les bases se les ha de respectar, fer-les partícips de tot el que es fa en qualsevol moment a l’organització. És complicat, però crec que els Comuns actuals han derivat a una cosa que no té tant en compte les bases, entre altres coses perquè tenen molts corrents interns. Això podria ser un element enriquidor, però si acaben funcionant com a famílies, acaba sent empobridor. Nosaltres organitzativament no volem ser com ells. Volem ser populars, democràtics i participatius.
Això a Més País no passa?
L’Íñigo escolta moltíssim i a mi és una cosa que em sobta. És algú amb molt recorregut, però no té problema en escoltar la gent i integrar el que la gent li diu. Crec que aquesta és la dinàmica que hem de seguir tots.
Així doncs vostè està decebut amb els Comuns?
No és una decepció a nivell personal, sinó que veig una oportunitat perduda d’un moviment popular. Si s’hagués gestionat d’una altra manera haguéssim pogut crear un moviment popular realment transversal. Al final, quan Albiach planteja que no ens hauríem de presentar perquè ells ja representen el que nosaltres defensem… jo no m’atreviria mai a dir-li a algú que no es presentés.
Troba que és una declaració molt dura?
Sí, al final és la mateixa lògica: si tu no escoltes la resta és perquè creus que tu sempre tens la raó i si tens la raó ningú s’ha de presentar perquè ja estàs tu. Vam estar pensant de contestar, però al final ho vam deixar córrer. Va tot una mica en el mateix pack: la resta pot dir el que vulgui que jo faré el que em sembli.
Juanan Geraldes (J.B.)
Què creu que ha passat perquè hi hagi una deriva cap aquesta mena de partit de notables en els Comuns?
L’expansió territorial no es va fer bé. Hi havia gent que no era de Barcelona en Comú i que no estava a Iniciativa. Realment va ser un “nosaltres decidim, nosaltres anem fent” i la gent cada cop es va anar desinteressant, una mica també com va passar a Podem. Quanta gent hi havia a Podem quan va sortir a Catalunya? A ciutats de la perifèria de Barcelona era una bogeria. Si hi hagués hagut més voluntat, com a mínim. Hi havia gent que no estava organitzada als sindicats, més o menys en moviments socials. Incorporar tot això en un partit polític és complicat, però no s’ha de deixar d’intentar i crec que hi ha hagut deixadesa en aquest aspecte.
I aquesta deixadesa ha creat malestar en les bases i vostès volen recollir els que no han trobat el seu lloc en els Comuns?
Tenim gent molt diversa, que potser havia participat en els Comuns, en moviments socials, ecologistes, del PSC, gent una mica de tot. A mi el que em preocupa és tota aquella gent que no ha tornat a estar enlloc. Allò tenia una potencialitat i ara què? Hem d’esperar a la propera crisi a que tornem a estar una mica desemparats per tornar a generar aquest moviment? Crec que és una oportunitat perduda, no com a Més País, sinó com a persona militant del canvi, de l’esquerra, com li vulguis dir.
