Gennaro Ferraiuolo (Nàpols 1974) és professor de Dret Constitucional a la Facultat de Dret de la Universitat Federico II de Nàpols. Forma part, des de l’any 2015, del Consell Directiu de l ‘Associació Italiana d’Estudis Catalans (AISC); té diverses publicacions sobre la qüestió catalana: “La nazione catalana. Storia, lingua, politica, costituzione nella prospettiva plurinazionale” (Nàpols, 2018, amb Jorge Cagiao y Conde i Patrizio Rigobon) que es va presentar el 9 de maig a la Sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès; “El encaje constitucional del derecho a decidir. Un enfoque polémico” (Madrid, 2016, amb Jorge Cagiao y Conde); “Il futuro politico della Catalogna” (2014, amb Laura Cappuccio). Autor d’una monografia que porta per títol “Costituzione, federalismo, secessione. Un itinerario” (Nàpols, 2016). El seu últim treball sobre les vivències de Catalunya és “La petita pàtria catalana nello scontro tra unilateralismi”.
Des de fa temps a Espanya es parla d’una possible reforma de la Constitució de 1978. Creu que tard o d’hora arribarà aquesta reforma?
Hi ha una dada que es refereix al passat: la sentència de 2010, considerada com una “crisi” proclamada i senyalada per diversos observadors i juristes. La històrica manifestació contra la sentència del juliol de 2010 va abocar al carrer centenars de milers de persones, a més a més de les forces independentistes, també a socialistes com José Montilla (llavors President de la Generalitat) i a ICV. A les successives eleccions a la Generalitat de 2012 les forces favorables a un “referèndum pactat” van superar el 70% dels vots. Ja en aquella època hagués estat necessari intentar una revisió constitucional -no gens simple- cap a un “Estat plurinacional.
Calia actuar immediatament. Catalunya no es pot considerar simplement una fracció numèrica del poble espanyol, sinó una minoria estructural amb una forta identitat nacional. Davant de tal petició massiva d’independència, un Estat no pot respondre amb passivitat i repressió (judicial i policial) sinó amb una resposta orientada cap a una solució política.
Mirant el tema de la revisió constitucional, un interessant volum escrit per Javier Pérez Royo, titulat “La reforma constitucional inviable”, evidencia que no és tan senzill fer aquesta reforma perquè l’actual criteri de distribució d’escons electorals està concebut per afavorir les forces conservadores, especialment al Senat. El Senat espanyol, respecte a l’italià, té poders més limitats però el seu vot és necessari per procedir a una revisió de la Constitució. Històricament, els conservadors obtenen millors resultats al Senat que al Congrés, i això ha fet molt difícils possibles intents de reforma. Desprès del vot del 28-A s’obre la interessant perspectiva d’una majoria absoluta del PSOE: cal veure si es concreten iniciatives de modificacions constitucionals.
Gennaro Ferraiuolo
El mes passat, vostè va ser un dels promotors de la crida “Catalunya, Europa i la Democràcia”, que fins ara ha rebut moltes adhesions. Està canviant la sensibilitat dels italians respecte a Catalunya?
L’apel·lació té un significat important i vull puntualitzar que no és un manifest pro-independència sinó un document amb el que es demana el retorn al diàleg polític. Aquesta apel·lació ha estat subscrita, entre molts d’altres, per l’euro parlamentària Barbara Spinelli, filla d’Altiero, inspirador del federalisme europeu, també de l’escriptora Michela Murgia, fins a l’actual Alcalde de Nàpols, Luigi De Magistris.
Un important ressò s’ha obtingut també a la Regiódel Piemonte, on el Consell Regional, a proposta d’un conseller del PD (Partit Democràtic Italià), ha aprovat quasi per unanimitat (amb un sol vot contrari) una resolució que ha fet propis els continguts de la crida.
Després dels fets de l’1-O, la premsa italiana ha començat a donar espai a les qüestions catalanes en alguns casos amb enviats especials que actualment estant seguint atentament el desenvolupament del judici. Desgraciadament, la tendència dominant es la banalització de les vivències, el rebuig a aprofundir les qüestions definint els fets com a confrontaments entre “bons i dolents”.
En una entrevista per a un important diari Italià, el filòsof Fernando Savater demanava penes amb “funció pedagògica”, amb la declarada intenció “d’humiliar” els independentistes catalans. Aquesta idea contrasta amb els més elementals principis d’un Estat de dret i amb la pròpia Constitució espanyola, que estableix la funció re-educativa de la pena, incompatible amb qualsevol forma de condemna “exemplar”.
Està seguint el judici que s’està duent a terme al Tribunal Suprem?
No sóc un expert en dret penal i no conec en profunditat el codi penal espanyol ni tampoc la matèria processual d’aquell sistema. Tanmateix, com a ciutadà europeu, puc dir que veure un partit com VOX exercir l’acusació pública i, al mateix temps, com a imputats persones de la categoria de Romeva i Cuixart (només per citar-ne un parell), és una imatge que ens fa pensar que alguna cosa no va bé.
Anant al detall, hi ha importants penalistes espanyols que han assenyalat que en les manifestacions no hi va haver la violència requerida pels delicte de rebel·lió i sedició, i això ens hauria de fer reflexionar, així com el fet que una causa de tanta transcendència política hagi estat proposada davant del Tribunal Suprem que no preveu altres graus de judici. Entre els observadors internacionals hi ha també l’Associació Italiana “Antígone” que ha denunciat diverses i importants anomalies en el procés.
Què n’espera, de la sentència? Preveu una absolució dels imputats?
Fins ara no veig grans possibilitats d’absolució. Podrien haver-hi condemnes per sedició i no per rebel·lió que, de totes maneres, em semblen igualment desproporcionades respecte a com son tipificats aquests delictes en el Codi Penal.
El PSOE acaba de guanyar les eleccions espanyoles. Creu que un nou govern socialista amb el suport de Podemos i de les forces independentistes és capaç de desbloquejar l’actual situació?
L’escenari és molt complex i crec que seguirem en una situació d’incertesa fins a les eleccions europees. El PSOE té a les seves mans la clau de volta de la qüestió, però està obligat a sortir de l’ambigüitat mostrant amb quines forces li resultaria més còmode pactar i amb quins instruments polítics pensa afrontar-la.
