Gemma Aguilera: “Amb el llibre de Turull, entres a Palau i veus què hi va passar”

Entrevista amb la coautora de "Persistim"

Gemma Aguilera (Sant Boi del Llobregat, 1979). Periodista. Responsable de política i economia d’El Món. És analista d’actualitat a TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 i ja té diversos llibres a la motxilla de vida i història política d'aquest país. Ha escrit “Persistim Cartografia de l’1-O. El relat d’un pres polític” (Edicions 62,2019) a quatre mans amb el conseller Jordi Turull, ara pres polític. Un llibre dinàmic, interessant, dur, realista i, sobretot, imprescindible per entendre els mesos finals del procés.

 

 

-Un llibre potser massa realista i tot?

 

Com a mínim és una realitat. No és la realitat que es va transmetre en el judici, la que van viure els membres del Govern de Carles Puigdemont i la gent que va participar en l’organització del Primer d’Octubre. Precisament, mostrar aquesta realitat i no la que es va fer veure al judici és l’objectiu del llibre. Explicar als ciutadans què, com i per què va passar i es puguin fer el seu propi judici.

 

-Anem al punt de vista del protagonista, Jordi Turull, un home que creix dins el procés, sembla que s’hagi creat un personatge

 

En Turull és una mica el jugador revelació del procés. Fins i tot, al judici per a molta gent va descobrir qui era. Aparentment semblava que tenia un paper més secundari en la gestió del referèndum -des del grup parlamentari de JxSí-, amb un treball discret fins i tot amb els periodistes.  Però la investidura fallida és on el personatge creix. El seu discurs d’investidura no era el que molta gent esperava perquè va ser mesurat tenint present que a l’endemà havia d’anar a declarar al Tribunal Suprem. Ara bé, la dimensió tràgica de ser candidat a la presidència de la Generalitat, que en 24 hores passes d’estar al faristol del Parlament a la presó i ara amb una condemna de 12 anys esdevè en una dimensió política més canyera del personatge.

Gemma Aguilera 3

Gemma Aguilera, en un moment de l'entrevista Jordi Borràs

-Estava a l’ombra de Puigdemont?

 

Més que a l’ombra, estava al costat de Puigdemont.

 

-Al llibre és prudent, però… se li entèn tot….

 

En les successives visites a la presó, vaig haver de preguntar-li diverses vegades allò de “aquí vols dir això oi?”. Més que res per evitar confusions…  Ara bé, en demana com a condicions: hi ha noms que no poden sortir per evitar més repressió i que determinats episodis més llefiscosos o lamentables del procés els obviarem perquè “estic per la unitat”. “Si expliquessim determinades coses no hi hauria unitat”, insistia.

 

-Aquest llibre, però, és un GPS per un procés on tothom hi ha dit la seva, on Turull clarifica molt episodis foscos del procés, però fet a la presó…

 

Primer, en una democràcia consolidada aquest llibre no s’hauria fet. Fer un llibre parlant a través d’un vidre… En diem el relat d’un pres polític, no dels presos polítics.  Un relat que s’ajusta el que va passar a Palau. És entrar a Palau i veure què hi va passar durant els darrers mesos del procés. I, sobretot, jo amb el llibre també volia mostrar que rere de tot hi ha persones. Si bé des del periodisme sempre busquem destacar les picabaralles, també ensenyar que hi ha hagut moments d’unitat amb què ens n’hem sortit.

 

-El llibre també és una lluita antiegos

 

Si, l’1-O és un moment històric, quan els membres del Govern i la societat civil que l’organitza pensa que és un moment culminant per la història del país. Al capdavall, creuen que qui estigui al capdavant de tot això tindrà un paper destacat en la història del país. I això fa que determinades persones tenen la necessitat d’evidenciar que estan al capdavant. És en aquest moment, quan es produeixen tensions entre membres del Govern, precisament quan era més necessari mantenir-se units com un bloc.

 

-De tota manera, no amaga un cert fracàs també

 

El conseller fa autocrítica. Pels dubtes d’un, les expectatives d’altres, pels egos, per la manca de comunicació en determinats moments… al final hi ha una frustració que no es pot amagar. El que havia d’acabar amb la proclamació de la República ha acabat amb la presó i l’exili. Davant tens un Estat repressor al que no et pots enfrontar, i potser l’única manera de sortir-nos-en és anar tots junts. Del Primer al 27 d’Octubre és on es constaten les diferències d’estratègies i la força dels egos.

 

 

-Turull és un tipus prudent

 

Jo hi vaig tenir molta relació durant el procés. Mai enviava informació que pogués comprometre. És una persona lleial. Molts polítics viuen de la filtració. De fet, moltes coses que m’ha explicat ara pel llibre, tot i que jo el seguia amb ell durant el procés, ni m’hauria arribat a imaginar com van anar. Em va sorprendre que s’oferís a ser vicepresident amb Oriol Junqueras de president. Era una sortida de consens entre totes les postures: eleccions, tirar endavant o pactar amb l’Estat.

 

-I a tu, com a periodista, que t’ha suposat aquest llibre?

 

Des del 6 de setembre que es trenca l’oasi català del Parlament, també es trenca una frontera necessària entre periodista i polític. Donada la injustícia de al situació serà difícil mantenir una distància molt gran amb els polítics represaliats. S’ha produït un vincle emocional amb tots. També hem vist que els mitjans de comunicació poden ser eines de manipulació al servei dels poders polítics. M’he adonat de la responsabilitat d’aquest ofici.

 

 

 

-El llibre no és pas un testament, sembla més un projecte de futur

 

Per a Turull, l’objectiu polític continua essent el mateix i cal seguir picar pedra. Ara bé, s’ha de fer amb unitat. Pel conseller, hi ha camp per córrer.

 

-De la seva relació amb la CUP…

 

Jo recordo el dia del ple que no va ser investit. En tornar, era al Metro i m’hi vaig trobar un diputat de la CUP. Li vaig comentar que potser es penedirien de no haver investit Turull. Com si el posen a la presó perquè un dels seus l’ha tombat. Però, mira, quan el visito per primera vegada a Estremera, al mes d’abril, em va dir que “no els guardo rancúnia, les coses són així”. Al llibre hi surt quan rep la trucada d’un de la CUP informant-lo que no l’investiran… la seva resposta és “d’acord, entesos”.

 

-No se’n penedeix de res

 

De res. No ha fet res il·legal. I a més, fa la reflexió que cal tornar-ho a fer. “Per què hem de renunciar al dret a l’autodeterminació si som una nació?”, és la pregunta que es fa i es respon assegurant que no es pot renunciar. Potser cal veure com, però noes pot renunciar.

 

-Una de les coses que més sorprenen del llibre es forja l’amistat amb Josep Rull, amb qui era un enemic etern

 

Ara es comenten entre ells quina llàstima que no haguessin parlat més. Ara s’adonen que la pugna que tenien era induïda per altres.

 

- La injustícia, però, no només és judicial sinó política

 

Hi ha un clam del carrer per la llibertat dels presos polítics. I els partits no atenen la demanda d’unitat. Quan em diuen… Turull és un convergent o l’altra és d’ERC… jo responc que són presos polítics per haver organitzat un referèndum. Hi ha una lluita entre els dos grans partits independentistes per l’hegemonia i això es tradueix en el tractament dels presos i els exiliats, però al carrer ningú diferencia entre exiliats de JxCAT, ERC o la CUP o els presos d’ERC o JxCAT. La gent no posa etiquetes, ho fan els partits, que encara mentalment estan en un sistema clàssic i en un sistema autonòmic en competència electoral.

Gemma Aguilera1

Gemma Aguilera, en un moment de l'entrevista Jordi Borràs

 

 

Comentaris