La darrera setmana el Parlament va viure l’enèsim episodi de tensió durant la comissió d’Afers Institucionals. Cs va fer saltar l’espurna amb la presentació d’una proposta de resolució per condemnar la violència per motius polítics però centrada només en accions de l’àmbit independentista. Òbviament l’acord no va ser possible. En el marc d’aquella comissió, el diputat del PSC Ferran Pedret va demanar una reflexió al voltant del debat sobre la violència política, una proposta que desenvolupa en aquesta conversa amb ‘El Món’. Pedret apel·la a “suavitzar la retòrica que s’usa sobre els adversaris polítics” i avisa que “si [els diputats] venim [a la cambra catalana] només a mantenir-nos en la nostra posició peti qui peti, a augmentar la tensió política i social i a crear un clima d’irritació general aleshores no sé ben bé què es fa en un Parlament”.
En la darrera comissió d’afers institucionals vostè proposava una reflexió a la resta de diputats sobre la necessitat d’analitzar l’actual violència per motius ideològics de forma sincera i sense partidismes. Confia en què aquest debat tingui lloc?
El proposava sincerament. Ara bé, veig complicat que un debat monogràfic sobre la qüestió sigui viable. Bàsicament perquè si es produís, en el marc d’una comissió o del Ple, molt em temo que reproduiríem l’esquema de no fer un anàlisi de debò de la realitat, sinó d’intentar agafar-la per llençar-nos-la al cap els uns contra els altres.
Tot i així és necessari fer una reflexió?
Seria bo que els grups parlamentaris fóssim capaços de tenir àmbits on poder parlar d’això abans d’arribar a un debat en comissió o en el ple. Així, prèviament, es podria arribar als consensos mínims bàsics. D’alguna manera ho hem fet en el passat amb un text a favor del qual hi va votar la immensa majoria del Parlament. El problema és que després d’aquell text, que és veritat que és bastant genèric —perquè és la manera de fer que la gent hi pugui votar a favor—, tornem a reproduir aquests esquemes de posar el focus només sobre una de les víctimes i sobre una de les organitzacions que podria tenir a veure amb els actes de vandalisme i violència.
Deia en la comissió en què Cs va proposar condemnar accions d’Arran i el CDR que calia analitzar la violència tenint en compte diversos vectors. Va mencionar també els grups espanyolistes de la plaça d’Artós, que Cs sempre oblida…
Pel que fa a pintades en locals segurament una immensa majoria són de l’independentisme. Si parlem de violència física aquí ja està més repartit.
Per què?
Perquè hi ha hagut casos en què —afortunadament cap d’ells d’especial gravetat—, de gent disparant amb escopeta de balins, s’han cremat banderes que hi havia en balcons, una persona que va circular a tota velocitat per la plaça Major de Vic amb risc evident per a les persones… Hi ha hagut casos d’agressions físiques tant a manifestants que venien o estaven en alguna manifestació independentista, com en sentit contrari.
Per tant, creu que Cs és massa parcial en aquest sentit?
Té sentit fer un exercici en què només assenyales un dels temes des d’un punt de vista electoralista. Segur que tothom hi troba l’explicació. Això no només ho fa Cs. Sovint ens trobem en què els partits que donen suport al Govern assenyalen només els casos en què hi ha agressions de grups d’extrema dreta. Però el cert és que tot està passant i tot està passant a l’hora. A nosaltres ens vandalitzen els locals majoritàriament independentistes. Però en altres casos també grups d’extrema dreta. Gent que hagi patit algun tipus d’assetjament o problema per la seva representativitat institucional o per la seva posició política n’hi ha de tota mena. Des de pintades a la porta d’un jutge a Sant Cugat fins a pintades amenaçant a la família d’un alcalde independentista fa poc. Tenim la sort que malgrat tot la cosa no ha anat a més, però també crec que és responsabilitat de tots intentar evitar que vagi a més. I això implica, entre altres coses, suavitzar la retòrica que s’usa sobre els adversaris polítics a qui de vegades s’ha arribat a deshumanitzar.
Això és una recomanació que fa a tothom?
Sí, en general. I fins i tot gent que no té una filiació política. Però la màxima responsabilitat és dels que tenen càrrecs públics i més projecció. El que diu un veí qualsevol a la porta de casa seva, al quiosc quan va a comprar el diari o al bar no és que no tingui efecte, perquè també contribueix a les tensions. També tensa que en un bar escoltis una conversa on insulten greument gent que pensa com tu pel que pensen. No és bo per la convivència, però té molta més responsabilitat aquell que té un càrrec públic i accés a micròfon i quota de pantalla. En cada piulada i en cada paraula i en com la tria està contribuint o no a que hi hagi una escalada.
Per exemple l’exacerbació de posicions al voltant del Brexit s’ha connectat amb un augment dels atacs xenòfobs, siguin verbals o fins i tot físics contra estrangers o comunitaris residents al Regne Unit. De la mateixa manera, el que nosaltres diguem al voltant d’una qüestió que políticament és molt sensible i que polaritza molt i la manera en què ho diguem també té a veure amb què després hi hagi gent que se senti més legitimada per menysprear o fins i tot coaccionar i agredir d’alguna manera, encara que sigui simplement insultant, a persones que no pensen com ell, siguin o no siguin càrrecs públics.
I què cal fer?
Penso que hauríem d’intentar reconduir el debat sobre aquestes qüestions cap a una discussió basada en arguments i el més racional possible sabent que sempre hi ha, òbviament, en tot aspecte de la política un component emocional i més en temes que d’alguna manera es correlacionen amb la identitat. Però s’ha d’intentar aportar una mica de sensatesa.
Nosaltres [el PSC] en més d’una ocasió hem demanat que al Parlament s’intentés no presentar els adversaris com a persones faltades de moral i humanitat perquè amb això estàs facilitant que es traspassi una línia que no s’hauria de traspassar. Sempre hem d’intentar considerar els adversaris polítics o la gent que no pensa com nosaltres com uns interlocutors vàlids. Si tu el deshumanitzes i el consideres un ésser mancat de moral el converteixes en quelcom menys que una persona i aleshores, si és quelcom menys que una persona, hi ha gent que es pot sentir legitimada a exercir tot tipus d’accions contra algú que no és un igual.
I d’això també en caldria fer un debat?
No pretenc un debat sobre això en concret. El que defenso és que si es vol tenir un debat sobre la violència i el vandalisme d’arrel política hauríem de tenir un debat més seriós que no pas el de tirar-nos els plats pel cap amb una proposta de resolució. En tot cas, la proposta de resolució hauria de ser el resultat d’un debat previ que s’hagués tingut, a ser possible amb tota sinceritat. Com es podria articular això en el Parlament? En teoria les comissions poden constituir subcomissions o grups de treball, s’ha fet amb moltes coses. No sé si hi ha voluntat política més enllà de la que jo he expressat perquè això sigui així.
Hi ha partits que busquen contínuament irritar el contrari?
Sí, però tot ha de tenir límits. En política, com en qualsevol altra àmbit. Veus pel·lícules sobre negociacions empresarials i sempre hi ha aquest punt de fer irritar algú perquè quan s’irrita s’equivoca. Això és possible que s’usi en els debats polítics i al Parlament també, però tot té un límit. Buscar merament la confrontació i que sempre sigui buscar només això ens condueix a una situació en què ens hauríem de plantejar què fem al Parlament. Perquè al Parlament hi venim gent que representem visions del món i de la societat diferents, amb interessos també diferents i venim a intentar parlamentar entre nosaltres per veure si és possible establir alguns acords i veure quins són els dissensos i què fa majoria i què no. Com a mínim amb una voluntat d’establir un diàleg entre iguals i reconèixer-nos mútuament com a interlocutors vàlids. Això és el que venim a fer. Si venim només a mantenir-nos en la nostra posició peti qui peti, a augmentar la tensió política i social i a crear un clima d’irritació general aleshores no sé ben bé què es fa en un Parlament. Això simplement és una qüestió de força, de qui té més gent al darrera disposada a seguir aquest tipus de consignes cada vegada més abrandades.
Des del PSC comparteixen la crítica que els partits independentistes fan a Cs i la seva voluntat de “trencar” la convivència a Catalunya?
Nosaltres tenim la nostra pròpia valoració política de com ha evolucionat Cs. Això no vol dir necessàriament que hi estiguem d’acord. Ho dic perquè hi ha hagut una certa facilitat en aquest país des de sempre, accentuada en els darrers anys, a dir-li feixista a qualsevol que no està d’acord amb tu. Se li diu molt a Cs. Cs li diu molt als demés i al final es perd absolutament el sentit del que és estrictament el feixisme. Crec que hi ha hagut més d’un actor polític que té responsabilitat en la manera de tractar la resta. Com és obvi segurament que hi ha altres forces polítiques que tindrien retrets a fer cap al PSC en aquesta matèria. Però crec que malgrat tot hem intentat conduir-nos sempre expressant-nos sempre amb el màxim respecte cap a tots els nostres interlocutors. I moltes vegades no ens hem sentit correspostos en això. Recordo debats en les sessions de control al Govern en què d’alguna forma els titulars eren que Miquel Iceta estenia la mà per col·laborar puntualment en temes de país i normalment el que rebies era un exabrupte amb allò de què no som capaços d’expressar la més mínima humanitat amb la situació que es viu. Clar, crec que també segurament necessitem una mica de perspectiva temporal, però bé no em consola això perquè quan hagi passat el moment més tens doncs ja haurà passat.
La qüestió és veure fins a quin punt podem rebaixar la tensió i que no hi hagi una escalada en el conflicte. I les escalades en el conflicte també es propicien o no amb les escalades verbals, que no és l’únic factor, òbviament. Si tu d’entrada a l’altre li dius que és pràcticament un monstre estàs construint una alteritat respecte a la qual la gent que pugui estar més o menys atenta a les teves opinions o manera d’entendre el món o que pensa que els representes li estàs construint un imaginari sobre com és l’altre. Ni es pot afirmar, com de vegades sembla que s’afirmi des de Cs que la CUP és pràcticament una organització terrorista, ni es pot afirmar que Cs sigui un partit feixista. Des del punt de vista de la ciència política i de la història no es pot afirmar això.
Quins altres inconvenients ocasiona aquesta dinàmica?
Fent aquestes coses el que fas és augmentar els costos per tu mateix d’arribar a algun tipus d’acord amb aquells a qui has estat insultant greument o qualificant pràcticament de monstres i bàrbars. Arriba un punt en què t’ho has posat tan difícil a tu mateix que el cost és més elevat. Posem per cas el acords als quals han arribat tant ERC com JxCAT amb el PSC després de les eleccions municipals. Per què estan tenint costos per uns i per altres i per les relacions entre els uns i els altres? Perquè prèviament havien demonitzat excessivament el PSC, des del meu punt de vista. Si no l’haguessin demonitzat tant els seus costos per arribar a aquest tipus d’acords serien bastant menors.
