Etxegarai i Zugadi, expresos d'ETA: "La reflexió sobre el patiment l'hem de fer tots"

 

Recoja sus cosas, (Ed.Pol·len, 2017), del periodista Ander Zurimendi, relata el retorn de cinc presos d'ETA a casa després de complir condemna, i com es reincorporen a la vida social i política d'Euskal Herria. Dos dels protagonistes, Fernando Etxegarai (Bilbao, 1952) i Iñaki Zugadi, conversen amb el Món després d'haver presentat el llibre a Catalunya.

 

Fernando Etxegarai (Bilbao) va entrar a presó l'any 1987 i en va sortir 2008. L'Audiència Nacional espanyola el va condemnar a 99 anys de presó per pertinença a banda armada -estava integrat al comando Aitzgorri-, tinença d'explosiu, dipòsit d'armes i per perpetrar nou atemptats terroristes, que no van causar víctimes mortals. 

 

 

Iñaki Zugadi, va entrar a presó el 1992 i va sortir el 2013. Condemnat a 68 anys de presó per atemptat terrorista mortal, dipòsit d'armes i altres delictes relacionats amb el terrorisme. Integrant del comando Eibar, va ser acusat d'haver participat en un atemptat amb cotxe bomba a Guernika l'any 1986, en què van morir dos guàrdies civils.

 

 

Quina reflexió han fet després d'haver passat més de vint anys a la presó sobre la seva participació a ETA? Es penedeixen de res?

Fernando Etxegarai: La qüestió del penediment és el final de moltes altres coses. Es pregunta a algú que ha estat a la presó o que va militar a ETA si se'n penedeix, però potser se li ha de preguntar a tothom qui d'alguna manera va participar del conflicte. A qui ha complert la pena que se li va imposar, a més a més se li pregunta si s'ha penedit o no. Jo penso que a Euskal Herria hem tingut els darrers seixanta anys un enfrontament molt dur, violent per ambdues parts, i davant d'aquesta situació amb situacions terribles que ningú no pensava que durarien tants anys, sinó que les coses d'una manera o altre s'acabarien molt abans. I ara ha arribat el moment, al marge de com hagi pogut acabar el conflicte, que cadascú dels que vam ser protagonistes en aquest conflicte fem la reflexió de què ha passat en aquests anys, i que valorem en primer lloc el que vam patir i també el que vam fer. Però ha de ser una reflexió col·lectiva, perquè si no, quedaria completament coixa. Les reflexions es fan per passar a una nova fase, fem una valoració de l'època anterior amb vistes al futur, perquè si ningú no té la voluntat de canviar absolutament res, res no canviarà i el conflicte, d'una manera o altra, seguirà com fins ara. És cert que s'ha de fer una reflexió de què ha passat, però la reflexió sobre el patiment i el que es va fer l'hem de fer tots, per una banda i per l'altra. I una vegada que cadascú explica com ha patit i què ha viscut, aleshores arribarà un segon moment, que és la petició de perdó o el penediment, que és fet ja més individual de cadascú. Algú es penedeix o demana perdó perquè l'altre també demana perdó. Ha de ser un intercanvi que no sé si és demanar perdó o no, perquè la paraula és una mica insuficient. Cal una posada en comú de cadascuna de les parts de la seva veritat, perquè cadascú conegui l'altra part.

 

Iñaki Zugadi: La pregunta que em fa no la puc respondre en condicions perquè no existeix un marc democràtic en el qual jo pugui expressar el que penso. Però les raons per les quals a partir dels anys setanta existeix una lluita, en termes generals se segueix mantenint. Euskal Herria segueix essent un poble que anhela el seu alliberament nacional i social, però és cert que no pot ser només una part la que ha de lluitar, sinó que ha de ser tota la societat. Hem de ser capaços d'implicar tota la societat a l'hora d'avançar cap a un marc democràtic que l'Estat ara no ens ofereix. I per tant, des d'Euskal Herria hem de crear una via per avançar en aquest sentit. Sí que penso que en tot aquest procés s'ha de tancar el cicle anterior en unes condicions en què no hi hagi ni vencedors ni vençuts, perquè serà l'única manera que siguem capaços de crear un futur adequat.

 

Què passa si l'Estat espanyol no s'avé a fer aquesta reflexió que vostè proposa? Precisament, la seva posició respecte a ETA i el conflicte basc és que el grup armat s'ha rendit i que ha estat una victòria en tots els sentits de l'Estat.

Fernando Etxegarai: L'Estat té un gran poder d'influència propagandística i ideològica, però la societat és una cosa diferent, i en aquest sentit confio que la societat, de forma col·lectiva, puguem començar a fer aquesta reflexió entre tots, i al final, l'Estat es veurà empès per la mateixa societat a fer aquest pas. Vull ser optimista, perquè l'altra opció seria pensar que això seguirà enquistat, sense que hi hagi un acostament entre els uns i els altres pels segles dels segles. Hi ha d'haver alguna solució a la vida.

 

Iñaki Zugadi: Amb aquest llenguatge que practica l'Estat no anem enlloc, el futur no es crea amb vencedors i vençuts. El futur ha de passar per establir un relat o relats assumits per tothom, cadascú amb la seva veritat, però avançant cap a un futur en convivència en el qual cadascú pugui tenir la llibertat i la possibilitat de defensar i de dur a terme els seus projectes polítics de forma exclusivament democràtica i per les urnes.

 

Aquest escenari possible de diàleg entre les dues parts enfrontades al conflicte, el veuen a curt termini?

Zugadi: No ho sé, nosaltres hem de seguir creixent i aportant en la mesura que puguem tota la nostra força en la creació d'aquest marc democràtic.

Iñaki Zugaldi, un dels presos d'ETA que relata la seva història a 'Recoja sus cosas' | Youtube

 

La societat basca està prou preparada com per iniciar aquest procés democràtic que pugui portar-la a decidir lliurement el seu futur, o encara veuen ferides obertes relacionades amb la reivindicació de la independència?

Zugadi: Sense cap mena de dubte, la societat basca va per davant de les estructures de l'Estat.

 

Etxegarai: El conflicte existeix, però no tal i com el planteja l'Estat, perquè ja no pot dir que existeix un conflicte armat quan ja no existeix, però sí que hi ha programes polítics diferents i alternatives diferents, i això la societat, malgrat les dificultats que tenim, ho té clar. L'Estat és el sector més reticent a poder començar a donar passos en el sentit de quina serà l'alternativa política. I en aquest sentit, anem per darrere, però anem en la mateixa direcció que els catalans.

 

A peu de carrer, dirien que els bascos han passat pàgina al conflicte armat, i a l'angoixa que suposa viure amb una situació de violència permanent, després que ETA anunciés el final de la lluita armada el 2011 i entregués les armes de forma voluntària el passat 8 d'abril de 2017?

Etxegarai: La certesa que no es tornarà a produir un conflicte així a curt termini és evident. Això està completament assumit per la societat. És cert que des de l'exterior se segueix fent una fotografia del País Basc d'un cert enfrontament entre sectors que jo, des que vaig sortir de la presó el 2008, no l'he vist. Ni tan sols l'he vist amb la meva persona, perquè jo podria haver notat a la meva ciutat algun senyal en aquest sentit, però de debò que no ha estat així. No he tingut la sensació que hi hagi enfrontaments i que la gent no perdoni.

 

Zugadi: Els bascos estan en la línia de passar a un nou estadi democràtic, l'únic que no està en aquesta línia és l'Estat espanyol, que no vol tancar el cercle anterior mantenint presos polítics i no abordant la qüestió de l'acostament dels presos en condicions.

 

L'acostament dels presos bascos és una qüestió clau, però a hores d'ara no hi ha gestos en aquest sentit, i tampoc no han format part de les negociacions amb Madrid per part del govern basc. Què aconsegueix l'Estat mantenint els presos dispersos, ara que ha acabat el conflicte armat?

Zugadi: L'Estat sap que mantenint els presos polítics pot curtcircuitar la possibilitat que EH pugui passar a un estadi democràtic per iniciar un procés pacífic cap a la independència. Intenta aconseguir que estiguem girant sobre el tema dels presos, perquè sap que si dóna una solució a aquesta qüestió, tindríem moltes més possibilitats d'avançar democràticament. Els manté com a ostatges del procés independentista.

 

A nivell personal, com els ha marcat el fet d'haver passat tants anys entre reixes?

 

Etxegarai: El llibre Recoja sus cosas (Ed Pol·len, 2017) té dos objectius. Un moment concret que es dóna en els darrers anys, que va tenir molta importància per a les persones que érem a la presó, que és la sortida en bloc de presos que van veure allargades les seves condemnes per raó de la doctrina Parot. I en segon lloc, el llibre té el valor de fer també una fotografia de com era el Bilbao de la Transició política, per poder entendre quina mena de persones érem, d'on sortíem. Sovint l'Estat ha fet anàlisis de qui som molt obscurs, però la realitat és que érem gent normal, de diferents classes socials, gent completament integrada.

 

La presó és terrible i és diferent a allò que jo pensava quan vaig ser detingut. La presó és quedar-te penjat a la paret com un quadre. La història sembla que no passa, no estàs mort, però no avances i no vius. La teva principal funció és seguir viu, i has de buscar-te objectius que puguis complir, fer coses i no mantenir el cervell aturat mai. També fas reflexions sobre el teu pensament polític, si t'has confós o no. Però hi ha més de supervivència que de res més, perquè les condicions són duríssimes.

 

Zugadi: La presó és un lloc d'aniquilament personal en totes les facetes de la persona. És un lloc on socialment, no només a presos polítics, se'ls tracta com si fos un abocador, on s'hi tira tot allò que no és estàndard i tot allò que va en contra de la societat burgesa. En el nostre cas, les condicions són molt dures, i a més, es produeix la dispersió, amb l'objectiu no només d'anul·lar el militant sinó també la seva família. A la presó s'hi segueix fent militància política, perquè en unes condicions molt diferents. 

Coberta del llibre Recoja sus cosas, del periodista Ander Zurimendi | Ed.Pol·len

 

Per quina raó es van integrar a ETA?

Etxegarai: Jo vaig conèixer la Transició política. Aleshores jo era un jove amb un cercle políticament nacionalista, de tota la vida, no del PNB, una mica més d'esquerres, però tampoc massa, i per altra banda, vaig conèixer els moviments que sorgien. I la sensació que vaig tenir d'engany profund, quan tot allò que havíem acordat els que havíem lluitat contra Franco, totes aquelles reformes de l'Estat que s'havien de produir, no arriben, com ara no fer desaparèixer la monarquia i posar un rei nomenat pel dictador i que no es respectés el dret d'autodeterminació, tot i que estava totalment cordat per les forces antifranquistes. D'un dia per l'altre, una sèrie d'acords presos a Madrid, tot s'esfondra i ens genera una gran frustració. Pensàvem que el dret d'autodeterminació seria una realitat, perquè estava emparaulat. Jo vaig pensar que amb aquell sistema polític no seria possible res, perquè no volien tampoc els que havien lluitat contra Franco i tampoc no pensaven complir res d'allò que s'havia acordat. Aquesta frustració és el que provoca l'entrada a ETA de molta gent d'aquella època.

 

Zugadi: Som hereus de la revolució cubana, de les lluites de l'Amèrica llatina. Jo provinc d'una zona netament obrera, on la reivindicació social i l'aspiració al socialisme és molt gran, i això em porta també a ser abertzale, i entenc que en aquells moments, qui unia millor l'alliberament social i l'alliberament nacional com les dues cares de la mateixa moneda era ETA, i aleshores vaig fer el pas.

 

Si poguessin tornar enrere, tornarien a decidir militar a ETA?

Etxegarai: No puc tornar enrere, però no ho sé.

Zugadi: Som propietaris de les nostres circumstàncies i era un altre moment polític.

 

Per construir el procés d'independència d'Euskal Herria, cal un moviment transversal, que inclogui des del nacionalisme més conservador fins a l'esquerra abertzale? És a dir, pensen que no és possible l'alliberament nacional sense el PNB?

Zugadi: Deixem-nos de sigles i treballem per convèncer tothom. Aquest procés no el pot fer sola l'esquerra abertzale ni tampoc el PNB. Ha de ser un procés que involucri tota la societat, perquè el canvi ha de ser implicant el màxim de sectors possible. Hem de ser capaços de demostrar a la gent que estarem en una situació millor, que realment el marc democràtic es pot construir amb la independència, i sabent que és impossible democratitzar l'Estat. Per tant, hem de tirar endavant tots plegats, no dividits. Hem d'escoltar la gent, compartir amb ells les inquietuds i sobretot, sumar.

Etxegarai: A Euskal Herria i a tot arreu! Sense transversalitat social no hi ha procés d'alliberament. Sovint es fan comparacions amb Catalunya, i penso que sigui on sigui, els processos d'alliberament tenen moltes coses en comú, i ens agradaria que el nostre procés fos similar: transversal i per la via democràtica. Tant bascos com catalans tenim al davant el mateix Estat. 

 

Comentaris