L’actual Estatut de Catalunya, en vigor des del 9 d’agost del 2006 després de ser aprovat en referèndum amb un 73,9% de suport i una participació del 50%, va passar un periple polític i judicial en què Espanya, com va dir el socialista Alfonso Guerra, “va passar el raspall” al text català que el Parlament havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb els vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, i l’únic rebuig del PP. El procés de retallada política a les Corts –que va tenir el vistiplau de l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, que es va reunir en secret amb Zapatero per pactar salvar alguns aspectes del text- el va completar el Tribunal Constitucional arran d’un recurs del PP, emetent una sentència el 9 de juliol del 2010 en què deixava clar que es podia parlar de nació en sentit cultural, però que “la nació que aquí importa és única i exclusivament la nació en sentit jurídic i constitucional”. A partir d’aquí, bona part de la societat catalana començava un procés de desencantament amb Espanya. Però retallar Estatuts catalans no és una pràctica exclusiva del règim del 78, també es va produir en temps republicans.
Així, el primer Estatut redactat a Catalunya, conegut com l’Estatut de Núria, va ser durament retallat per les Corts espanyoles republicanes després que els catalans haguessin validat el projecte impulsat pel president Francesc Macià, en un referèndum celebrat ara fa 89 anys, el 2 d’agost de 1932. L’Estatut obtenia el sí del 95% dels vots, amb una participació del 73% del cens. A més, les dones, que no podien votar segons la llei, van recollir més de 400.000 signatures d’adhesió a l’Estatut. El text havia passat per la Diputació provisional de la Generalitat – creada per suplir la manca d’un Parlament, en forma d’assemblea de representants dels municipis-, encarregada d’elaborar la ponència de l’Estatut i l’avantprojecte i d’organitzar el referèndum.
Pocs dies després, el president Macià portava el projecte d’Estatut al president del govern provisional de la república espanyola, Niceto Alcalá-Zamora. El president de la Generalitat iniciava el viatge a Madrid des de l’estació de França de Barcelona, on molts ciutadans el van acomiadar i li van mostrar el seu suport. Francesc Macià havia deixat escrit un manifest adreçat a la ciutadania de Catalunya en què expressa clarament les seves esperances: “Surto cap a Madrid […] a presentar l’Estatut que amb el vostre vot heu referendat, com a síntesi de la voluntat de Catalunya. Anem a Madrid amb els braços oberts, esperant que també així serem rebuts pel Govern provisional de la República. D’acord amb aquest, Catalunya ha formulat la seva carta de llibertat, i això ens fa creure que el Govern […] i les Corts Constituents l’acceptaran i la declararan com una de les lleis constitucionals de la República.”
L’Estatut de Nu?ria tambe? va ser vi?ctima d’una campanya anticatalana a Madrid
Certament, era un Estatut molt ambiciós. Un dels principals punts era que definia Catalunya com un Estat dins la República Espanyola. Una pretensió que els diputats espanyols van tombar i van modificar de manera que es definia Catalunya com una regió autònoma dins d’Espanya. El text original també oferia la possibilitat d’una futura autodeterminació per al poble català, que òbviament va ser rebutjada. A banda, l’Estatut donava a la Generalitat una ampla llista d’atribucions fins llavors impensables, com foren competències en el camp de l’educació i la sanitat, i la creació d’un tribunal de justícia català. Els tràmits parlamentaris a les Corts espanyoles –amb una majoria d’esquerres des del juny de 1931- van retallar el projecte inicial, titllant-lo d’ambiciós i excessivament pretensiós. De Madrid en sortia un Estatut que no tenia res a veure amb aquell que havia validat la societat catalana a través d’un referèndum. Una imatge que es repetirà dècades després, i que, com va passar amb l’Estatut vigent, va anar acompanyada d’una campanya espanyolista.
Una de les campanyes més radicals la va impulsar el diari madrileny El Imparcial, que va publicar en portada una crida a mobilitzar-se contra les pretensions catalanes: Guerra contra el Estatuto, Antes que el Estatuto, la guerra civil, van ser dos dels titulars de portada del rotatiu. Però també hi va haver crides a la mobilització ciutadana, com havia passat el 1918 i com passaria el 2006, en què el PP va arribar a recollir signatures al carrer contra l’Estatut. Ara bé, la reacció més estrambòtica la va oferir la comissió gestora de la Diputació de Burgos, que va assegurar en un manifest que antes que la aprobación del Estatuto catalán, prefiere la separación de Cataluña. A Burgos els veïns van sortir al carrer contra l’Estatut cridats pel seu ajuntament, i a Saragossa i Sevilla van ser els estudiants universitaris els que van encapçalar les protestes. Però la protesta més multitudinària va ser a la plaça de toros de Madrid. Tot plegat, amb les esquerres al poder i amb una Constitució de la República ja aprovada, que feia referència a un estrany “estat integral compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions”.
Edicio? oficial de l’Estatut de Nu?ria
En qualsevol cas, aquell Estatut escapçat pel republicanisme espanyol entrava en vigor el 9 de setembre de 1932 –hi va haver 314 vots afirmatius, 24 en contra i 116 abstencions-, però la seva vida seria certament breu. Després de la victòria de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) a les eleccions espanyoles de 1933, i amb la nova situació política derivada dels fets del sis d’octubre, va ser suspès. Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936, es restableix l’Estatut, que sobreviu fins al final de la Guerra Civil, moment en què és definitivament derogat. Prèviament, el 5 d’abril de 1938 Franco l’havia derogat a les zones de Catalunya que el feixisme ja havia controlat.
