Coincidint amb la celebració del World Pride 2017, analitzem amb diputats i senadors la situació del col·lectiu LGBTi en les institucions. Fa dotze anys de l’aprovació de la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe, impulsada per l’expresident socialista José Luís Rodríguez Zapatero i que situava Espanya a l’avantguarda de les polítiques igualitàries a escala mundial, i durant aquest temps els partits polítics representats al Congrés dels Diputats no s’han posat d’acord per aprovar una llei d’igualtat d’oportunitats pel col·lectiu LGBTi, com sí s’ha fet a Catalunya. És una de les principals reivindicacions de les entitats de l’Estat, i de fet, en el pregó d’inauguració del World Pride, dimecres, es va fer sentir davant persones arribades de tot el món.
Al Congrés dels Diputats, la cambra on s’ha de tramitar i donar llum verda a aquesta llei, des d’aquesta legislatura hi ha sis electes obertament gais, lesbianes, bisexuals o transsexuals dels 350 diputats mentre que en el Senat, cinc de 266 senadors. Per grups polítics, Units Podem és qui més ha obert les portes dels seus armaris però hi ha persones obertament homosexuals a tots els partits. Ara és quan més se’ls visibilitza, però la diputada del PSOE Ángeles Álvarez assegura que “segurament n’hi ha hagut més en altres legislatures, el que passa és que no ho han dit”. Pel senador del PP Iñaki Oyarzabal “a mesura que vas baixant el nivell de representació cap als ajuntaments, el nombre d’electes del col·lectiu LGTBi augmenta”. De fet, Oyarzabal ens dóna una dada: “el PP és l’organització que més persones homosexuals té”. El diputat del PDECat Sergi Miquel opina que “el que marca la diferència és l’eufòria del partit que la persona i el partit hi posa en això”.
Tant Álvarez com Oyarzabal, dues persones que porten anys en la política espanyola en els dos principals partits, diuen obertament que “hi ha molts companys que mantenen relacions homosexuals però no ho diuen”. La diputada socialista creu que “no cal anar amb una etiqueta posada tot el dia, només cal viure-ho amb normalitat” però lamenta que “tampoc cal amagar-ho, perquè aquestes coses se saben i no val la pena fer el ridícul ocultant la teva homosexualitat”. En opinió de Sergi Miquel, però, “no es pot pressionar ningú a sortir de l’armari”.
A les Corts Generals no hi ha a cap persona transsexual, però Carla Antonelli -la primera persona transsexual electa a Espanya i la segona d’Europa- fa anys que ocupa un escó a l’Assemblea de Madrid. Dijous, en una jornada al Senat amb electes LGBTi de tot el món, Antonelli es va emocionar parlant de la seva arribada a la vida política. Allà va coincidir amb altres diputades i senadores d’arreu d’Europa i Sud-Amèrica transsexuals amb veu a les cambres dels seus estats. Van aprovar una declaració i van constituir un grup de treball per mantenir-se en contacte amb l’objectiu de fer polítiques comunes a nivell mundial. El diputat del PP Javier Maroto els va etzibar que “Espanya és el país de les llibertats d’estimar a qui i com vulguis”. Durant les jornades, però, es va recordar que malauradament la situació no és així en tot el món.
El diputat més jove d’Espanya, Eduardo Fernández Rubiño, reconeix que “és important l’exercici de visibilitat dels diputats que decideixen parlar de la seva homosexualitat, perquè penso en mi fa deu anys quan pensava sobre la meva sexualitat i per mi era molt important veure referents i l’exemple com el de Pedro Zerolo”. Per Rubiño, de Podemos, ara “les institucions s’assemblen més a la realitat del carrer”. En la constitució de la cambra, el diputat de Podemos va compartir mesa d’edat amb un veterà del PP que, amb l’objectiu de confraternitzar, li va etzibar que “ja veuràs el difícil que són les dones” al que Rubiño va contestar “a mi em van els homes”. Eduardo Rubiño, fill d’una nova generació del progressisme i la ment oberta, alerta però que “cal continuar vigilant de prop l’homofòbia”.
Joan Mena, diputat d’En Comú Podem, opina que “legalment hem fet molts avenços per equiparar els drets d’heterosexuals amb els del col·lectiu LGBTi però en el dia a dia encara falta molt per garantir una igualtat efectiva”. Mena recorda que “les lleis no només serveixen perquè es compleixin sinó també per a garantir drets i per fer avenços”. La senadora d’ECP, Maria Freixenet, assegura que “amb el tema de la llibertat d’identitat i orientació sexual ens comença a passar com amb la igualtat entre homes i dones: hi ha un cert miratge d’igualtat, i la certesa d’haver fet conquestes, però alhora, a la realitat, hi trobem agressions, hi ha odi a la diferència, i hi ha fortes discriminacions en entorns com a l’àmbit laboral”. Per la senadora catalana, que quan estàs en política et visibilitzis i “t’acompanyi una parella del teu mateix sexe, per exemple, ajuda a canviar els imaginaris de la gent”.
La majoria de diputats i senadors coincideixen en el fet que pot ser més aviat que tard, que a Espanya hi hagi un alt representant del govern obertament LGBTi. Afirmen, per exemple en paraules de Rubiño, que l’Estat “està clarament preparat per tenir una persona LGTB al capdavant del govern, potser no lo suficient per haver-lo tingut ja, però hem fet un salt molt important i ho veurem aviat, espero”. Freixenet creu que “el canvi està al carrer, i el carrer empeny la política, però del que estic bastant segura és que no podrà ser amb un govern del PP, tan arrelat a valors extremadament conservadors”. Iñaki Oyarzabal, en canvi, assegura que “ja hem tingut algun ministre o ministra LGBTi obertament al seu entorn més íntim”. De moment, però, els electes de l’Estat es miren amb un punt d’enveja l’exemple sense complexos de Justin Trudeau o Xavier Bettel.
Reflexes d’una societat cada vegada més oberta i tolerant, les institucions espanyoles s’assemblen cada cop més a la diversitat de les nostres places i carrers. Si fa uns anys era pràcticament impossible veure un diputat amb rastes a la cambra baixa, una persona d’origen africà o una transsexual, avui ningú no entendria que aquestes persones puguin i hagin d’ocupar un escó, no només per normalitzar el què és normal, sinó per donar veu també a uns col·lectius pels quals fins al moment pocs se n’havien preocupat. Malgrat semblar la cosa tant normal avui, només cal mirar 40 anys enrere, en la celebració de les primeres eleccions democràtiques, per veure que la normalitat d’ara també té un punt de novetat i obertura de camps de visió. Un país immers en un procés de canvi constant al carrer, que empeny a obrir portes i armaris de les institucions per deixar passar l’aire i fer excepcional el que hauria de ser vist com a normal.
