L’entrega il·legal de Companys a Franco: vuitanta anys sense demanar perdó

El 29 d’agost de 1940, el policia Pedro Urraca portava el president a la frontera d’Hendaia, tot i que un conveni internacional impedia les extradicions polítiques

29 d’agost de 1940. El president Lluís Companys fumant una cigarreta. Amb rostre tranquil tot i que és a punt de creuar la frontera d’Hendaia per ser entregat a les autoritats franquistes. La seva extradició compta amb el vistiplau de les autoritats nazis en territori francès, malgrat que Espanya i França tenen vigent des del 1877 un conveni que impedeix les extradicions per motius polítics. És, per tant, una extradició il·legal. 

El periple del president de la Generalitat ha començat fa dues setmanes, quan, el 13 d’agost Companys i el seu nebot Francesc són detinguts a la seva casa d’estiu de localitat bretona d’Ar Baol per sis agents, tots de la Gestapo excepte un, que és espanyol i dirigeix l’operació. Pedro Urraca Rendueles, una peça clau de la repressió franquista a l'exterior i baula d'unió amb el règim de Vichy i la policia secreta de l’Alemanya nazi. Un dels cervells de l'operació d'investigació i detenció del president, juntament amb el ministre d'Afers Estrangers espanyol, Ramón Serrano Súñer, i l'ambaixador a París, José Félix de LequericaLa policia alemanya ha jugat fort amb Espanya facilitant en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l'Estat francès. Després de ser traslladat a la presó de la Santé, a París, i de ser interrogat el 21 d'agost pel mateix Urraca, es va ordenar el seu trasllat a Espanya per ser sotmès a un tribunal militar. 

Lluís Companys seria el primer president escollit democràticament assassinat a Europa per una dictadura, el 15 d’octubre de 1940, després d’un consell de guerra en què se’l va condemnar per traïció a la pàtria espanyola. Una llosa que vuitanta anys després Espanya encara arrossega perquè els successius governs de la democràcia s’han negat a  anul·lar els consells de guerra del franquisme. Fins i tot la llei de memòria històrica impulsada per l’executiu del PSOE tancava la porta en aquest sentit. Per contra, França i Alemanya, que van col·laborar en la detenció del president Companys amb agents del règim de Vichy i de la Gestapo, van demanar perdó fa dècades.

Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 28 d'agost de 1940

Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 29 d'agost de 1940

 

El 28 d'agost de 1970, la República Federal Alemanya concedia una indemnització econòmica de 1.000 marcs mensuals i una reparació moral pública per a l'esposa del president Companys, Carme Ballester. Un gest amb què no només es reconeixia oficialment que el president català havia estat una víctima del nazisme, sinó que la seva detenció i afusellament havien estat possibles gràcies a l'estreta col·laboració entre les autoritats espanyoles o el règim hitlerià. Dues dècades després, el 1990, el canceller alemany Helmut Kohl, i el president francès François Mitterrand demanaven disculpes formals a la Generalitat de Catalunya per la implicació d'Alemanya i França en la deportació del president Companys. El perdó no significava que els dos mandataris se sentissin hereus del nazisme i el règim de Vichy, sinó que assumien la càrrega d'un estat precedent amb el qual s'hi havia trencat legalment.  

Novament, el 29 de setembre de 2008, Alemanya i França tornaven a repetir un gest per restituir l'honor del president Companys. En aquesta ocasió, va venir de la mà de la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, que en un acte al palau la Generalitat, en nom dels seus governs van assumir la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys que van lliurar als franquistes. 

I des de Catalunya, l'any 2016, el Parlament de Catalunya aprovava una llei que anul·la els consells de guerra sumaríssims que van assassinar unes 20.000 persones a Catalunya, gràcies a una llei impulsada per les associacions de memòria històrica i emparada per Junts pel Sí, la CUP i CSQP. 

 

Comentaris