Aquest dimarts poot haver estat, de ben segur, una jornada històrica. Però també ha estat un extraordinari acte de campanya electoral. Per totes les bandes. Per a l’independentisme, que ha vestit una imatge de respecte institucional impecable. Per alguns dels seus acòlits, massa i tot. Pel PSOE, que ha mantingut les posicions de ser el partit del gran centre moderat. Per a Vox, que ha pogut fer soroll. Per a Ciutadans, que ha volgut rebentar-ho tot i per al PP, que s’ha estimat més callar i deixar que Albert Rivera fes el paper del Cid Campeador de llautó. Al final, ningú ha pres mal, més enllà que l’Estat s’ha tornat a autosotmetre a un stress-test que desgasta la democràcia.
El matí ha començat distret. Els diputats de Vox han arribat els primers. Abans de les vuit del matí per seure a la bancada just rere el govern. “No volíem que seiés Junqueras”, deia Santiago Abascal que ha compartit filera amb un veterà del PSC com José Zaragoza. L’etern lampista dels socialistes catalans que ha entomat amb paciència la situació. Estava envoltat de tot l’elenc de personatges de l’Escopeta Nacional. Portaven un capellà i tot.
Els presos havien arribat també aviat al Congrés. Els advocats no els han pogut veure. Tampoc al Senat. Raül Romeva ha tingut la sort de poder saludar algun familiar. Mentre els presos polítics esmorzaven al bar reservat del Congrés, i sempre custodiats per la policia. De fet, la policia estava molt nerviosa. Han desplaçat tots els efectius possibles. Hi havia més micros que en un capítol de Jack Bauer. Fins i tot, han desplaçat la comitiva d’ERC ben lluny del Congrés. Els han confinat rere un perímetre de tanques i vigilats per membres de la Unitat d’Intervenció Policial mentre atenien els mitjans. Una imatge patètica.
Un cop tots els diputats electes estaven asseguts als seus escons, la comissària del CNP del Congrés ha fet entrar els presos polítics. Quatre càrrecs electes que han marcat el pas a l’entrar. Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull han entrat, han saludat, han rigut, han votat i han promès. Sense perdre les formes, amb un somriure. Volien mostrar certa autoritat moral de dignitat política i també demostrar que no pensen fugir; que si els treuen de la presó un cop acabada la vista, faran bondat. Junqueras ha creuat un “tenemos que hablar” amb Pedro Sánchez. Aquest li ha tornat la cortesia. Pablo Iglesias s’ha aixecat per abraçar-lo. Josep Rull fa fet dos petons a Inés Arrimadas. Tothom a creure.
Ha començat la votació després de constituir la Mesa d’Edat. La més jove, Marta Rosique d’ERC. Samarreta antifeixista i estelada vermella. Tot un lema. Ha llegit sense entrebancar-se. Prova del cotó de la immersió. Una votació caòtica i tumultuària que el president d’edat, un metge socialista de 73 anys, ha titllat de “trombosi”. No hi ha hagut sorpresa. Meritxell Batet ha estat escollida presidenta. Una catalana. Manuel Cruz, ha estat escollit del Senat. Ha estat aleshores quan ha començat l’hora perillosa: la de la promesa d’acatament de la Constitució.
La bronca ha començat amb el secretària quart de la Mesa, el comú Gerardo Pisarello. En català i per imperatiu legal. Ja s’ha embolicat la troca. Però poc a poc, bascos, valencians, comuns, republicans i junters han començat ha prometre amb les seves fórmules particulars reclamant la llibertat dels presos polítics, el mandat del Primer d’Octubre o la democràcia. Batet ha aguantat amb estoicisme. Amb normalitat. Els diputats de la dreta feien sorolls i picaven de peus. Els diputats de Vox juraven “per Espanya”.
Ha acabat la votació i l’embolic s’albirava. Albert Rivera ha demanat la paraula i ha aplicat la plantilla que el seu grup ha aplicat durant anys al Parlament. Tàctica llagotera, aixecar-se i deslegitimar el contrari. Assenyalar-lo amb el dit per amenaçar-lo. “No ho aconseguireu”, ha etzibat. Batet ha tornat a posar els ulls en fred. No li ha atorgat la protesta. El PP ha tingut l’oportunitat de fer el mateix i ja s’esberlaria tot. Diputats marxant, esbroncada… com al parlament. Però possiblement els populars s’han adonat que fer malbé les institucions els condueix a la marginalitat i afavoreix els ultres. Pablo Casado ha estat callat i ha deixat que Rivera es col·loqués a la dreta de Vox que ha anat al Congrés a divertir-se.
Normalitzada la situació, Batet ha pronunciat un discurs curt però amb intenció. “Ningú no representa Espanya en exclusiva ni cap dels seus territoris”. Aplaudiments. Els diputats de JxCAT presos s’han aixecat. En canvi, dues diputades ni s’han aixecat. Junqueras fins i tot ha aplaudit. La postal ha estat que rebels als que se’s demana fins a 25 anys de presó i que dimecres tornen a seure a la banqueta dels acusats han respectat la institució. Amb l’ajuda de la policia, la institució ha guardat les formes, poc més. La lluita és tan asimètrica que es fa difícil entendre com uns rebels poden aplaudir una de les institucions que els vol castigar. Un cas increïble. Els increïbles rebels que fins i tot aplaudien les institucions.
