L’origen de les actuals UIP es troba a les Companyies de Reserva General de la Policia Armada i aquestes alhora tenien l’antecedent de les Banderes Mòbils, unes unitats de principis dels anys quaranta del segle passat que de manera incipien tenien tasques d’ordre públic, en base la Llei de 3 d’agost de 1939. El material d’aquestes unitats provenia del “Cuerpo de Seguridad y Asalto” desmobilitzat al final de la Guerra Civil. Aquest cos va anar evolucionant a mida que van anar canviant els seus vehicles de mobilitat.
Explica José Eugenio Fernández Barallobre, a l’estudi Història de la Policia Nacional, que les Banderas Móviles tenien una estructura militar i practicaven tàctiques d’infanteria. Així tenien una Plana Major, comòrgan de comandament de caire militar, i quatre companyies mòbils motoritzades de composió homogènea.
Cada bandera tenia quatre companyes, integrada per dues seccions de fusells i una d’especialitats, la unitat de maniobra d’aquestes forces. A Catalunya, la bandera mòbil era la 41 amb quatre companyies motoritzades i van anar adaptant-se als temps fins arribar la Llei d’Ordre Públic de 1959 que intentava descriure les situacions d’alteració social i el manteniment del que anomenaven “pau interior”.
Però els primers escamots creats específicament per a manteniment i control de masses va ser l’Agrupació de Companyies de Reserva General. Impulsades arran del Maig del 68 a París. Segons explica el document Gris Marrón Azul que recull la història del cos d’un dels seus primers integrants, la primera companyia es va formar el 15 de desembre de 1969 a Logronyo.
Les localitzacions de les unitats estavan pensades per tenir accessibilitat ràpida als punts de conflicte que aleshores bàsicament eren de caire polític i laboral. Per obtenir més cobertura territorial es van anar establint aquestes CRG a Valladolid, León, Mèrida, Miranda d’Ebre o Linares fins arribar a 22 destacaments.
Aquestes unitats es desplaçaven de bon principi amb microbusos. Però la poca eficàcia que comportava va causar l’entrada d’un dels elements més característics de les unitats antiavalots: les furgonetes. Des del primer dia se’ls va equipar amb fusells NATO preparats per disparar pilotes de goma, lacrimògens i pots de fum.
El 1986 van començar la seva evolució més moderna arran de la Llei Orgànica 2/1986 de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat que unificava els dos cossos de policia –el Cos de Policia Nacional, de caràcter militar, i el Cos Superior de Policia, de caràcter civil- en el Cos Nacional de Policia. Un dels canvis bàsics fou canviar l’uniformitat de marró a blau.
Però el gran canvi s’esdevinguè amb el Real Decret 1668/1989 de 29 de desembre, firmat per l’aleshores ministre de l’Interior, José Luis Corcuera -polèmic per la llei que permetia “el cop de peu a la porta”- que creava les Unitats d’Intervenció Policial.
En aquest text les definia com “òrgans mòbils de seguritat pública amb la missió d’actuar a tot el territori nacional, principalment en els supòsits de prevenció i de perill imminent o greu alteració de la seguretat ciutadana”. Un Decret que establia un règim estatutari concret pels seus integrants que els obliga a estar sempre “localitzables”. Actualment existeixen dotze unitats.
