El Parlament de Catalunya va explicitar la seva voluntat europeista en la Declaració del dret a decidir del 2013, un text que després el Constitucional espanyol va boicotejar, però que les institucions catalanes han salvat i l’han continuat considerant vigent. Assumir aquest tret europeista vol dir que els principis que defensa la Unió Europea (UE) —drets humans, democràcia i economia de mercat— són també els de Catalunya i això, en el cas de declarar la independència, jugarà un paper decisiu en el capteniment que el bloc europeu adopti. Això sosté almenys Bardo Fassbender, catedràtic de dret internacional, europeu i públic a la Universitat de Sankt Gallen (Suïssa), que el passat dijous va reflexionar sobre l’exclusió-inclusió a la UE d’una Catalunya independent a les jornades sobre el dret a l’autodeterminació al segle XXI que el departament d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya ha organitzat aquesta setmana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
Fassbender no amaga la realitat i les evidències. Una Catalunya independent estarà fora de la UE de forma automàtica. El professor considera, però, que l’europeisme català serà una qüestió clau i un factor determinant en aquest procés de separació d’Espanya i re-adhesió, tenint en compte que existeix la declaració del 2013 aprovada pel Parlament. Ara bé, al costat d’això hi ha també altres aspectes rellevants, com el fet que el país quedi exclòs del mercat europeu: “Això tindria unes conseqüències extremadament negatives, tant pel país com per la seva economia”. Fassbender ha fet un anàlisi detallat dels tractats de la UE i les normes en què es basa per posar en perspectiva una virtual independència de Catalunya.
El debat, segons la interpretació que es faci de les normes internacionals, aboca algunes llums i alguns dubtes sobre què passaria amb Catalunya i la UE, encara que és clar que, d’acord amb Fassbender, la idea d’una nova república catalana exclosa del bloc europeu per sempre no sembla factible. Amb tot, però, pel camí cap a al independència es poden fer evidents les maniobres de l’Estat espanyol per posar fre a aquestes aspiracions. Sigui com sigui, la legislació europea no tracta el tema específic d’un territori que surt d’un Estat membre de la UE. “Els tractats no inclouen una normativa en aquesta matèria i, per tant, tot depèn d’una qüestió d’interpretació de les normes”, diu l’expert.
A favor de Catalunya parla el fet que la majoria de partidaris de la independència han expressat sempre el seu compromís amb la pertinença a la UE i que l’europeisme català es va proclamar i quedar fixat en la Declaració sobre la sobirania i el dret a decidir, aprovada el 23 de gener de 2013. Això situa Catalunya en un marc concret en què el Parlament es compromet a respectar i treballar a favor dels principis europeus que són la “defensa dels drets fonamentals, la democràcia, el compromís amb l’Estat del benestar i la solidaritat”. Per la seva banda, però, els detractors de la independència catalana sempre han atiat la por a la seva sortida de la UE com a argument vàlid per apagar les ànsies de secessió. L’anterior president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durao Barroso, va ser molt clar en aquest sentit i en reiterades ocasions va dir que si Catalunya abandonés Espanya “es convertiria en un tercer estat de cara a la UE” i per això mateix hauria de demanar la pertinença, “com qualsevol altra nova adhesió —com per exemple en el cas dels estats d’Europa de l’Est— d’acord amb les normes” del bloc. Aquesta perspectiva de Barroso no ha canviat amb Juncker. El 2015, quan li van preguntar sobre el reconeixement d’una declaració unilateral d’independència per part de Catalunya, va dir que no és el paper de la Comissió Europea expressar-se sobre assumptes relacionats amb acords institucionals i constitucionals dels estats membre.
No hi ha arguments ni a favor ni en contra de la independència
Fassbender planteja que si bé les normes posen Catalunya fora de la UE automàticament en declarar la independència, ¿han de suposar una amenaça contra els votants catalans partidaris de la independència? “Aquestes amenaces són realment justificades a nivell jurídic?” Per l’expert el que cal és “centrar-se en el marc legislatiu de la UE” i, en aquest sentit, subratlla que “la legislació europea no prohibeix la independència d’un territori” i és que, de fet, “no hi ha arguments ni a favor ni en contra de la independència de les regions en la legislació internacional”. Les normes internacionals només s’encarreguen d’abordar les conseqüències d’una secessió, “però no ho prohibeix”, i en el cas de l’europea “simplement és que no inclou aquesta temàtica”, subratlla Fassbender.
L’expert fa referència a l’article 4 del Tractat de la UE que diu que la Unió ha de respectar les funcions estatals dels Estats membre, així com també la seva integritat territorial. “Si ho llegim en francès o anglès ho veiem complex”, apunta, afegint que el text “en cap moment es compromet amb la integritat dels Estats membre, sinó que ‘hauria de'”. És, en aquest sentit, un enfocament “més aviat caut sobre la temàtica”. Per Fassbender aquesta és una norma que té a veure amb la distribució de competències. “No és que obligui a preservar l’statu quo actual de la UE”, remarca.
En un altre paràgraf del mateix article 4, el Tractat de la UE “no obliga els òrgans europeus a anar de la mà dels governs dels estats membre quan s’estan posant barreres a la independència d’alguna de les seves regions”. En un altre paràgraf determina que la UE ha de buscar polítiques comuns per elevar i salvaguardar el seus “valors i integritat”, que pot ser entesa com a “integritat territorial”. Ara bé, es tractaria de salvaguardar les fronteres exteriors i contra les agressions externes, “però no té a veure amb la potencial independència d’una regió” europea.
El Tractat de Lisboa de 2007 es refereix als canvis territorials únicament pel que fa a l’ampliació de la UE, i l’article 50 sobre la potencial sortida d’un estat, que és el que invoca ara el Regne Unit per abandonar el bloc. “Qualsevol estat pot abandonar la UE, d’acord amb els seus requisits constitucionals, l’article només aborda la retirada de l’Estat membre, no la secessió”. Amb tot, Fassbender recorda que “Catalunya no es quedaria automàticament a la UE un cop es declarés independent, però no hi ha cap norma que ho prevegi, ni la europea ni la legislació internacional en matèria de secessió”. Catalunya esdevindria un nou estat sobirà sense cap vincle contractual amb la UE. “No obstant això, la ciutadania europea dels catalans quedaria garantida”.
Per l’expert és “errònia” la perspectiva que Catalunya hauria de demanar l’adhesió a la UE perquè les normes per fer-ho van ser dissenyades en relació a tercers països que no haguessin format part de la comunitat europea. “L’absència de tota disposició relativa a l’adhesió dels estats de la UE que sorgeixin en un procés d’independència, fa que l’article 49 s’apliqui per analogia al cas de Catalunya”, creu Fassbender, en el benentès que la UE “ha de prendre en consideració les circumstàncies específiques de cada cas i diferenciar entre situacions normals que són d’ampliació i processos d’adhesió que vénen d’estats reals”. El conjunt de criteris per afrontar aquestes adhesions es van fixar el 1993 pels casos de l’Europa central i de l’Est: “Els estats han de ser estables, han de poder adoptar la legislació de la UE en el seu corpus legislatiu i aplicar-lo de manera eficaç i tenir una economia de mercat reeixida”.
Aquests son els criteris “substantius” que segons Fassbender s’haurien d’aplicar en cas de sol·licitud d’adhesió per part d’un territori el qual ja fos part de la UE abans de la seva independència. El procediment es caracteritza per dos requisits fonamentals: primer cal que el Consell d’Europa es pronunciï de forma unànime i que l’acord sigui ratificat per unanimitat de tots els estats membre. Si tots aquests requisits es donessin en el cas català, no hi hauria d’haver impediment perquè Catalunya s’hi inclogués de nou. Encara que es pugui pensar que l’Estat espanyol hi oposés resistència, segons Fassbender, tampoc està clar que Madrid pogués negar-s’hi intentant aplicar un càstig perquè la UE no ho podria acceptar com a argument d’oposició.
Els canvis pacífics són “benvinguts”
“Seria un abús de llei si el motiu per negar l’adhesió a una nova regió fos simplement per raons de càstig. La legislació europea no estableix sancions en aquest sentit perquè no prohibeix la secessió”, reitera Fassbeneder. La UE, a més, té un marc jurídic en què “els canvis pacífics són benvinguts, si la voluntat ha estat expressada pacíficament, perquè si la ciutadania creu en el seu dret d’autodeterminació, això no contradiu els valors profunds de la UE”. Per Fassbender, està clar que “la ciutadania i els drets que garanteix la carta de drets de la UE van en contra del dret unilateral a obstruir un procés d’adhesió d’un estat membre si es tracta d’un càstig”.
Independentment de la legislació vigent dels estats membre, la llei comunitària atorga drets que passen a formar part de l’herència legal. Per això mateix l’expert creu que “seria un violació dels valors en què es basa la UE, com la democràcia, la igualtat, l’imperi de la llei, negar el dret als seus ciutadans a no pronunciar la seva voluntat”. Aquest dret s’hauria de garantir entenent que la Unió ha de fomentar “la seguretat i la ciutadania europea”. L’ideal en aquest sentit seria que un nou estat independent seguís formant part de la UE de forma automàtica, sosté Fassbender, per qui la independència de Catalunya requeriria que es fes una reinterpretació de l’article 49 de la constitució europea.
“La discrecionalitat dels estats membre queda limitada perquè un vot negatiu ha d’estar basat en motius legítims que prenguin en consideració els interessos de tots els ciutadans de la UE”, explica l’expert, per qui, arribat el cas, Espanya hauria d’actuar de bona fe i en un esperit de cooperació lleial perquè, a més, “el rebuig de la sol·licitud no podria evitar l’entrada de Catalunya a la UE”. La resta de membres només podrien votar en contra per motius substancials. “Una exclusió d’un poble que opta per la independència per castigar-lo seria incompatible amb el que diu el preàmbul del text constitucional sobre la necessitat d’acostar els pobles d’Europa que comparteixen ideals”.
