El PSC torna al seu dilema infernal: avançar cap al catalanisme o secundar l’estratègia espanyolista del PSOE. Els socialistes catalans tornen a la vella cruïlla que ja els va posar contra les cordes en el passat, sobretot els anys 2004 i 2013. En l’última crisi, el PSC es va enrocar en contra del dret a decidir, decisió que va provocar la fuga de militants socialistes, que després crearien MES Moviment d’Esquerres (formació inclosa dins de JxSí al Parlament).
Però el dilema s’agreuja. I és que l’opció de seguir les consignes del PSOE tampoc sembla clara. A Ferraz semblen decidits a abstenir-se per facilitar la investidura de Mariano Rajoy, mentre el PSC garanteix que els seus 7 diputats trencaran la disciplina de vot i votaran en contra del candidat del PP. Els dos rivals a les primàries d’aquest dissabte, Miquel Iceta i Núria Parlon, coincideixen en aquest acte de rebel·lió si el PSOE decideix apostar per l’abstenció.
Tot i tenir poca força al Parlament (16 diputats) i al Congrés (7), el PSC se sent fort per a trencar la disciplina de vot i rebutjar l’abstenció a Rajoy. De fet, des del PSOE assumeixen que el vincle amb els socialistes catalans serà complicat, guanyi qui guanyi les primàries de dissabte. La gestora sap que Iceta és fidel a Pedro Sánchez, i intueix que Parlon pot ser més rebel del que s’esperava.
Mal moment per a fer primàries
La realitat a Madrid podria afavorir que el PSC tornés a la catalanitat que el va caracteritzar durant dècades -el 1999 tenia 50 diputats al Parlament-, però els socialistes catalans s’han enrocat amb PP i C’s, en contra del procés sobiranista. El dilema, doncs, s’agreuja. “No és un bon moment per fer primàries, sobretot perquè el tauler polític està en constant moviment tant a Espanya com a Catalunya”, assegura una veu de l’aparell del PSC a El Món.
És evident que el partit vol recuperar el terreny perdut, però les coses no estan clares a Madrid, i encara menys a Ferraz, on el PSOE està en mans d’una gestora disposada a abstenir Rajoy. A més, el full de ruta del Govern de Carles Puigdemont fa que l’escenari tampoc sigui senzill per al PSC. Hi podria haver eleccions al març de 2018 -de caràcter constituent-, i al Parlament els 16 diputats socialistes voten al costat de C’s i PP tot el que fa referència al procés.
Diverses veus del pinyol del PSC confessen que cal trobar l’equilibri entre les dues opcions d’aquesta cruïlla. Tant Iceta com Parlon rebutgen el dret a decidir -tot i que l’alcaldessa de Santa Coloma l’havia defensat anys enrere-, i els dos candidats rebutgen que el PSOE investeixi Rajoy. “Són temps difícils i vindran encara mesos pitjors, però el partit se sent fort, estem blindats per les bases”, destaquen des de la direcció socialista.
Què ha de fer el PSC, doncs?
El futur immediat del PSC passa per mantenir el No constant al full de ruta del Govern, i reiterar el rebuig a Rajoy. O el que és el mateix, reafirmar-se en l’aposta federal, fer costat a Pedro Sánchez, i esperar un canvi de cicle electoral, que el taulell polític s’estabilitizi i, a la llarga, mirar d’ocupar un espai protagonista al Parlament.
Des de l’aparell del PSC fins i tot neguen que el partit es plantegi, ni ara ni després de les primàries de dissabte, reclamar un grup propi al Congrés. “Aquest debat no hi és, i tampoc tindria sentit, perquè hauríem d’anar al grup mixt, al costat del PDECat”, afirmen les fonts.
D’altra banda, diverses veus de la direcció del PSC aposten per votar No a Rajoy, encara que el PSOE en demani l’abstenció, “però sense escenografies ni soroll mediàtic“, per tal que les conseqüències per als diputats díscols siguin les menors (podria ser una multa de 600 euros).
De fet, des del pinyol de Nicaragua expliquen a El Món que “el més coherent” hauria estat anar justificant l’abstenció al PP des de fa temps i posant moltes condicions, com ara un canvi de candidat i vetar Rajoy, els pressupostos, i aprofundir en propostes socials.
“Però s’ha fet tot malament, si es diu que no es no, hi ha poc marge, i ara ningú no vol donar la cara per demanar l’abstenció”, han conclòs des del PSC.
Fa 12 anys el PSC ja va trobar-se en un dilema similar. El 2004, en plena crisi del tripartit PSC-ERC-ICV que presidia Pasqual Maragall, el PSOE va demanar a Celestino Corbacho que recuperés la Federació Catalana del PSOE. Però la petició no va arribar enlloc, i el desembarcament de Ferraz a Catalunya no es va produir.
El 2013 el protagonisme se’l va endur l’aleshores primer secretari, Pere Navarro, quan el seu PSC va trencar en dues ocasions la disciplina de vot al Congrés per tal de defensar el dret a decidir. Dies abans, i fins altes hores de la matinada, diversos dirigents de l’aparell del PSC advertien a Rubalcaba que els diputats catalans votarien que sí a la proposta d’una consulta “legal i acordada” a Catalunya.
Els diputats del PSC van negar-se a secundar el No al dret a decidir que reclamava el PSOE, fet que va revifar la demanda d’una Federació Catalana del PSOE. La tensió entre socialistes catalans i espanyols va créixer, però la pau va arribar el juliol del 2014, amb la declaració de Granada. A partir d’aleshores el PSC va deixar de defensar el dret a decidir per apostar únicament per la via federal.
