El líder del PSOE i president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, s’enfronta a una aritmètica diabòlica per conservar la Moncloa. Si se n’acaba sortint i evita la repetició de les eleccions, el que és segur és que assumirà costos siguin quins siguin els seus aliats. Tant si busca el suport de Podemos i les seves confluències, perquè necessitaria els vots d’una part de l’independentisme –sembla possible una abstenció d’ERC i el PNB, que li donarien la presidència en segona volta sense necessitat que els republicans hi votessin a favor-, com si acaba segellant un pacte d’abstenció amb Ciutadans, pagant el peatge de ser investit gràcies a un soci de l’extrema dreta. L’incendi està assegurat en tots els casos. Però el cert és que el poder madrileny, que ara intenta no deure res a l’independentisme, sovint s’ha repartit les estructures de l’Estat sostingut pels vots del sobiranisme català i basc. Amb més o menys escarafalls per part del PSOE i del PP, abans i després de l’inici del procés.
El primer a buscar el suport dels nacionalismes històrics va ser el PSOE de Felipe González l’any 1993 va recórrer a CiU i el PNB per mantenir-se a la Moncloa. Havia guanyat les seves quartes eleccions, però amb 159 escons necessitava buscar socis fora del poder madrileny. Amb aquell acord, Catalunya aconseguia la coresponsabilitat fiscal (el tram del 15% de l’IRPF) i el desenvolupament de l’Estatut d’autonomia amb diverses transferències de competències.
Jordi Pujol i Felipe González
Però el 1996, quan falta un any de legislatura, els convergents es van negar a donar suport als pressupostos generals de l’Estat i González es va veure obligat a dissoldre les Corts anticipadament. Aleshores va ser el PP de José María Aznar el nou soci espanyol de la dreta catalana. Amb 156 escons, va oferir el peix al cove més famós i més abundant, el conegut pacte del Majestic. També el PNB va donar suport al govern d’Aznar, tot i que no era aritmèticament necessari. El nou executiu donaria contrapartides a Euskadi, amb la intenció de cercar una estratègia conjunta amb el nacionalisme basc de lluita contra ETA. Amb aquell pacte amb el PP, la CiU de Pujol aconseguia per als Mossos les competències de trànsit, i també transferències en matèria educativa, de justícia, agricultura, farmàcies, sanitat, treball, ports, medi ambient, agricultura, habitatge i política lingüística.
Semblava un bon negoci, però l’any 2000 la bona sintonia amb el PP s’acaba. José María Aznar, amb majoria absoluta, opta per sumar el suport de Coalició Canària i abandonar l’estratègia del peix al cove català. Quatre anys després, amb la victòria inesperada de José Luís Rodríguez Zapatero tres dies després dels atemptats gihadistes de l’estació d’Atocha, els aliats de Madrid canvien d’eix. Aleshores, el candidat del PSOE va ser investit amb els vots d’ERC, Coalició Canària, el BNG i la Chunta Aragonesista. És el moment del famós “talante” de ZP i de la promesa de “apoyaré” l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. El desenllaç és conegut: la sentència del TC contra l’Estatut el 2010.
José Luis Rodríguez Zapatero, Felipe González i Pedro Sánchez
Però les aliances no són eternes, i el 2008 el PSOE canvia de socis. El PNB i CiU van sostenir la segona legislatura de Zapatero amb una abstenció en segona volta que va permetre al candidat del PSOE conservar la cadira. Per contra, els tres diputats d’ERC hi van votar en contra. Ara bé, durant els següents tres anys, fins el 2011, els convergents no van treure gaire suc de l’abstenció, més enllà d’un Estatut retallat…
El cicle de vuit anys de socialisme s’acaba el 2011, quan Mariano Rajoy aconsegueix la majoria absoluta i governa sense aliances. El 2015, l’aritmètica parlamentària va impedir que Rajoy es presentés ni tan sols a la investidura, tot i haver guanyat les eleccions. Ho va fer Pedro Sánchez i va marxar a casa sense càrrec, perquè s’havia presentat sense tenir els suports necessaris. Curiosament, Podemos no li va donar suport, en resposta a l’acostament del PSOE a Ciutadans, que hi va votar a favor. ERC, Democràcia i Llibertat –ara PDeCAT- i el PNB també hi van votar en contra. Era la primera vegada que els nacionalismes donaven un cop de porta tan clar a un candidat espanyol. Amb la repetició electoral el 2016, el PP va millorar el seus resultats i va ser investit en segona volta amb els vots de Cs, CC i l’abstenció de 68 diputats del PSOE. Però tot i el seu vot en contra a la investidura, el PNB va acabar votant els comptes de Rajoy el 2017.
El diputat electe d’ERC al Congrés Oriol Junqueras
La darrera col·laboració de l’independentisme amb un partit anomenat d’Estat arriba el juny del 2018 amb la moció de censura presentada pel PSOE contra Mariano Rajoy. Un suport després de l’1-O, amb presos polítics i exiliats, que finalment no va tenir cap contrapartida. El PDeCAT i ERC van votar a favor de Pedro Sánchez per desallotjar el PP de la Moncloa, confiats que es produiria un canvi d’actitud respecte al procés. Avui, un any després, res no s’ha mogut ni un mil·límetre, però l’independentisme, a banda i banda, va defensar aquells vots aleshores com una qüestió de responsabilitat per desallotjar la dreta més reaccionària del poder. I malgrat el suport, ara el PSOE defuig com la pesta el suport dels independentistes. Sánchez va assegurar en campanya electoral que no voldria els vots de l’independentisme, i tot i que prega a Ciutadans i el PP perquè tinguin responsabilitat d’Estat i s’abstinguin per permetre la seva investidura en segona volta, la balança sembla ja decantada per una abstenció d’ERC i el PNB que el faci president en segona volta.
Encara que en els darrers temps PP i PSOE han escenificat el seu rebuig cap als partits catalans que han passat de ser sobiranistes a independentistes, el cert és que aquests continuen essent figures clau, i sovint imprescindibles, de l’escenari polític espanyol i la seva governabilitat. Com s’utilitzi aquesta clau ja és cosa de qui la té a les mans.
