El poble del procés

L'acció de la Guàrdia Civil el primer d'Octubre, el regidor-pallasso Jordi Pesarrodona i la presó de Lledoners converteixen Sant Joan de Vilatorrada en un centre simbòlic de la repressió del sobiranisme

Una imatge des del Collbaix de Sant Joan amb la presó a l'esquerra de la imatge
Una imatge des del Collbaix de Sant Joan amb la presó a l'esquerra de la imatge | Quico Sallés

 

 

 

Sant Joan de Vilatorrada. Possiblement el municipi més ben comunicat de Catalunya. Té dues entrades de l'Eix Tranversal, és a tocar de la C16, voreja la C55 i es troba a dos pams de la C37. El lloc perfecte per a un 'representant', el centre geoasfàltic de la Catalunya de les autovies. Tot Catalunya pràcticament a dues hores de compàs. Està a una hora de Barcelona, una mica menys si els radars i les carreteres no confinessin el Bages a ser una ratera de la capital. Però ara viu un altre paradigma. L'arribada de nous habitants com Oriol Junqueras, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Turull i Jordi Cuixart és determinant.

 

 

Encara no són les vuit del matí, i en Pere, el reputat carnisser del carrer Major del poble fa el tallat com cada dia al Bar-Frankfurt l'Estel. Està amb un dels més matiners del poble assegut a la mateixa taula. "No el vas veure aquest ahir?", pregunta en Pere al seu acompanyant mentre li ensenya el mòbil. "És aquell del cabell blanc que anava vestit com un ministre, estava fent un cafè aquí amb un altre tot arreglat", comenta esverat. La fotografia és de l'exconseller Germà Gordó. Li reblo la identificació. "No paren de venir autoritats", repica amb cert aire tafaner. Aquesta és una imatge i conversa típica a les darreres setmanes. El fet que al poble hi hagi la presó de Lledoners, que en el seu dia va causar una intensa protesta al poble, ha remarcat la consideració d'aquest municipi del Bages com un poble símbol del procés. 

 

 

 

D'un temps ençà, Sant Joan de Vilatorrada s'ha situat al mapa mediàtic i polític de la Catalunya post Primer d'Octubre. Possiblement sigui ara el "poble del procés" o potser del "post procés". Però a diferència del que va suposar Arenys de Munt, el poble del preprocés, el seu protagonisme no sigui tan poètic, però potser sí que és més èpic. Tres elements així ho descriuen. 

 

 

 

 

El primer fou la foto destacadíssima i simbòlica del 20 de setembre: la del regidor de Cultura i pallasso professional, Jordi Pesarrodona amb un nas vermell davant la Guàrdia Civil durant els registres a les seus del Govern. Els vídeos del Primer d'Octubre amb la Guàrdia Civil apallissant als seus habitants, esberlant i esparracant centres d'ensenyament respectadíssims a tota la comarca com l'Institut Quercus o l'escola Juncadella, van ser la segona gran eclosió de coneixement del poble arran del procés.  I el darrer element, ha estat l'arribada de vuit presos polítics a la presó de Lledoners, el centre penitenciari que rau enclavat al terme municipal del municipi. Tres elements que converteixen Sant Joan en un lloc amb segell de "Denominació d'Origen del Procés". 

 

 

 

 

Una societat i una història 

 

 

 

 

El poble manté una xifra estable d'uns 10.800 habitants des de 2010. Està agermanat amb El Rubio, un poble de Sevilla, i Peralejo de las Truchas, d'on prové gran part de la seva població actual. En el seu haver hi compta: una Festa Major Infantil encomiable, una Fira d'Embarrats entretinguda, una societat cultural que enguany n'ha complert el centenari, La Verbena; una persistent societat de pescadors; una penya del Barça potent; una del Madrid cèntrica i populosa; molta gent de Betis; una societat ocellaire; fabulosos rumberos; grans escoles de flamenc com la Zambra; una mini Feria d'Abril a Cal Gallifa; els millors bars de tapes del món -vagis on vagis les braves són braves i no patates de franquícia-; dos kebabs reixits; dos equips de futbol rivals i una… una presó, la de Lledoners. Una instal·lació importantísima no només per a l'economia del poble ni per la batussa social que va comportar, sinó per ser una part indispensable del protagonisme que viu el municipi les darreres setmanes.  

 

 

 

 

Fins fa ben poc li deien L'Hospitalet del Bages. Hi tenia similituds amb el gran Brooklyn de Catalunya (o de Barcelona). Segon municipi de la comarca en habitants, després de la capital Manresa, que es troba a dos pams, i on vivien els treballadors d'empreses solvents i multinacionals  com la Pirelli, Denso, Vila Vilà o grans escorxadors industrials com Mafrica o Pujol. Ah, i per reblar el clau,  des del 1991 fins el 2011 hi va governar el PSC de la mà d'Ezequiel Martínez, un home molt respectat que ara és una de les veus de MÉS, la formació d'exsocialistes que han abraçat la causa sobiranista però sense practicar una fe gratuïta de convers. 

 

 

 

 

 

 

A aquest municipi del Bages, però, la història política contemporània no li és aliena. De fet, l'alcalde republicà Agustí Soler fou afussellat pels franquistes, el 1939. Gràcies a la feina de l'historiador Joaquim Aloy l'any 2012 que es va dignificar la fossa comuna del municipi. Una fossa que es troba a pocs metres dels murs de la presó. Des de desembre de 1938, l'exèrcit franquista hi va tenir 2.000 efectius desplaçats. Una dada que havia quedat en l'oblit fins que l'any 2013 una veïna, Gemma Comallonga, i l'arxiver del poble, Francesc Xavier Sánchez van trobar uns documents inèdits que certificaven el que alguna memòria viva i amagada havia apuntat. 

 

 

 

 

Acabada la guerra va canviar fins i tot el nom del poble. Cal dir que el nucli originari s'anomenava Sant Martí de Torroella. El 1937 va canviar oficialment a Vilatorrada de Cardener i després de la guerra es va recuperar el nom de Sant Martí. El 1962 va canviar a Sant Joan de Torroella, modificat el 1981 per l'actual de Sant Joan de Vilatorrada. Quatre noms per a un poble

 

 

L'arribada de la democràcia, la industrialització tèxtil i automobilística, posteriorment, i el creixement de l'economia alegre de la bombolla immobiliària va transformar Sant Joan de Vilatorrada. Un exemple més de com es van transformar gran part dels municipis de Catalunya. El procés polític, però, també ha determinat la vida política del poble en els darrers anys. 

 

 

 

 

Del PSC a independentistes al Govern

 

 

Els dos darrers mandats municipals li han donat la volta com un mitjó al status quo polític del poble. El PSC d'Ezequiel Martínez guanyava sense baixar de l'autocar. No era un PSC excessivament catalanista. O almenys, no en presumia. Però tampoc confraternitzava amb el PP. Els darrers mandats governà amb ICV-EUiA. ERC només hi tenia una regidora i s'estimava més està a l'oposició, malgrat la febrada dels tripartits.

 

 

 

 

La situació ha canviat i de forma paral·lela ha com ha canviat el país políticament arran del procés. Des del 2011 governa una coalició entre CiU i ERC amb Gil Ariso al capdavant i un grapat de regidors independentistes desacomplexats. Entre ells, Jordi Pesarrodona, el pallasso processat per un grapat de coses inversemblants i apallissat durant el Primer d'Octubre i que ha esdevingut un símbol de l'absurda repressió de l'Estat. El nou equip de Govern van penjar l'estelada i la bandera espanyola, tot sovint, viatjava a la bugaderia. La curiositat és que fins i tot, el primer regidor que va tenir PxC al poble va deixar el partit i es va fer Miquelet.  

 

 

 

 

De fet, es manté impertèrrit l'únic regidor dels populars, en Josep Lluís Javaloyes que forma part del paisatge habitual del poble. és un clàssic. És combatiu, però sempre hi ha estat. Només un detall, per campanya electoral, sempre hi venien primeres espases del PPC com Dolors Montserrat. Fa temps que als plens hi posa davant seu una mini bandera espanyola en protesta per la presència de l'estelada, no s'està de plantar cara als plenaris i de presentar mocions duríssimes contra el procés. 

La icònica imatge de Pesarrodona amb la Guàrdia Civil durant els escorcolls del 20S
La icònica imatge de Pesarrodona amb la Guàrdia Civil durant els escorcolls del 20S | Twitter

 

 

 

El PSC va perdre l'alcaldia en canviar de candidat. La paradoxa és que l'històric Ezequiel s'ha fet de MES i fa costat al procés i el seu successor, en Cisco Colilles, també és obertament sobiranista. La diàspora del PSC també va afectar a Sant Joan. L'actual portaveu és l'Eli Tortolero, molt contrària al procés. La influència del procés també s'ha deixat notar en una altra víctima del procés: Unió Democràtica de Catalunya. La regidora d'Unió, Maria Jesús Segura, ara és no adscrita. Volia plegar del tot, però un cafè al poble amb Ramón Espadaler en plena campanya del 21D, s'ho va fer repensar. Ara corre la veu que podria ser candidata a la llista del PSC o encapçalar la de C's ara que tenen una secció local amb un activista de la Festa Major Infantil i antic ferreter del municipi que havia festejat amb el PSC.

 

 

 

 

Els resultats del passat 21 de desembre també es poden contemporitzar amb la realitat sociopolítica del país. Ciutadans va obtenir 1.742 vots, seguida per encara no un centenar de vots per JxCAT amb 1.653 vots ; ERC va ser bronze amb 1.467; el PSC va obtenir 899; els comuns 485; la CUP 228 i el PP 178 vots. Una situació que va disparar les alarmes a banda i banda dels fronts polítics del procés per la proximitat de les eleccions municipals

 

 

 

 

Plens i carrers

 

 

El procés no només ha afectat la vida política institucional. Ara hi ha plens amb públic que aixeca el braç i tot. Al carrer ja fa temps que els famosos unionistes s'han descarnat. Ja fa anys que al pic més alt del poble, el Collbaix, cada primavera s'hi hissa una estelada. Cada dos per tres anava a terra i la cremaven. Ara s'hi ha construit un enginyós pal antivandalisme. De moment, resisteix. Precisament, el Collbaix va ser l'escenari d'un dels episodis primerencs de violència unionista contra el sobiranisme. El famós home del gos que va increpar un grup de jubilats que anaven d'excursió.  La retirada organitzada de llaços grocs està a l'ordre del dia, però la part independentista del poble és soferta. 

 

 

El 20 de setembre, però, la història es va descarnar. La famosa fotografia de Pesarrodona va ubicar Sant Joan en el mapa. La violència de la Guàrdia Civil el Primer d'Octubre va certificar-ho. El "ven pacá famosete" del comandament de l'escamot dirigint-se a Pesarodona encara es recorda. I com els Mossos es van enfrontar a la Benemèrita. O com els guàrdies civils van anar a mostra una violència gratuïta que va tenir alguna resposta com una cadira llançada contra els antiavalots que ha acabat al Jutjat. Des d'aquell dia hi ha escoles on al pati la canalla juga a amagar paperetes, o a votants i defensors d'urnes i els altres fan de Guàrdies Civils -o la rebategen com a policia dolenta-

 

 
Els familiars dels presos en un acte davant la presó
Els familiars dels presos en un acte davant la presó | Quico Sallés

 

 

 

 

 

Una presó per a presos polítics... "qui ens ho havia de dir"

 

 

El Centre Penitenciari Lledoners ha tornat a remarcar Sant Joan en la geopolítica catalana. Una presó, impulsada quan era alcalde l'Ezquiel i que va generar una intensa protesta social. Ara s'havia normalitzat la seva presència per l'IAE que genera a les arques de l'Ajuntament -el municipi té dues escoles bressol públiques i tot- i molta, moltíssima gent hi treballa. "Qui ens ho havia de dir oi? Tant que vam protestar i guaita,… ara hi tenim el Govern", és comentari més habitual als bars, als bancs de la fresca del carrer Major o de davant de l'Església, governada amb bona sintonia per un rector argentí que surt al balcó a beure mate.  

 

 

La presència dels presos polítics genera una sensació incòmoda, potser contradictòria i tot. Gran part dels santjoanencs consideren que són presos polítics però que si han d'estar a la presó millor que estiguin a Lledoners. De fet, és una presó que el departament vol mantenir com a modèl·lica. Per altra banda, una altra part no s'hi embolica - el silenci també és un posicionament- i altres s'hi mostren manifestament a favor que el vicepresident, els diputats, els consellers i els líders civils de l'independentisme estiguin engarjolats. 

 

 
Una imatge de l'agredit per un ultra als voltants de la presó
Una imatge de l'agredit per un ultra als voltants de la presó | Quico Sallés

 

 

 

I una part, molt coneguda al poble, es dedica a arrencar sense amagar-se els llaços grocs o fins i tot apallissar els activistes del sobiranisme i després fer un cafè amb gel, tranquil·lament, a la plaça del poble. "Un exemple clamorós que només hi ha una part que genera violència, en qualsevol altra banda aquest tipus no prendria un cafè amb tanta calma", explica un veí de la vella guàrdia del PSUC, en R., ara expert comptable de núvols en la seva jubilació. L'exemple al que es refereix és Tony Noguera, que va tirar dissolent i va propinar puntades de peu i cops de puny a en Joan, un home que posava llaços grocs al camí de Lledoners, la nit de l'arribada dels primers presos polítics. 

 

 

 

 

Un exemple dels sentiments contradictoris es percep als bars i restaurants del poble on els familiars dels presos o els visitants hi fan cap. En Manel, de l'Etcètera, un bar restaurant extraordinari davant de l'Institut, està encantat de rebre'ls. És un tipus compromès amb la causa.  Fa un gaspatxo molt remarcable i el Madrid li ha fitxat el nano gran. "Avui ha vingut en Tardà, ahir va venir la dona d'en Forn a sopar", comenta amb un to preocupat però amb la satisfacció que els va atendre com cal. "Avui us convido, però quan surtin vull que vinguin a dinar i a beure gaspatxo, entesos?", els hi fa saber a alguns que reconeix. A Can Soler, una històrica fonda del poble el dia de l'arribada dels consellers van preparar una taula per les parelles dels presos. La gent els reconeix, molts s'ofereixen. 

 

 
Habitants de Sant Joan en una concentració davant de Lledoners
Habitants de Sant Joan en una concentració davant de Lledoners | Quico Sallés

 

Cada dia hi ha actes a la presó. Podríem dir que hi ha un turisme presidiari. Gent que s'acosta fins a la porta del centre amb la bici, o tot passejant el gos, o simplement amb la caminada que li ha recomanat la famosíssima i influent doctora Ruiz del CAP municipal, fins a la porta i criden "Llibertat presos polítics" o "No esteu sols". Els diumenges s'hi apleguen milers de persones i els dimarts, centenars de persones hi sopen.

 

 

Les visites de famosos són constants i s'aturen al poble que es manté discret davant la tendència del selfie. Només en Pere, el tipus que té el millor xai del poble, gosa retratar-los discretament per comentar la darrera visita d'un polític al poble. Sant Joan de Vilatorrada s'ha guanyat doncs ser poble protagonista del procés. 

 

 
 

Comentaris