El maldecap europeu d'enterrar dictadors

Assassinats o morts al llit; insultats o recordats; en tombes anònimes o amb grans mausoleus; la sort ha estat dispar per als dictadors del nostre continent

 

 

 

El proper 10 de juny està prevista l'exhumació de Francisco Franco. Les seves restes seran traslladades al cementiri d'El Pardo, malgrat que des de la família es vol que el seu cos sigui portat a la catedral de l'Almudena. Des del govern espanyol afirmen que enterrar el dictador a aquesta catedral "no és segur" ja que es transformaria en un "lloc de culte", a més dels problemes que es podrien derivar pel fet que està ubicada en ple centre de la ciutat. Amb el trasllat de les restes de Franco, el Valle de los Caídos passarà a ser un "lloc de repòs i respecte". Curiosament, des que es va anunciar que seria exhumat, el monument ha vist com s'han disparat les visites -en gairebé un 50%-, convertint-se en un autèntic "boom" turístic. 

 

 

Al llarg dels anys, Espanya, Portugal, Itàlia, Rússia, Romania, Alemanya i l'antiga Iugoslàvia són alguns dels països que han hagut de fer front a la dicotomia de què fer amb les despulles d'aquests sempre controvertits personatges: si fer-ne un espai d'homenatge en memòria del considerat "heroi" o, si per contra, intentava eliminar-ne tot rastre per evitar el pelegrinatge dels nostàlgics al règim. Aquestes han estat les decisions -sempre delicades- que han pres sobre on dipositar les despulles dels seus dictadors:

 

 

Vladimir Lenin (Rússia)

 

La plaça Roja és un dels pols d'atracció més importants de Moscou i, un dels seus principals reclams és el cadàver de Lenin dins d'un mausoleu (primer de fusta i més tard de marbre) que havia de durar només uns dies però que ha acabat sent "etern". A finals de 1920, el líder del primer estat socialista de la història va anunciar que estava malalt. Dos anys després va patir un vessament cerebral que el va deixar amb mig cos paralitzat. Malgrat això va aconseguir escriure diversos articles -tot i que diuen que aquests eren curosament supervisats i modificats pel Politburó-. Al 1923 va patir un segon atac que el va deixar mut i, finalment, al 22 de gener de 1924 va caure víctima d'un tercer i definitiu vessament. 

 

 

El cos del líder bolxevic -el cervell es conserva a l'Institut Científic del Cervell- va ser retocat (la boca i els ulls li havien quedat oberts per culpa del fred siberià), momificat i guardat en una urna de vidre (blindada) amb escassa llum. Es manté en bones condicions gràcies a un tractament químic que li costa cada any al govern rus prop de 175 mil euros i el canvien de vestimenta cada tres anys. Afirmen que amb aquesta tècnica es podran mantenir les seves despulles un segle més. El 2013 es va obrir el debat sobre què fer amb el cos de Lenin i si era el moment que fos enterrat, tanmateix, i malgrat comptar amb el suport de la majoria de la població i de diverses personalitats, per ara segueix inamovible. Cal dir però que la decisió d'embalsamar el revolucionari rus no la va prendre ell, ja que la seva voluntat era ser enterrat a la tomba de la seva mare al cementiri de Volkov de Sant Petersburg.

 

 

 

 

António de Oliveira Salazar (Portugal)

 

Una tomba senzilla, ubicada al cementiri de Vimieiro, al petit poble de Santa Comba Dão, és el record que Portugal ret a qui va ser el fundador del Estado Novo i que va governar amb mà de ferro Portugal durant més de trenta anys després del cop d'estat militar el 1926. El 1968, una greu malaltia el va obligar a cedir el poder a Marcelo Caetano. Dos anys després, Salazar moria d'una aturada cardiorespiratòria. Els seus conciutadans han intentat en diverses ocasions crear un museu sobre la seva figura. El projecte -no exempt de polèmica- no ha acabat prosperant per la manca de finançament, i això que els veïns fins i tot van impulsar una campanya de micromecenatge. Per ara, el dictador s'ha de conformar donant nom a un carrer, el mateix on hi ha quatre cases íntimament relacionades amb la seva vida familiar.

 

 
Els cossos, d'esquerra a dreta de Bombacci, Mussolini, Petacci, Pavolini i Starace, a la plaça Loreto de Milà
Els cossos, d'esquerra a dreta de Bombacci, Mussolini, Petacci, Pavolini i Starace, a la plaça Loreto de Milà | Wikipedia

 

 

 

Benito Mussolini (Itàlia)

 

Mutilat, colpejat, orinat i escopit. Així va acabar el cadàver del dictador italià després de vint anys justos de govern. Havia intentat fugir a Suïssa quan va ser capturat per la resistència italiana. El 28 d'abril de 1945 va ser afusellat pels partisans com "un gos rabiós", segons va anunciar Sandro Pertini, futur president de la República. Un dia després, va ser exposat a la piazzale Loreto de Milà per escarni públic i notori. El seu cos va ser penjat cap per avall del sostre d'una benzinera juntament amb el de la seva amant, Claretta Petacci, i dos jerarques del partit que els acompanyaven en l'intent d'escapada. Un cop vexat, de tal manera que el seu rostre va quedar irreconeixible, es va decidir enterrar-lo en una tomba anònima però, un any més tard, simpatitzants feixistes van robar-ne el cadàver i el van portar al convent Cerro Maggiori. Allà, amb el consentiment del govern italià, hi va ser fins que al 1957 la família en va disposar per poder donar-li sepultura a la capella familiar de San Cassiano. Des d'aleshores, nostàlgics de Il Duce fan peregrinació per retre-li els seus respectes.

 

 

 

 

Adolf Hitler (Alemanya)

 

Diuen que el mateix dia que Mussolini va morir, la notícia li va arribar a les oïdes de Hitler. No se sap si li van dir els detalls del que havia passat amb el cadàver del dictador italià, però sembla que la decisió de com moriria, ja la tenia presa. En cap cas volia que els soviètics el capturessin ni que profanessin el seu cadàver. El líder nazi es va llevar la vida al costat de la seva esposa, Eva Braun, i els seus gossos, dins del búnquer on es trobava instal·lat, i va ordenar als fidels soldats de les SS que el cremessin. Era a Berlín, l'any 1945, i quan el servei d'intel·ligència soviètica va irrompre al búnquer es van trobar només unes restes del que havia estat Hitler. 

 

 

La versió oficial sosté que el cadàver va ser incinerat, tot i que alguns historiadors asseguren que va ser llençat al riu Bideritz o que les seves cendres van ser escampades per Berlin i Rathenow. També existien versions més surrealistes que diuen que va fugir a Argentina en un submarí o estava ocult en una base de l'Antàrtica. No obstant, el maig del 2018, un equip de forenses francesos va publicar al European Journal of Internal Medicine que havien analitzat les relíquies recollides pel KGB i confirmaven, set dècades després, que efectivament, eren de Hitler. Així doncs, és un dictador sense tomba i el lloc on va morir és avui dia un aparcament per evitar -tamb l'afegit que està legalment penat- que sigui homenatjat o venerat. Cal dir que els feixistes, com a substitut, desfilaven per les tombes dels seus progenitors, a la localitat austríaca de Leonding, el que provocava un fort malestar al municipi, fins al punt que l'alcalde, el 2012, va anunciar que amb el consentiment d'una descendent, s'havia pres la decisió de treure la làpida i reassignar el nínxol posant punt final a la desfilada de neonazis.

 

 

Iósif Stalin (Rússia)

 

El secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica va passar de ser adorat a ser defenestrat. Després de la seva mort l'any 1953 -curiosament també de vessament cerebral com el seu antecessor-, es va organitzar un funeral multitudinari i el seu cos va ser embalsamat i dipositat al costat de Lenin, a Moscou. Per Stalin devia ser tot un honor, ja que corrien rumors que, abans de prendre decisions importants, el polític baixava a soles al mausoleu per 'escoltar' els consells del líder bolxevic. Tanmateix, per Lenin no ho devia ser tant, atès que en algunes de les missives guardades titllava el "camarada Stalin" de poc educat, poc pacient i poc lleial.

 

 

Vuit anys després, aquesta opinió era compartida pel seu partit (afegint a més el coneixement de la dura repressió a què va sotmetre els seus ciutadans) i es va decidir moure les seves despulles en una tomba a la Necròpolis, prop de la muralla del Kremlin, sobre la qual es va construir un monument. Així va ser com la nit del 31 d'octubre a l'1 de novembre de 1961, sense avisar ni a la seva família, es va moure el seu cos i es va treure la inscripció "Lenin Stalin" del mausoleu per deixar només "Lenin". 

 

 
La Casa de les Flors, a Belgrad
La Casa de les Flors, a Belgrad | Wikipedia

 

 

 

Josip Broz "Tito" (Iugoslàvia)

 

Broz era un home amant del descans, i previsor. Tant, que es va fer construir el 1975 en uns terrenys al sud de Belgrad, un jardí d'hivern obra de l'arquitecte Stjepan Kralj. El seu desig era ser enterrat allà. I així va ser cinc anys després, víctima d'un càncer. Fins que no li va arribar l'hora, Tito el feia servir com a oficina auxiliar i comptava amb una terrassa enorme amb vista a la capital i un hivernacle. D'aquí en va sorgir el nom, La Casa de les Flors, el qual va perdurar un cop enterrat gràcies a les plantes que sempre envoltaven la tomba. 

 

 

Actualment, a la part central del mausoleu és on es poden visitar les despulles del líder comunista, però les flors s'han convertit en pedres blanques. No sempre però ha estat obert al públic; durant més d'una dècada, en els moments en què es desfeia la República Federal, es va decidir tancar-lo juntament amb el Museu d'Història de Iugoslàvia, ubicat al costat. Es va reobrir el 1996 i des d'ençà que s'ha convertit en visita obligada dels nostàlgics de l'antiga Iugoslàvia en l'aniversari de la seva mort o el 25 de maig, data oficial del seu naixement.

  

 

 

 

 

La seva veneració segueix ben present a jutjar pels souvenirs que es poden trobar amb el seu rostre o el fet que dona nom a begudes, bars o carrers. Val a dir que en l'enterrament hi van anar autoritats espanyoles com el president Adolfo Suárez, Santiago Carrillo o Felipe González, a més de líders europeus com Nicolae Ceacescu o Margaret Thatcher. I recordar també que Tito formava part del contingent de brigadistes iugoslaus que van lluitar en el bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Així, entre els més de 1.600 combatents, dels quals uns 800 van morir al camp de batalla, s'hi trobava el futur president de Iugoslàvia. La seva tasca era gestionar el centre de reclutament de a Comintern, que es trobava a París.

 

 

 

 

Nicolae Ceau?escu (Romania) 

 

La mort de Ceau?escu va ser tot un fenomen mediàtic i la seva mort s'ha tornat carn de xarxes. Diversos vídeos -gràcies al fet que va ser retransmès per la televisió romanesa- mostren l'execució i enterrament del dictador comunista i, de retruc, de la seva esposa Elena. Ambdós van ser jutjats i condemnats a mort a finals dels 80 per un tribunal militar acusats de delictes de genocidi, ús de les forces armades contra el poble i malversació. El matrimoni resta enterrat en el cementiri militar Ghencea de Bucarest, font constant de visites guiades. També resulta un pol d'atracció turística important la casa natal de Nicolae, el luxós palau que va ser la seva residència oficial i la base militar on van ser afusellats. Els Ceau?escu també tenen "l'honor" de ser els últims condemnats a la pena de mort a Romania, ja que just després de la seva execució, es va abolir. 

 

 

Rafael Leónidas Trujillo (Espanya)

 

Un cas curiós i excepcional és el d'aquest president de la República Dominicana que malgrat tenir el seu propi mausoleu construït al poble natal, San Cristóbal, el seu cadàver resta en una tomba anònima al cementiri d'El Pardo. El cert és que Trujillo, més conegut com a "el Generalíssim" o "el Cap", va governar la RD durant més de trenta anys en dues etapes, la darrera (del 1942 al 1952), de manera dictatorial amb el suport dels militars. El 1961 va ser assassinat i el 1970, Espanya va veure com el seu fèretre era dipositat al mateix cementiri on ara anirà Franco. 

 

 
 

Comentaris